1

Gabriel Guasch és un bon aficionat a la música, deu ser una de les arts que més l'apassiona. No resulta gens estrany, atesa la tradició amb què entronca la seva poesia. Hi va haver un moment en què la poesia va començar a eliminar els accidents que havien arribat a confondre's amb la poesia. Va ser un camí llarg però escurçat per l'acceleració dels temps moderns. Des de la declaració oficial de finalització del procés ha passat molt de temps, i des de llavors la poesia, implicada tant si vol com si no en el temps, ha derivat per moltes dreceres i autopistes, però la lliçó de la nuesa va quedar establerta i crida els poetes amb l'atractiu superior de l'art autèntic. Només poesia, podria constituir el judici dels llibres publicats per Gabriel Guasch, sense caure en les profunditats de la metafísica. Poesia física, fruit de la depuració.

Recorreré a un lloc comú que segons qui considera innecessari per començar a parlar de l'obra editada. El primer llibre de poesia discursiva de Gabriel Guasch, Escric un cercle, es va publicar l'any 1997, quan l'escriptor en tenia seixanta-set. Després n'han vingut cinc més, i si el nombre no es multiplica de manera espectacular és per restriccions editorials, i no pas per falta d'original. Gabriel Guasch escriu poesia des de l'adolescència, però, gens propens --advers, hauria de dir-- a promocionar-se a través de procediments extraliteraris, durant mig segle va desar els poemes que escrivia. Aquests milers de versos existeixen i, si judiquem el conjunt desconegut per la part que se n'ha mostrat, ha de ser d'alta qualitat.

     

Al seu estudi, cap a l’any 1973.

9  
     

Mentrestant, una altra dedicació poètica sí que es va fer pública. En una temporada de la seva vida, Gabriel Guasch va elaborar poemes visuals i, en el grup capitanejat per Joan Brossa, va participar en exposicions col·lectives d'aquesta modalitat. La dedicació al gènere sembla closa després de dues exposicions individuals, a Valls i a Tarragona. En la poesia visual s'observen perfectament els dos eixos sobre els quals gira la discursiva: síntesi i honradesa.

La severitat del poeta amb ell mateix és extraordinària. Quan tants llibres llegim amb els versos deixats anar sobre el paper, sense cap mena de concert, el rigor de cada una de les paraules en els poemes de Gabriel Guasch no es pot considerar ordinari, ni que sigui consubstancial a l'autèntica poesia. Al mateix temps, se'm fa difícil de distingir els llibres uns dels altres. L'operació més complicada que se'm podria demanar seria la de delimitar amb precisió les fronteres entre els sis llibres publicats: Escric un cercle (1997), Paral·lels (1999), Conversa fora de context (2000), Implicació (2001), Mirades (2003) i Descripció del blanc (2004). En dos d'aquests llibres, Paral·lels i Mirades, el text comparteix protagonisme amb la imatge --de Míriam Colomer i Pere Español, respectivament-- però en totes dues ocasions ha estat l'artista plàstic qui ha treballat a partir dels poemes. Gabriel Guasch sempre ha escrit amb plena llibertat, sense condicionaments especials, i això, que potser ha perjudicat la seva fama, ha beneficiat la poesia. L'afortunada concisió amb què el poeta defineix el seu art en el primer llibre, hi pot servir d'introducció: "Escric. / És la meva manera / d'anar tornant / la vida."

 

M'he referit al despullament d'aquests versos, a l'expulsió dels farciments. Que d'aquesta idea no en quedi una impressió falsa: la majoria de poesies parteixen d'una situació quotidiana, d'una reflexió que fa referència a una realitat molt concreta i sovint molt propera, ni que sigui pensada o recordada. Més encara: la poesia es construeix sobre la base de la precisió, i no tan sols lingüística, sinó també en l'observació, en les percepcions, en les reflexions, un món despertat a partir dels detalls, de buscar la gira a les paraules o de dir directament les coses elementals i més profundes alhora. Com, per exemple, una possibilitat: "Els paletes han tret una llosa / enterrada fins ara en el sòl. / Era ferm el terrer, però inculte. / Ara és més esponjós, receptiu / a qualsevol arrel. Però el buiden. / Dins el clot trobo tot el possible que no ha estat."

9

Al seu estudi, amb la Mercè, cap a l’any 1973.

 
 
 

9

Segons com, els versos de Gabriel Guasch són lapidaris, una frase breu i exacta que el punt segella; segons com, una paraula concentra tota l'atenció; segons com, però, i això s'esdevé dintre del mateix poema, la sintaxi es complica, les oracions s'encavallen en els versos i cal aturar-se si hem caigut en la temptació de llegir massa de pressa. El lector d'aquest poeta sap que l'abundància de blanc en la plana no va associada a guanyar temps i passar full de pressa, perquè l'escriptor marca el ritme i el lector no té altre remei que deixar-s'hi conduir. No hi ha cap poema previsible, perquè la repetició hauria comportat l'eliminació, cada vegada que s'escriu i, sobretot, que es dóna a les premses, del poema no original. En aquest curt i aspre terreny, el del poeta sol amb els mots que s'imposa de no dilapidar, circula la poesia, aquesta capacitat de la paraula de sorprendre, que és la mateixa riquesa de les persones, tan inesperades, i de la vida, tan rica sense necessitat de desplegaments publicitaris. Per a molts lectors, avesats al fulletó, l'esperit exposat sense farbalans resulta insuportable, i no és que no l'entenguin, és que troben eixuta aquesta classe de poesia. Què hi farem! La poesia té unes exigències que per a la majoria són excessives, però no pot abandonar la gran ambició d'expressar tantes coses que restarien mudes, l'energia mateixa de la vida: "Tinguem respecte / a la paraula que malda per ser exacta, / com acròbata / quan pendula a l'espai / en busca de punt just / i la xarxa / no l'eximeix de caure. / És meteorit balder, camí d'extinció, / el pensament / que no sap trobar nom."

Durant un viatge a la Vall d'Aran, cap al 1975.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Sentenciós, filosòfic, lúcid, estricte, l'home que observa i pensa converteix les imatges en poesia i aquesta mena de poesia no és en ningú més. És justament el que es pot i s'ha de demanar al poeta.

Magí Sunyer
22 de març de 2004