1

Núria Ventura. "Conversa amb… Gabriel Guasch, poeta". Miramar 28 (abr. 2003).

 

El poema

Jo sempre he pretès que el poema sigui una cosa molt viva, que sigui l'expansió natural de la mateixa existència. Escric allò que és fruit del pensament d'aquell moment, això vol dir la mateixa circumstància del moment o el mateix estat d'ànim del moment. […] El poema, per a mi, no és una narració de fets, sinó una narració de la imaginació en què el poeta s'hi implica, de manera que hi deixa una mena de sentit sensible, com si aquell fet imaginari fos real. I aquesta és precisament la funció de l'art: fingir una cosa, no pas amb la versemblança dels fets, sinó amb allò que desprendrien de sensibilitat els fets, si fossin reals.

 
 

"Avui es parla de... Gabriel Guasch". Diari de Tarragona. Meridiano (4 abr. 2004).

 

Fonts literàries

Jo he volgut explicar que la meva escriptura és, i sempre ha estat, fruit de reflexió; però no en sé les fonts ni amb quina set hi he acudit. Per un costat, la reflexió és un fet que se'm dóna per naturalesa. De les fonts, si avui en parlem és perquè, en ser gran, no se'm veuen les influències concretes [...]: com tothom, no sóc més que resultat. I no sabria valorar quin profit n'he tret del que he vist o he llegit. Sí que vull esmentar, com a llibres que em van alliçonar més en els anys de descoberta i entusiasme, Función de la poesía y función de la crítica, de T. S. Eliot, Teoria del poema, de Joan Ferraté, i La hora del lector, de Josep M. Castellet. Era entre el 55 i el 57 i no he oblidat mai l'impacte que em produïren.