1

Montserrat Abelló: la poeta rebel. Olga Xirinacs (Tarragona, 3 de febrer de 2003)

 

He tingut la satisfacció de presentar tres vegades obres de Montserrat Abelló. La primera el 1981, amb el llibre que recollia Vida diària (1963) / Paraules no dites. Per a ella eren dies il·lusionats, d'aparicions públiques, de reconeixements, de continuar treballs pacients de creació i de traducció que han culminat en una obra copiosa i sòlida; i de col·laborar amb notables institucions literàries on la seva presència avui és ben activa, i on és acollida amb gratitud.

Han passat els anys i veiem com la vida enllaça les paraules, i les paraules els títols, com en un joc; com la sang que flueix sempre pels mateixos circuits; com l'univers per les mateixes òrbites. Ara cal parlar del volum antològic Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Proa 2002), perquè Tarragona i els Escriptors del Camp homenatgen l'autora aquesta primavera del 2003.

9

En Al cor de les paraules hi llegim tota una vida, la vida de la poeta i traductora Montserrat Abelló. Ella, ho veiem, reitera sovint amb gust els mots paraula i vida, i és que al principi de la vida va ser la paraula, segons l'evangelista més inquietant i misteriós. L'autora és fidel a aquest símbol espiritual, i fa de la paraula un rebel·lió viva: l'oposició a la decadència i a la mort.

Als seus primers poemes, els de Vida diària, podem veure una llavor que s'obre amb força i lluita contra els empresonaments quotidians. Fa una avaluació primària de la vida, se sent terra fonda, diu; llença paraules que es perdran, esperances mortes. Ella estima la vida i els colors d'estiu; els contempla i els vol escriure, però de seguida es troba frenada pel sentit d'obligació: "Però caldrà que em posi, / com cada tarda, / a repassar la roba, / ficar les mans a l'aigua bruta, / i destriar entranyes innocents. / Cosir botons, / empènyer la planxa. / Només de tard en tard, / puc agafar la ploma." No obstant, tindrà el coratge de buscar la paraula a través d'unes tardes que, per fi, arribarà a dominar.

9

Entre Vida diària i Paraules no dites han passat anys. A la recerca de la paraula escrita segueix el neguit de la paraula no dita, potser ja perduda, que trobem elidida, que ens hem d'imaginar. En l'interval, les actituds s'han fet greus, fondes, serioses. Hi ha un punt de solitud que fereix: "De nostàlgies i crits vivim per no morir […]. Al llarg del camí ja no retrobaré la veu, l'amic […]. Em puny la soledat […]. La nit dorm amb mi […]." Més que cap altra trobo enigmàtica aquesta afirmació, i commovedora: la nit, tan fosca, dorm amb ella sota el coixí perquè d'aquesta manera es detura? O bé Montserrat s'adona que porta la nit dins i dorm amb ella, com acceptació? Llavors ens explica que un dia troben un blanc i espès llençol de lli, l'estenen sobre el llit i allà revé tot un passat blanc, ple de vides antigues que s'hi van pressentint. Aquesta consideració recorda un passatge de Rilke (Quaderns de Malte), on el nen acompanya la mare i es meravellen davant dels paisatges que els suggereix el descabdellar un rodet de puntes.

9

En aquesta segona obra trobo una Montserrat Abelló que descobreix la solitud i busca senyals que contradiguin aquesta certesa, però tots s'han perdut, com les paraules. Sent el crit, l'agressió, la grisor de la vida externa i s'hi torna a rebel·lar. La poètica de l'autora s'ha fet profunda. L'ofici de bon poeta requereix mestratge, perquè és energia concentrada que cal comunicar, i sovint sol ser expressada amb poques paraules. L'art de la poesia consisteix a fer-se entendre sols amb una insinuació, amb una paraula justa. A tot allò que ha estat dit amb precisió, el lector hi afegeix el valor de les interpretacions personals. Els poemes de Montserrat Abelló són, en general, d'expressió breu, concisa, amb densitats variables i a vegades inquietant. Ella exerceix amb autoritat aquest ofici, i el domini del viure a través de la paraula.

Per entrar a la segona meitat del llibre Al cor de les paraules i als anys en què aquestes han estat presentades, ens servirem del mateix fil conductor, una de les constants en l'obra de Montserrat Abelló: la nit. Si en poemes anteriors ens confiava que la nit dormia amb ella, ara la nit es fa viva i introdueix el temor, l'insomni, la rigidesa, el dolor, el cansament. "On buscar la llum?", es pregunta i ens pregunta. Perquè la poesia exterioritza, però també interpel·la. La nit exterior i la nit interior, on apareix el "somni de la mort" emmarcat en la "fonda tristesa […], ja sense flames […]", oprimeixen la poeta, com s'havia sentit condicionada en els inicis per les feines obligades. Però vet aquí que aquella rebel·lia expressada ja a Vida diària la trobem encara ben viva en la poesia recent, i aquesta és la valuosa ensenyança que Montserrat Abelló pot llegar als seus lectors. La poeta es fa resistent i planta cara a la cruesa del pas del temps.

El lector sensible trobarà que la resistència pren cos de bellesa i coratge en alguns poemes de les últimes etapes. Aflora l'amor. Amor undique floret és la llegenda que corona un preciós tapís de la Catedral de Tarragona, la ciutat on va néixer Montserrat Abelló. En alguns llibres m'agrada esmentar aquesta cita: l'amor floreix arreu; i ara ve al cas perquè la rebel·lió de Montserrat porta paraules d'amor. "Aquesta set de tu […] el plaer de sentir-te dins meu / en cada mot que escric […]. Aquest teu aire suau / i el desig que m'embolcalla / m'omple els ulls/ i em vertebra paraules. / Encara que no ho vulgui, / en cada mot que dic / hi ha un bri de tu. / Ja no puc parlar / sense que hi siguis." Veiem com es manifesta un amor potser difícil, que implora amarg, que demana passió; "però hi serà present / l'amor que m'encercla / i em torba. Mentre / fidel teixeixo / amb els meus mots / una fina xarxa / al voltant teu". Amb la confidència, amb la proclama d'aquestes paraules, Montserrat Abelló ens convida als seus textos, ens obre les portes del seu interior i ens fa veure que sempre, sempre és temps per a la "recerca de la tendresa". Podríem concloure que l'única rebel·lió vàlida és la d'estimar contra tota adversitat. Ella ho ha fet, ella ho fa, i així queda escrit.

No podem desoir els seus temors, presents en l'última part del llibre i en els inèdits finals. La tremenda lucidesa de reconèixer i confessar que "mai més no sabré / com n'és de tendra la nit. I de saber que ja no hi ha ulls / que vulguin endinsar-se / dins el teu esguard. / Que ja no hi ha / ningú que t'esperi / a cap cantonada". La recurrència a la nit es fa més insistent, més insidiosa i angoixosa a mesura que el temps passa. Però, de qui serà la victòria, si la poeta s'aferra a la llum, diu, "com si m'hi anés la vida"?

Un poeta ha de ser cronista del seu temps exterior i interior. Montserrat Abelló viu el temps, el llenguatge d'ara, depurat en l'expressió justa. S'ha endinsat en altres poesies pels importants treballs de traducció que ha fet al llarg de la seva vida. N'hi ha una mostra a Al cor de les paraules. Però veiem que la seva personalitat, el seu caràcter i el seu estil s'han mantingut ferms, i han evolucionat de tal manera que a les generacions presents, i a les que vinguin, la seva literatura no els serà estranya sinó propera. Com una obra d'art que és, la vertadera poesia resisteix el pas dels temps perquè el travessa en la seva totalitat i es fa present a qui s'hi acosta.