1

 

Quan vam proposar a Gabriel Guasch de protagonitzar aquesta vuitena trobada d'escriptors, la seva primera reacció va ser de desconcert, com no podia ser d'altra manera. El que el neguitejava, però, no era el fet d'haver de parlar en públic o de ser objecte de mirades i atencions, sinó una cosa que va resumir amb una frase: "Tinc anys", va dir, "però no tinc currículum". És la sensació que té de si mateix un autor que s'ha passat la vida escrivint, seixanta anys de literatura!, però que no ha vist la seva obra publicada fins fa set anys. El que jo penso, desmentint modestament l'escriptor, és que Gabriel Guasch té una de les vides més fascinadorament poètiques que he conegut.

La meva relació amb ell va començar algun dia de 1995 en què vam compartir taula en una lectura literària a Valls, junt amb Magí Sunyer i Margarida Aritzeta. Els poemes de Guasch ens van impressionar. A mi, personalment, per la concisió, per la claredat, per la manera neta i contundent de dir coses aparentment senzilles però que pouaven molt fons. El Magí Sunyer i jo, que mai no sabem deixar de banda la nostra faceta d'editors, de seguida vam veure clar que allí podia haver-hi matèria per a un nou títol de La Gent del Llamp. Amb aquest propòsit, vam concertar una entrevista amb Guasch, a casa seva mateix. En aquella llarga conversa d'una tarda sencera al voltant d'una taula vam descobrir el seu currículum.

 
9

Gabriel Guasch quan tenia dos anys, passejant amb la seva mare i una amiga de la família pel carrer de la Cort de Valls.

Any 1944 o 1945, moment en què va començar el peritatge mercantil.

9  
 
 

Gabriel Guasch va néixer, tal com diuen les solapes dels llibres que ja ha publicat, a Valls el 1930. Fill de pagesos, la seva afició a les lletres va començar ben aviat, de la mà d'alguns llibres que hi havia a casa, com Poemes de la Revolució, de J. M. Prous i Vila, i En el repòs de la trinxera, de Frederic Pujulà i Vallès, o d'altres que anava adquirint, com les obres de Verdaguer, Narcís Oller o Maragall. Circumstàncies que no vénen al cas, van impedir que estudiés la carrera de Lletres i van decantar-lo cap al peritatge mercantil. Fins aquí, el trajecte és similar al de molts joves de la seva època. Cap als catorze anys, però, va començar a escriure poesia. I aquest és el punt on convé parar atenció. Perquè des de llavors ja no ha parat. Alguna vegada li he sentit dir que escriu cada dia. Només cal comptar.

En aquella taula on s'anava desgranant la conversa una tarda de 1995, rodejats de prestatgeries atapeïdes de llibres i carpetes, va anar emergint el personatge. Un personatge amb una vida senzilla, concreta, perfectament delimitada. "Sols necessito / unes sabates del quaranta-dos", diu a Escric un cercle. I pas a pas, mot a mot, dia a dia, vers a vers, aquesta vida va traslladant-se al paper. Per què? L'autor en dóna una explicació: "Escric. / És la meva manera / d'anar tornant / la vida." Ho diu gairebé com si l'escriure fos un acte reflex. Com si els versos sortissin d'un mirall on es projecta la vida.

   

Novembre de 1936, amb el seu pare i els treballadors de la Cooperativa de Fusters.

9

     

"Recuerdo de mi colegio. Curso 1943-44."

9

   
 

Però s'enganyaria qui pensés que, aquesta activitat, Gabriel Guasch l'ha practicada amb la naturalitat desacomplexada del versaire que només busca ocupar el temps. Des d'un bon començament, és un poeta exigent, un poeta culte, algú que llegeix a fons la literatura que arriba, que busca la novetat després d'assimilar els clàssics, i que hi reflexiona. Per això s'endinsa en textos teòrics, de T. S. Eliot, de Joan Ferraté, de J. M. Castellet, de J. E. Cirlot, de Joan Fuster... I per això es converteix en un àvid lector de poesia.

   

A l'Hotel Orient de Barcelona, durant un àpat organitzat amb motiu del lliurament d'un premi a Ramon Carreté, que se situa al centre de la fotografia. Cap a l'any 1971.

9    
 

Any rere any, una dècada després de l'altra, els versos s'escrivien i s'estibaven en els prestatges sense veure la llum. Hi ha alguna raó, per a això? Potser la basarda d'ensenyar els propis escrits en sigui una. Potser el poc interès que demostrava el món circumdant hi ajudés no poc. Gabriel Guasch, poeta de trinxera, no poeta de diumenge a la tarda, poeta militant (que milita en la poesia) fins al moll de l'os, va anar compaginant l'activitat íntima d'escriure amb una dedicació a l'activisme cultural a la ciutat de Valls. Així van anar sortint, a partir dels anys cinquanta, la participació en activitats de foment de la llengua i la cultura catalanes, l'organització d'un funeral extralegal en la mort del Dr. Cardó, la col·laboració amb els grups de teatre locals, la programació a Ràdio Valls, la promoció dels monuments a Clavé i Narcís Oller, les col·laboracions en revistes vallenques, els textos per a catàlegs d'artistes, l'organització de l'acte fúnebre per a Josep Busquets o la fundació de la Galeria Ars.

   
9  

Monument de Narcís Oller, de la comissió del qual formava part Gabriel Guasch. A la fotografia es distingeixen Pere Mialet, el regidor de Cultura, Ferran Casas, Josep Busquets, autor del monument, Francesc Costas, Cèsar Martinell, Joan Oller i Pau Mercadé. Cap a l'any 1962.

9

Cap al 1952. Amb els membres més joves de la Penya L'Olla, iniciadors de la represa cultural.

 
 
   

El 1966, com un avenç del que vindria després, Guasch va guanyar el premi de poesia d'Alforja, amb el recull Aplec, de trenta poemes. Com que el llibre no va ser publicat, aquell premi no va existir i el llibre encara avui és inèdit. L'any 1975 va ser invitat a participar, i va fer-ho, en el Gespa Price, al Campus de Bellaterra.

En aquest moment, a Gabriel Guasch li havia passat un fet important que hauria pogut canviar-li radicalment la vida com a poeta. Havia iniciat una línia de treball en el camp de la poesia visual, que el 1973 va concretar-se en la participació a l'exposició "Poesia visual catalana", que va recórrer un seguit de ciutats. Després d'aquesta, en van venir moltes altres, com "Nova poesia experimental catalana", el 1974; "Poesia visual ibèrica", el 1975; "Poesia visual catalana (30 poetes visuals arreu el país)", el 1976. La relació d'exposicions col·lectives en què ha participat s'allarga fins a l'actualitat, a les quals caldria afegir-ne dues d'individuals: a Valls, el 1991, i a Tarragona, el 1999.

   
9

En un campament d'estiu de nens i nenes escoltes, en què Gabriel Guasch va organitzar una representació simbòlica dels Països Catalans.

9

A Cal Fèlix, parlant amb l'escriptor Francesc Picas i Joan Obrador, un amic. Cap a l'any 1959.

 

Tot i aquesta obertura de portes en el camp de la poesia visual, Gabriel Guasch mantenia les portes tancades en el camp de la poesia discursiva. Quan, en la repetida reunió de 1995, se'm va acudir preguntar per què Guasch no havia aprofitat aquesta mica d'èxit en un àmbit, i les coneixences que havia fet, entre les quals es comptava Joan Brossa, per publicar els seus llibres inèdits, em va semblar entendre que aprofitar les coneixences per publicar no li plaïa gaire. Ben diferent del que corre.

Amb això, Gabriel Guasch va arribar a 1995 gairebé inèdit. Aquell novembre li vam publicar el seu primer llibre de poesia, que no era el primer que havia escrit, ni tan sols algun que havia escrit de feia temps, sinó un aplec de poemes dels dos darrers anys. Ho he dit més d'una vegada i ara ho repeteixo: només pel plaer de publicar aquest llibre, valia la pena l'aventura de fer-se editor.

 

Des de llavors, Gabriel Guasch ha continuat escrivint i, ara sí, ha anat publicant amb una certa regularitat. Li han donat un premi: el Comas i Maduell de poesia 1999. En el moment present té, ja, sis llibres publicats. Les editorials importants del país encara no s'hi han fixat, entre altres raons perquè no es fixen en la poesia, i, per tant, no s'adonen de bons poetes que corren, com el ja esmentat Magí Sunyer. És igual. Editorials més humils, més petites, perifèriques del tot, van acollint l'obra inabastable de Gabriel Guasch, una obra que ens va oferint en comptagotes i que ens desespera no saber quan podrem exhaurir.

9

Al seu estudi, cap a l'any 1973.

 

Joan Cavallé
2 d'abril de 2004