1

Montserrat Abelló va néixer a Tarragona l'1 de febrer de 1918, però hi ha viscut poc, només de molt jove, alguns estius, tot i que, com diu ella mateixa, "és una ciutat que estimo i considero meva". Va passar la infantesa entre Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena, seguint els diferents destins del seu pare, enginyer naval. Acabà els estudis de primària a l'internat de l'Escola de la Presentació d'Arenys de Mar i va cursar el batxillerat a l'Institut Tècnic Eulàlia de Sarrià. El 1935 ingressà a la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat de Barcelona, on conegué Carles Riba entre d'altres. El 1936 obté una plaça de professora d'anglès a València, després fa classes a l'antic Institut Salmerón (Gran de Gràcia, Barcelona), però el 1939 s'exilia amb la seva família, primer en un camp de concentració de Clermont-Ferrant (França) i, immediatament, a Londres i després a Xile, on va viure prop de vint anys.

Dona inquieta i atenta al món, va fer d'intèrpret de membres de les Brigades Internacionals i va viure intensament els anys de la República i de la Guerra Civil. "A l'entrada dels nacionals --escriu Montserrat Abelló--vaig marxar a l'exili amb el meu pare. Jo no tenia cap ganes de quedar-me, perquè ja veia el que vindria." No viu l'exili com una privació, sinó com anys de formació i de vida intensa. A Londres, per exemple, va participar en els moviments d'estudiants, després a Xile va treballar en el consolat americà i de seguida es va relacionar amb escriptors com Joan Oliver o Pablo Neruda i va començar a escriure i traduir a partir dels anys cinquanta. Mentrestant es casa i té una filla i dos fills. Recordant aquell període, Abelló diu en una entrevista: "Per a mi va ser com un parèntesi agradable de vint anys. Nosaltres sempre vam anar a Xile amb la idea de tornar, no com a emigrants definitius. Comparat amb la situació d'Espanya, eren unes vacances."

 
9

Retrat de Montserrat Abelló fet a Xile l'any 1941, quan encara no pensava a publicar.

   
 
   

Montserrat Abelló sempre havia tingut afany d'escriure, però el revulsiu definitiu va ser el naixement del seu fill petit amb síndrome de Down. De la reflexió sobre el fill i sobre ella mateixa arrenca l'expressió poètica del primer llibre, Vida diària (1963), amb pròleg de Joan Oliver. Hi reflecteix l'experiència de la vida quotidiana viscuda des de la seva perspectiva personal.

El 1960 torna a Barcelona i topa amb la trista realitat del moment. Són anys de nova lluita. Es llicencia en Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona i s'especialitza en l'estudi comparatiu de la fonètica anglesa i catalana i en les seves possibilitats d'aplicació a l'ensenyament. Fa classes d'anglès a l'Escola Massana (1962-1964) i a la Institució Cultural del CIC (1963-1983) i tradueix molt (Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M. Forster...). És el moment en què es posa en relació amb el moviment feminista dels anys setanta, en què troba poetes més joves que s'interessen per la seva poesia. Al mateix temps descobreix la poeta Sylvia Plath i la seva poesia pren un nou impuls que la porta ja a una escriptura madura i a publicar amb regularitat tant poesia original com traduccions de poetes anglosaxones, de les quals és una introductora important en llengua catalana.

 
9

Amb la seva mare, Isabel Soler, al "mas de l'Arbre", a la carretera de Reus, a mitjan anys setanta.

  9

Cap a l'any 65, poc després de publicar Vida diària.

 

A més d'escriure i traduir, ha impulsat la poesia escrita per dones en recitals, taules rodones, antologies..., i, sobretot, des de la creació del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN el 1992.

Per la força de la seva veu, per la unitat del seu verb, cal situar la seva veu poètica en la línia de les poetes modernes i, alhora, esdevingudes ja clàssiques, com Maria Oleart, Quima Jaume, Maria Àngels Anglada o Maria Mercè Marçal...

Els seus llibres de poesia original són: Vida diària / Paraules no dites (Edicions de La Sal 1981), El blat del temps (Columna 1986), Foc a les mans (Columna 1990), L'arrel de l'aigua (Edicions de la Guerra 1995), la plaquette Són màscares que m'emprovo... (Cafè Central 1995) i Dins l'esfera del temps (Proa, tardor de 1998). Tota la seva obra es troba recollida a Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Proa 2002), amb pròleg d'Oriol Izquierdo, on també es recullen els poemes nous Indicis d'altres moments.

 
9

Cap al 1981, quan va publicar Vida diària / Paraules no dites.

 
9

Foto de P. M. Waldeck. 1995.

 

Pel que fa a la traducció poètica, cal destacar les traduccions de Sylvia Plath: Arbres d'hivern (Llibres del Mall 1983), Tres dones (Columna 1983) i Ariel (amb Mireia Mur, Columna 1994); l'antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX (AUSA 1993), i Atlas d'un món difícil, d'Adrienne Rich (Edicions de la Guerra, 1994).

 

La pell del pensament i de l'emoció

Amb Al cor de les paraules tenim l'oportunitat de llegir el corpus poètic publicat fins ara de Montserrat Abelló. Hi destaquen dos punts d'arrencada de la seva poètica. Per una banda, allà el 1963, la relació inicial amb la poesia social, lliure de retòriques clàssiques, via Joan Oliver, poeta que va creure en la poesia de Montserrat Abelló des del principi. Un tipus de poesia directa, que aflora per necessitat imperiosa, lligada a la vivència i a la reflexió de ser dona i de ser mare, a la necessitat de parlar de les coses que l'envolten des de la seva perspectiva personal i, alhora, compartida amb tantes altres veus anònimes. Això comporta una solidaritat, un nosaltres, que també ha de compartir amb injustícies humanes, sobretot reflexionant sobre el terror de la guerra i les seves víctimes.

 
 
9
 

Amb Neus Aguado a les lectures poètiques amb motiu de la Fira Internacional del Llibre Feminista celebrada a Barcelona el 1990, auspiciada per l'editorial La Sal.

 
   
9

Per una altra banda, ja ho he dit, cal assenyalar la poesia anglosaxona escrita per dones, amb la qual Montserrat Abelló va sentir una identificació quasi total. La seva obra s'inscriu de ple en aquesta tradició i és en relació amb aquesta tradició que cal llegir-la. Maria Àngels Anglada s'hi referia amb uns mots valuosos en el pròleg a El blat del temps: deia que la poesia de Montserrat Abelló té "una llengua que esdevé, realment, la pell del pensament i de l'emoció". I insistia, seguint Tomàs Garcés, que la dosi de secret de la poesia d'Abelló es troba en la "limpidesa de la incisió, en el relleu aconseguit amb uns pocs mots".

Amb Jordi Sarsanedas, aleshores president del PEN Club Català, amb motiu d'un sopar que oferiren a Montserrat Abelló als 80 anys a l'Hotel Calderón de Barcelona el febrer de 1998.

9

 

 

Amb M. Mercè Marçal a la Llibreria Ona en la presentació de Foc a les mans el 1990.

Montserrat Abelló, però, acompanya aquest sentit del mot poètic, despullat, nu com ella el vol, amb imatges brillants, noves, que li pervenen de la seva postura existencial feta de rebel·lió davant la vida quotidiana, davant la vida que ha volgut viure sempre al màxim, trepidant, fins i tot ara. Per això els seus llibres són un mirall progressiu de les diverses etapes vitals: l'experiència de la maternitat, el món vist i viscut per les dones, l'amor i la soledat, el pas del temps i la paraula. La seva poètica, cada vegada més existencialista, més essencial, lluita contra l'engolidor del temps per deixar-hi fixat un pensament, una imatge, una sensació, sempre allò que més colpeix, que més fereix. Temes al·ludits amb imatges prou conegudes entre les lectores i els lectors de la seva obra, com la pedra, la sang, l'aigua, el vent, també les mans. Una forma de verbalitzar la quotidianitat, el buit existencial o, també, la voluptuositat d'un moment de calma.

En una altra ocasió, Maria Mercè Marçal deia que Montserrat Abelló s'ha mantingut "substancialment fidel a la seva primera veu". I és cert que en els darrers poemes de Dins l'esfera del temps i a Indicis d'altres moments hi tornem a trobar marcadament aquest to de confessió personal, de conversa a mitja veu, sobre la soledat, la buidor dels temps presents i la reflexió sobre la mort.

 

Foto de Teresa Sanz de 1998. D'esquerra a dreta: de peu, Neus Aguado, Mercè Ibarz, Lluïsa Julià i Josefa Contijoch; assegudes, Montserrat Abelló i M. Mercè Marçal. Amb motiu de cinc conferències dramatitzades i publicades a Memòria de l'aigua. Onze escriptores i el seu món.

9
     
9

1998: presentació del llibre Dins l'esfera del temps (Premi de la Crítica Serra d'Or 1999) a La Central. D'esquerra a dreta: David Castillo, Isidor Cònsul, Montserrat Abelló i Sam Abrams.

   

Lluïsa Julià

Barcelona, 18 de febrer de 2003