1

Comentaris sobre Montserrat Abelló

 

Joan Oliver. Pròleg a Vida diària. Barcelona: Joaquim Horta 1963.

 

Motius transcendents

Els poemes d'aquest breu recull són el resultat d'una tria rigorosa, feta sense contemplacions pel mateix poeta. Ningú que el llegeixi atentament no podrà negar la seva travada unitat. Tres o quatre motius transcendents s'hi alternen obsessivament i --per què dissimular-ho?-- ombrívolament. L'anècdota de la "vida diària" els serveix de fons, com una música sorda que res ni ningú no sabria ofegar. Amb tot, hi ha moments de respir. Aquí i allà es reflecteix la fruïció del temps en paisatges mòdics, de la minúscula vida casolana expressada amb l'austeritat elemental de remots poemes xinesos.

[...] La màgia d'aquests petits poemes és transparent, l'estil econòmic. Però no són pas paraules fredes, eixutes. El corrent és d'aigua viva i castigada o de vi calent. Hi ha l'anhel d'una aproximació al nervi mateix de la vida, a les arrels, a les branques. El tema de l'arbre, el de la mà, el de la pedra passen i alenen, retornen com el vent --potser com el vent d'una cançó d'en Raimon, que acabo de conèixer.

 

M. Àngels Anglada. Pròleg a El blat del temps. Barcelona: Columna 1986.

 

Una retòrica més autèntica

El secret rau, sovint, i per contrast, en la limpidesa de la incisió, en el relleu aconseguit amb uns pocs mots, que deixen a l'ombra els detalls [...]. A aquesta constant caldria afegir-hi un bandejament de tota retòrica entesa en un sentit d'excés, de paraules supèrflues, de castells de focs buits de contingut. Però, potser de vegades sense proposar-s'ho, l'autora ateny una altra retòrica més autèntica, que mai no perjudica a la senzillesa de l'expressió, i es manifesta en la musicalitat dels sons i en la diversitat del to poètic.

 

Maria Mercè Marçal. Pròleg a Foc a les mans. Barcelona: Columna 1990.

 

Lluitant contra el silenci

És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes.

 

Neus Aguado. "Hoguera de silencios y miedos". La Vanguardia (11 gen. 1991).

 

Un cant molt clar. A propòsit de Foc a les mans

Montserrat Abelló prosigue utilizando el verso breve, casi telegráfico, a veces le basta con una única palabra para formar el primer verso del poema o para avisar del final. Así una palabra flota en el poema reclamando la atención como los signos de los pájaros en el espacio. También sigue alternando poemas breves con algunos más extensos, y entre los más concisos destaca éste de cuatro versos: "Il·lusió, / quantes is hi convergeixen. / Quantes menes de morts, / i de suïcidis", por su alusión descarnada de la realidad.

[...] Montserrat Abelló no pertenece al "rebaño servil" tal com designa Horacio a los escritores que sólo saben imitar. Como suele ocurrir, su fuerza y, por ende, su originalidad, radican en la verdad literaria de su decir, en su expresión limpia y casi acusadora a fuer de sincera. No precisa, ni le interesa, rellenar con cultismos y frases elitistas sus poemas; al igual que Violeta Parra --coetánea suya-- sabe que el canto cuanto más claro más larga memoria deja.

 

Oriol Izquierdo. "Dins meu que crema". Pròleg a Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002. Barcelona: Proa 2002.

 

Vet aquí la força de la fragilitat

Diríem que un dels trets més peculiars de l'aventura poètica d'Abelló és aquesta unitat: com si el seu univers poètic hagués cristal·litzat abans de començar a ser escrit, i després, durant tota una vida, durant més de trenta-cinc anys, l'autora l'hagués anat desgranant i materialitzant amb paraules. Simplement, amb simplicitat. No ens trobem davant una proposta que vessi lirisme formal o temàtic. La poesia de Montserrat Abelló troba en la subtilitat, en la delicadesa, en la proximitat, les arrels més riques. És una poesia sentida. Amb l'oïda tant com des del sentiment. És una poesia de combat, però des de les paraules menudes i les realitats petites. Vet aquí la força de la fragilitat.

En això deu ser patent la filiació anglosaxona, la reminiscència de Sexton i Plath.

 

Roger Costa-Pau. "La paraula que és la vena". Avui (11 jul. 2002).

 

Una nuesa estremidora

Centrats en el cas de Montserrat Abelló, parlaríem, com a element afegit, d'un fet d'enorme transcendència i que s'inscriu en el territori sobretot literari: la seva veu poètica singularíssima i indomesticable. O, ras i curt: la força estremidora d'una escriptura escrupolosament lligada a la vida pròpia, enllà de les servituds a una o altra estètica oficialista i enllà, per tant, d'una estricta afiliació.

En l'escriptura de Montserrat Abelló, la paraula és la vena. I diria que ho és en el sentit més nítid del terme: no hi ha doctrina, no hi ha dogmes, no hi ha veritats infranquejables... La paraula conté, això sí, el nervi de la pregunta, també del dubte, perquè neix i es projecta no pas en la pedra pesant de l'immutable, sinó en els ritmes alterables que ofereix la vida en tota la seva dimensió i en tots els seus territoris... És una poesia nua, despullada, com algú ha reiterat, però nua només en les seves confeccions formals, en cap cas en la plasmació d'una visualitat i d'una propulsió estremidores que són el reflex d'aquest seu trajecte justament sadoll i perseverant.