1

Reproducció de la xerrada que Montserrat Abelló va fer el 6 de març de 2003 al Cafè POETES de Tarragona amb motiu de la IV Trobada d'Escriptors del Camp de Tarragona

Agraeixo la gentilesa de l'Ajuntament de Tarragona, del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Vigili i dels escriptors de Tarragona que han volgut convidar-me avui aquí per parlar-vos de la meva obra, ja que per a mi és un goig molt gran ser entre vosaltres en aquesta Tarragona que tant estimo i que tant forma part de la meva vida; perquè el seu paisatge, la seva llum i el seu mar els he dut sempre dins meu tot i que les circumstàncies vitals han fet que no hi hagi viscut gaire, fora de quan als estius veníem al Mas de l'Arbre a la carretera de Reus i a casa l'àvia, i on van transcórrer molt dies de la meva adolescència, i on em trobava quan va esclatar la Guerra Civil el 1936, que tant havia de marcar la meva vida i de molts d'altres i em duria a un exili de més de vint anys primer a Anglaterra i després a Xile, on em vaig casar amb Joan Bofill, empordanès també exiliat i on van néixer els nostres fills Mireia, Miquel i Ferran, ben palès en el poema "Retorn" que vos llegiré perquè és una mena de compendi biogràfic del meu jo més íntim.

9

Montserrat Abelló durant la seva xerrada a Poetes. Al costat, l'actriu Lluïsa Mallol, que, juntament amb Cesca Piñón, va recitar un recull dels seus poemes.

 
 
 
 
 

Retorn

Un esclat d'abril a les venes
i en la memòria sempre intacta
aquell solitari
full ratllat de llibreta...
i aquella fosca litografia
que vaig clavar a la paret.

Però moltes mirades
han passat damunt meu,
com les atzavares dels camins
contra les nostres cames nues
--quan corríem per les garrigues
i collíem el brot tendre de l'espígol
i miràvem els núvols blaus, prims
que es reflectien
en l'única bassa gran, rodona,
que hi havia en aquells indrets.
Jo era aleshores només
la noia solitària
que encara sóc malgrat el temps,
el vent i els fills,
malgrat els foscos esguards
de la gent estranya.

En aquell camp de Tarragona,
amb el cap enterrat entre els coixins,
passava moltes nits amb la mirada
del Crist crucificat
damunt el meu cos de noia.
I estirada a les fresques rajoles
d'aquella cambra emmurallada
amb un sol forat clar
--per on veia el mar i la lluna--
m'arribà un dia el crit dels homes
que passen pel carrer.

Aquella nit
es romperen les formes
de la hipocresia
i la meva por fou tan petita
si la mesurem amb la por
de tots els que marxaven
a arriscar-se fins a la mort!
Les botes
colpien les llambordes,
mentre jo restava allí,
a la cambra,
peu nua encara.

Però no obstant haver sentit
la veu de l'escarni
--perquè no anomenava la rosa
ni la immediata flor--,
he de parlar aquesta paraula
nada del foc d'una llàgrima
que morí arran de llavi.

Perquè encara sóc la mateixa
de les llargues nits caminades
damunt l'herba dels camps
sembrats de tanta paüra.
Sóc la mateixa que ara
fereix aquesta blanca pàgina.
(Puix res no és si no s'ultratja
una o altra cosa.)

Per això, com que sóc filla
d'aquesta terra tan trepitjada,
he sortit rebel.
I encara que tot m'hi agermana,
recordo les atzavares
i les nombroses espines
de les figueres de moro
que creixen prop de les nostres platges.

He vagat per camps i deserts.
I només em resta el que he oblidat
¾el que vaig oblidar
i l'aspror de la sang
sempre viva en els dits
i l'olor de la terra eixuta,
de la terra humida,
de la terra esterrossada
dels ermassos.

Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d'altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una inacabable lletania,
i restàvem estàtics
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s'aturà al peu de la barca.
L'alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l'escala de mà al fons de l'escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.

Asseguda d'esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d'homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l'impuls massa fort de l'onada,
així ha estat d'inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.

És per això que ara cerco camins,
l'ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l'aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.

 

Aquest poema en certa manera clou una primera etapa poètica amb la publicació de Vida diària el 1963, amb pròleg de Joan Oliver. És molt llarg i el vaig escriure de bursada amb motiu d'un esdeveniment familiar, quan vam tornar de l'exili l'any 60, sense canviar-hi gairebé res, molt diferent als que escric en general: poemes curts on més aviat suprimeixo paraules que em semblen innecessàries, com aquest dedicat al meu fill Ferran:

 

Ets tendre,
estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto per què.
Per què jo
no et puc aclarir aquest enigma,
si duus la meva sang.

 

Què es el que ha influït la meva poesia? Podria dir que tots els fets viscuts des que vaig néixer i que m'han anat formant i fent tal com sóc, entre ells que el meu pare, Mateu Abelló, fos enginyer naval i que durant la meva infància i adolescència visquéssim a llocs tan diferents com Cadis, Tarragona, Cartagena, Londres; que tant a ell com a la meva mare Isabel Soler els agradés molt llegir i que sempre, des de molta joveneta, vaig tenir a l'abast llibres i autors ben diversos i que em convertís en un devoradora de llibres, des dels primers contes, com Alícia al país de les Meravelles, que llegia en anglès, fins que vaig començar a estudiar a la Universitat on vam tenir professors tan il·lustres com Carles Riba, Joan Mascaró, Bosch Gimpera o Joaquim Xirau. També que hagi viscut temps tan crucials com la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931; l'esclat de la Guerra Civil el 16 dejuliol de 1936 i el fet que, estudiant encara, donés classes d'anglès a un institut; l'exili a França i a Anglaterra l'hivern del 1939; l'inici de la Segona Guerra Mundial el 3 de setembre i l'exili a Xile el 1940; el contacte amb un país jove, tan diferent i exuberant com Xile; el trauma del naixement del nostre darrer fill, Ferran, amb síndrome de Down i el fer amistat amb Joan Oliver i Roser Bru i altres exiliats; conèixer de prop Pablo Neruda i la seva poesia que tant em va impressionar, i tantes altres coses, com el fet de ser dona i les limitacions que això comporta quant a escriure i a la pròpia independència.

Va ser a Xile, en assistir a un taller de literatura on escrivia contes en castellà, que vaig sentir la necessitat imperiosa d'escriure poesia en català. Des de sempre havia intentat fer-ho però la, per a mi, rigidesa dels cànons establerts, quant a vers i rima, m'ho impedien, i va ser aleshores que, apassionadament, em vaig llançar a escriure poesia seguint el meu propi impuls, basant-me en el ritme i significat profund de les paraules.

Tot això apareix plasmat en aquest primer llibre amb el títol ben explícit de Vida diària,
al qual va seguir un llarg silenci de divuit anys, marcat encara per la repressió franquista, durant els quals la "vida diària" em torna a l'ensenyament. Però, tanmateix, segueixo escrivint i traduint i acabo la carrera de Filologia Anglesa als cinquanta-cinc anys, fins que, amb el moviment feminista de finals dels setanta se m'obren nous horitzons a través de l'editorial La Sal, dirigida entre d'altres per la meva filla Mireia i publico Vida diària/Paraules no dites, recopilació en part del primer llibre que en recull la més feminista, com aquest poema (sense títol, com són tots els meus poemes, menys el que he llegit primer, "Retorn", ja que, així, deixo obert que el lector o lectora se'l puguin fer seu i hi aboquin les seves pròpies imatges i vivències):

 

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l'oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

Aquesta tarda d'estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l'aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cosir botons,
empènyer la planxa.

Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.
Em dolc del pit
i de l'esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l'he viscuda
i és meva.

I això que estic cansada!

 

Però es a la segona part del llibre, amb el recull fíns aleshores inèdit Paraules no dites,
que s'inicia una nova etapa en què no deixaré de publicar i traduir fins avui, encara amb la il·lusió de nous projectes, que s'obre amb el poema:

 

M'aixecaré del llit
i de l'insomni.
En obrir la porta,
rebré una bafarada
d'aire calent, mentre
els ulls se submergiran
en la frescor d'uns
pins, llunyans. Després,
prendré el càntir del racó,
i l'alçaré entre els meus
braços i sentiré
el doll viu
de l'aigua que refresca
la gola seca de
paraules no dites.

 

I això gràcies a l'amistat i el suport d'amics i amigues, algunes malauradament prematurament desaparegudes, com Maria Mercè Marçal, M. Àngels Anglada i Quima Jaume, i també a un estol de joves poetes que admiro i d'actrius, que reciten els meus
poemes i/o han escenificat algunes de les meves traduccions, com Lluïsa Mallol i Cesca
Piñón.

També a finals del setanta, a través de Toni Turull, lector a Bristol, conec la poesia de Sylvia Plath i per primera vegada veig corroborada, a través dels seus poemes i els seus diaris, la meva manera d'entendre la poesia i la tradueixo també Anne Sexton i Adrienne Rich, i totes les poetes de la meva antologia Cares a la finestra (20 dones poetes de parla anglesa del segle XX), amb l' afany de donar a conèixer la poesia escrita per dones, massa sovint oblidada.

Així, podria dir que la meva és una poesia compromesa amb la meva pròpia veritat, sobre totes aquestes vivències ja esmentades que comporten la bellesa i les injustícies del món, que no s'acaben i continuen: la guerra, l'exili, l'amor i el desamor, i neix d'una imperiosa necessitat d'expressar-ho com ho dic en aquest poema d'El blat del temps:

 

No mitiga la puresa del capvespre,
ni el blau fosforescent del mar,
ni els camps, d'un verd tan tendre,
el desig de comunicar-me.
I m'aboco amatent a
escoltar els uns i els altres.

Però la meva veritat
em retorna
al mateix lloc de solitud.
I submergida hi visc;
tot recordant llunyans moments,
aquells que passen, fugaços,
davant els ulls
--com si el vent se'ls endugués-
però, aviat, cremen, i s'endinsen,
fins a fer-se sang i obra nostra.

 

De vegades m'han dit que m'havia influït la poesia anglesa; podria ser, però més aviat diria que ha estat a posteriori que m'hi he vist reflectida, i el camí per arribar-hi ha estat molt semblant, sense que pretengui comparar-me a com ho feren aquestes poetes que he mencionat, Sylvia Plath, Anne Sexton i Adrienne Rich, a la recerca del seu nom. Elles també escrivien poesia sota la tutela de cànons androcèntrics fins que, en alliberar-se'n, van escriure, i A. Rich escriu encara, una poesia forta, plena de contingut, des del fet de ser dones, defugint la poesia dita "femenina" entre cometes, tal com ho expliquem a Cartografies del desig (Proa 1998). Mes aviat diria que aquesta influència em ve a través del ritme intern de les paraules, perquè des de molt petita parlo l'anglès --que és per a mi com la meva segona llengua. I que tant l'anglès com el català, a diferència del castellà, són llengües més concises i, fonèticament, tenen moltes més semblances, sobretot en la debilitació de les vocals no tòniques i altres aspectes que m'han ajudat molt també en les meves traduccions, i a la concisió dels meus poemes, com ho dic en els primers versos d'aquest poema, també d'El blat del temps:

 

Desconec tot enginy que
formula florides paraules,
i amb fermesa m'entesto
a parlar amb mots senzills.

El desig és una glopada de sang
que em puja a la gorja, i m'ofega
el respir, el record de l'ahir.

Ja mai res no podrà esborrar
el traç fort, inconfusible, amb què,
cada nit, encerclo el teu nom.

 

Per acabar voldria dir que em considero una persona afortunada després de tot el que he exposat, en especial perquè he pogut veure publicat aquest llibre que tinc a les mans, Al cor de les Paraules, que conté tota la meva obra publicada des del 1963: Vida diària, Paraules no dites (1981), El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L'arrel de l'aigua (1995), Són màscares que m'emprovo (1995), Dins l'esfera del temps (1998), al fins aleshores inèdit Indicis d'altres moments (2002), a més d'un magnífic pròleg molt extens d'Oriol Izquierdo, d'una petita mostra de les meves traduccions de poesia d'algunes de les meves autores preferides de parla anglesa, els pròlegs de Joan Oliver, Marta Pessarrodona, Maria Àngels Anglada i Maria Mercè Marçal i els magnífics dibuixos de la meva amiga i excel·lent pintora, exiliada catalana, resident a Xile, Roser Bru, i que es per a mi un goig poder oferir als meus lectors avui aquí a Tarragona.

El títol del llibre, com el de tots els meus llibres de poesia, prové del vers d'un poema, aquest de "Tenyeix de blau el temps", de Foc a les mans que diu:

 

Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules.

 

I el dibuix de la coberta també ve suggerit pel poema del llibre L'arrel de l'aigua:

 

Voler dormir, no sentir,
no ser.

Tanco els ulls i el cap
se m'omple de vermells;
sangpresa de geranis,
d'esbatanades roses roges,
de clavells carmesí amb
pètals com dents plenes de sang.

No poder dormir. I tots
aquests vermells, brunzents,
a dins.

 

Dos poemes de caire existencialista, com ho són la majoria, aquests amb un toc surrealista.

 
9  

I per acabar, abans que les excel·lents actrius Lluïsa Mallol i Cesca Piñón, vos endinsin "al cor de les paraules" a través d'uns poemes que elles mateixes han escollit, voldria llegir-ne un contra tota opressió, sobre un tema que avui més que mai a totes i a tots ens preocupa:

   
 

I aprenc a dir que No.

Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.

I aprenc a dir que No.

Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No.

En acabar la xerrada de Montserrat Abelló, les conegudes actrius Lluïsa Mallol i Cesca Piñón van fer una lectura esplèndida d'uns quants poemes de l'escriptora.