1

Ramon Salvo. "Poesia experimental catalana: L'obra de Gabriel Guasch". Poemes. Gabriel Guasch. 1973-1991. Valls: Ajuntament de Valls 1991.

 

Característiques de la seva poesia visual

[La seva obra representa] de manera planera i continuada una actitud cívica i ètica que --per damunt d'algunes actituds formals-- esdevé política. Aquest fet el caracteritza i el singularitza, perquè la immensa majoria dels seus poemes és el fruit d'una reflexió al voltant de tres temes bàsics: un poble, un país, una llengua.

Els poemes de Guasch es configuren com un concepte en l'espai referencialitzat, sempre, al moment històric en què es realitzen, principi aquest que es fa imprescindible per a la percepció/aprehensió del poema i de tota la seva producció.

 
 

Xavier Amorós. Presentació d'Escric un cercle (28 nov. 1997).

 

La vastitud de la quotidianitat

El llenguatge planer de Gabriel Guasch és una versió afortunada (potser hauria de dir una tria) del nostre llenguatge de cada dia.

Però el que és quotidià se'ns fa excepció per la màgia de la poesia que els poemes destil·len. Tot el més pròxim, el més immediat, potser, fins i tot, el parament rutinari, refulgeix de forma especial dins la claror dels poemes. La geografia més pròxima (geografia física, geografia política) esdevé suggerent des de la descripció minúscula. Les claredats perfilen els microcosmos creats per Gabriel Guasch a través del seu periple.

Aquesta geografia d'extremada immediatesa posseeix, paradoxalment, una sorprenent pregonesa, una inesperada vastitud.

 
 

Margarida Aritzeta. Presentació de Mirades (9 abr. 2003).

 

El gest de l'escriptura

Al llarg dels seus volums poètics publicats (i dels innombrables poemes que omplen encara les seves carpetes), la mirada de Gabriel Guasch és una mirada moral. […]

La poesia de Biel Guasch es planteja sovint el gest de l'escriptura i l'integra en el seu horitzó quotidià. I és en aquesta perspectiva que ens adonem que la teoria poètica de l'autor està fortament lligada al seu compromís moral. L'home que observa, que dubta, que viu el petit detall del que és quotidià malgrat la duresa i el dolor d'un present fet de mancances, afronta el tema de l'escriptura amb aquesta resignació grandiosa amb què ha parlat abans de l'aventura humana i de si mateix. I ens mostra com la paraula justa, base del compromís amb els mots que dibuixarà la imatge del poema, és alguna cosa massa fràgil per poder-li donar tot el pes que se li ha confiat. Però, alhora, és en la seva naturalesa fràgil que cova la llavor de la seva dignitat. […]

Ara bé, que ningú cregui que aquesta actitud poètica el deslliura del compromís amb els seus semblants i que el gest quotidià no transcendeix la mirada concreta o la seva batalla admirable amb els mots.