Quan el jurat del premi Ferran Canyameres vam decidir premiar, convençuts i satisfets, una condensada novel·la negra que es titulava Mosques, jo no sabia que en coneixia l'autor. Quan, oberta la plica, vam saber que aquell text que ens havia fet tan bon efecte estava escrit per en Jordi Cervera, jo encara —lent de reflexos— no el vaig relacionar amb el company amb qui havíem parlat de llibres i de literatura a la ràdio, i amb qui més endavant parlaríem molt més encara. Només quan el vaig veure vaig adornar-me que qui havia escrit una novel·la hàbil i pensada, mereixedora d'atenció i de reconeixement, i qui parlava de llibres a les emissores de la Corpo amb intel·ligència i un xic d'ironia eren la mateixa persona. Llavors vaig començar a entendre moltes coses.
Perdonin aquest exòtic començament d'article —paròdia inhàbil dels registres de la novel·la negra—, que aprofita una circumstància personal per intentar presentar allò que per mi és una característica essencial de l'obra literària de Jordi Cervera. La circumstància personal és la que explicava: he tingut ocasió de conèixer en Jordi Cervera com a escriptor i com a periodista cultural en paral·lel, sense haver relacionat una cosa amb l'altra, però quan he descobert que eren les dues cares d'un mateix personatge he tingut la sensació que aquesta era una de les seves claus de creació. Encara més aspectes personals: l'accés a l'obra de Jordi Cervera el faig a través del llibre Mosques i, per tant, del seu vessant narratiu, i encara més concretament per la seva destacada militància en la novel·la negra. 

Explico per què vaig tenir la sensació que la dedicació narrativa de Jordi Cervera casava perfectament amb la seva feina periodística i que la coexistència de totes dues és una clau de lectura de la seva obra. Quan vaig llegir Mosques —repeteixo, sense saber-ne l'autor— vaig pensar que era un llibre de literatura literària. En altres paraules, un llibre que naixia no tan sols de l'afany de narrar, d'explicar una història, sinó també de la necessitat d'entrar en diàleg amb la literatura. En altres paraules, que era el llibre d'algú que pensava en termes literaris, que s'interrogava sobre la funció de la literatura, a qui preocupaven els problemes tècnics i conceptuals que són al nucli del fet d'escriure, que havia llegit molt i havia llegit bé. I, òbviament, quan em vaig adonar que l'autor era en Jordi Cervera, lector públic i notori, entusiasta del fet literari, capaç de relacionar obres i tendències, vaig entendre d'on venia aquesta sensació. 

Jordi Cervera fa, pel que jo li conec, literatura literària. No és una redundància. Hi ha autors que escriuen i prou, com Nonell deia que pintava. Però hi ha autors que es pregunten per què escriuen, què escriuen i com escriuen. I aquestes preguntes es produeixen en l'interior de la literatura, neixen de l'experiència simultània de la lectura i l'escriptura. Són autors que escriuen en la literatura, en el marc de la literatura. En la vida diguem-ne exterior —en la vida real— es veu que l'adjectiu literari no és un elogi. Literari vol dir sovint rocambolesc, inversemblant, artificiós. Però en literatura l'adjectiu literari és un elogi. No un elogi imprescindible: hi ha grans obres literàries que són —si se'm permet la paradoxa aparent— poc literàries, que no s'inscriuen en un diàleg amb tot allò que ja s'ha escrit i que s'està escrivint. Però quan un llibre aconsegueix participar en aquest diàleg —ser literari, en el bon sentit del terme— i al mateix temps atreure l'atenció i l'interès d'un públic lector que no necessàriament milita en la metaliteratura, llavors es produeix un efecte engrescador i multiplicador. És el que ens va produir als membres del jurat del Ferran Canyameres i a mi en particular el llibre Mosques de Jordi Cervera.
Mosques és una novel·la negra relativament breu —i també relativament negra—, compacta i ben escrita, pensada i ben ritmada, que permet ser llegida de moltes maneres. Tinc la impressió que Jordi Cervera, com a lector i com a escriptor —també com a poeta!—, es planteja constantment el vell dilema de la relació entre la realitat i la literatura. Per generació i per estètica, Jordi Cervera no pot ser un realista social ni estrictament un costumista. Però la realitat li interessa. Com fer novel·la realista sense fer pur descriptivisme social o pura ironia costumista? Com a bon lector, sap que la novel·la europea contemporània va descobrir en la inesgotable mina de la gran literatura americana del segle xx una fórmula infal·lible: la novel·la negra. 

Avui, a mitja Europa, la novel·la negra és la forma que adopta la novel·la realista quan defuig el catecisme social o la gracieta castissa. La novel·la negra és una manera de relatar una realitat conflictiva —per això hi ha crim, que sempre és la conseqüència del conflicte—, en una era postexperimental. Ni catecisme ni nouveau roman, amb catorze pàgines per descriure com algú baixa d'una escala. La novel·la negra de model americà —que no s'ha de confondre amb la novel·la detectivesca de model britànic, destinada a resoldre problemes lògics, no pas a retratar realitats socials— permet al mateix temps ensenyar el món tal com és i dotar la narració d'un fil atractiu, que esperona el lector, que manté el seu interès. 

El model Chandler o Hammet, per dir els noms més obvis, ofereix un retrat fosc de la societat del seu temps, però ens permet circular per aquesta realitat amb un objectiu. El detectiu enquestador és, de fet, un sociòleg involuntari, que a través de la seva recerca recorre les diverses capes de la societat i les relaciona. I, a més, la novel·la negra, que crea un paradigma argumental, crea també un model de llenguatge i sobretot un model de diàleg que permet fer aquest tall de bisturí sobre la societat. En un cert sentit, es pot dir que Marlowe és (fa de) el mirall en el camí que reclamava Stendhal a la novel·la. El lloc, la persona, on es reflecteix el que hi ha a banda i banda del camí. Però, sobretot, el mirall que té un motiu per caminar, per moure's, que és la seva pròpia recerca, la resolució d'un crim. Aquesta idea de la novel·la negra com a novel·la social la van importar alguns escriptors europeus (normalment d'esquerres) que volien fer novel·la realista, i fins i tot de tesi política, però sense fer realisme social o, si es vol, realisme socialista. Un exemple paradigmàtic va ser Vázquez Montalbán, amb tota la seva sèrie sobre Pepe Carvalho. Després n'han vingut molts més. I entre aquests molts més, a la seva manera, també a la manera d'aquí, en Jordi Cervera. Com a escriptor literari, la seva obra no es pot llegir només com allò que sembla en una primera lectura. Mosques és una novel·la de crim, ben cert. Però és també un retrat generacional. I és la presentació d'una determinada realitat social. I és un exercici estilístic, que té un punt de paròdic, un punt d'homenatge al gènere. És una picada d'ullet, o moltes picades d'ullet. Com que Jordi Cervera escriu en i des de la literatura, sabent-ne el paisatge, havent-lo treballat des de la seva feina de periodista cultural i de lector, és capaç de fer literatura literària, tot i que pugui semblar que fa literatura de gènere. Perquè, en el fons, per què no pot ser perfectament literària la literatura de gènere? Per què un poeta no hauria de poder escriure novel·la negra? Perquè, en el fons, Jordi Cervera és sempre tot allò que és: sempre periodista, sempre narrador, sempre poeta.

Vicenç Villatoro

Matadepera, 20 de març de 2007

6

Amb Cristina Villà, productora del programa Catalunya Cultura Literatura

7

Amb un grup d'escriptors i editors en un restaurant de Madrid.

8

Presentació de Mosques a la llibreria Negre y Criminal. Amb el llibreter PAco Camarasa,

l'editor Lluís Pagès i l'escriptor Vicenç Villatoro.

9

Amb la Laura i la Mireia a Calella de Palafrugell.