Rauxa tàctil

Més avall, hom troba aquesta indicació: “Una recerca acurada de vocabulari al servei d'una història personal i interior que ens endinsa en un univers de sensacions que es van fent cada vegada més presents, més sensuals, més lascives, més epònimes. Un personatge central que es converteix en secundari gràcies al pes de les ardències que li prenen sense objeccions les regnes de l'únic protagonisme possible, el de la voluptuositat carnal desfermada...” És correcte.
Hi ha un moment en què diu: “Ho sé tot. Tinc els referents per conquerir-te: conec tots els viaranys del cos tibant que posseeixes, percebo l'erudició d'aquells que et van tractar i bec en les fonts de la ultracuidança de saber amb certesa allò que et pertorba, que et desmanega, que aconseguirà la via oberta a les exhortacions del meu escalf connubial.”
Hi ha, doncs, un paroxisme, aparentment delirant, en aquesta exaltació dels sentits, a vegades lírica i irònica, que deriva sempre a una comicitat esperitada, d'òpera bufa. El que hom admira, però, és l'estil, d'una expressivitat de gran escriptor, aquesta rauxa tàctil que es presenta rodolant no se sap d'on, però d'endevinades natures interiors, úters, cavitats secretes, humides, críptiques, explorades amb inflors de llengües recercadores i misterioses. Tot és el tot, naturalment, però com diu, expectorant un espiral de vida, un poeta invocat, Charles Olson, el resultat és perfecte: “Cap déu se m'acosta. Estic sol.” [Joan Perucho. “Des d'un pintallavis vermell a uns dibuixos obscens”. Avui (2 juny 1998).]

Llavis i cos

El diccionario define los labios como dos piezas carnosas que limitan el espacio de la boca. Estos labios, según sea la moda, pueden ser pintados o no serlo. El objeto para pintarlos se define como una barrita de color para ser usada a voluntad propia.
Ahora sabemos que también puede servir para pintar cualquier cosa, tal como lo hizo en Nueva York el pintor Carles Amill sobre diferentes texturas durante el año 1989, especialmente sobre papel de una agenda. El producto obtenido fue fantástico: misterioso, voluptuoso, casi místico. Fue visto por el escritor Jordi Cervera y la idea de incorporarle un texto surgió al margen de una entrevista periodística que le hicieron después de serle otorgado el Salón de Artistas Plásticos del año 1990. Involuntariamente, se dio forma, según Jordi Cervera, a un libro titulado Pintallavis, objeto que combina las sensaciones, las formas, los colores y las divagaciones personales para obtener un conjunto válido de pintura y letra. El objeto final sólo es el despertar cierta ansia de exploración, de buscar las sensualidades viscerales que esconden los interiores humanos, los labios. Al final, como dice el autor, no se sabe si es una boca venenosa o un pozo sexual hambriento de deseo copulador. Es un resultado que complacería el instinto voyeur de un George Bataille, por ejemplo. Tiene un tono poemático muy intenso. Cervera escribe:
“Dormo sota l'esquena dels déus, / amagat al refugi de cadenes. / Veig els llavis de Warhol recorrent / els senders del Gran Nu / de Modigliani. / M'excito i tot es fa fosc. / Sóc Modigliani, son Warhol, / vaig nu, sóc llavi.”
Después de la pasión por los labios baja al cuerpo. Jordi Cervera va más lejos y escribe Dibuixos obscens (1996), que ganó el premio Pin y Soler de Narrativa, convocado por Òmnium Cultural. Como su título indica, el autor ha abandonado la literatura meramente sugestiva, que se presentaba como un perfume evocador dentro de los rincones explícitos de Baudelaire o Huysmans o los de Les Tenebroses de nuestro Nogueres Oller, nunca vuelto a publicar hasta el momento. Aquí se llega directamente a aquello que entendemos por obsceno, sublimado en un mundo y por una rauxa barroca, estilísticamente excepcional. Generalmente es calificado por obsceno todo lo que ofende gravemente al pudor, pero para Jordi Cervera, la obra es la sublimación paródica de dos intenciones válidas y complementarias: la pintura y la literatura. [Juan Perucho. “La literatura de Jordi Cervera”. ABC (4 jul. 1998).]


Mala llet, humor càustic i to desinhibit

Deia Foix que detestava les novel·les i les biografies perquè no suportava els homes en sabatilles. Cervera ha fet en la seva primera narració, Dibuixos obscens , un tour de force sobre el domini de la novel·la en els fràgils marges de l'era postmoderna. Captiu del cocooning , el personatge principal de la novel·la és un diletant que observa la realitat mantenint sempre un petit punt de distància. Al seu favor, la mala llet, l'humor càustic i un to desinhibit que converteix la suposada pornografia del text en vitalisme millerià. [David Castillo. “L'obscenitat de la soledad”. Avui (5 abr. 1996).]

Crec que sóc perquè t'invento

-Quina és la solució?
-No et demano psicoanàlisi ni que apaguis la teva passió. Tampoc vull civilitzar-te. T'estimo salvatge com un Crazy Horse. No et vull com un Custer que imposa lleis i fronteres, reserves per a la sensibilitat en la reivindicació d'un suposat ordre que és injust.
-No sé si ho puc entendre.
-No sé si Déu ha mort, el que sé és que la Inquisició no hauria de ser acceptada i menys en la teva escala de valors suposadament alliberadora. Si ets violent només ets violent.
-M'he cansat d'escriure't versos i ara em demanes paciència.
-M'agrada la traducció del vers de Cortázar que et va passar el Jordi Cervera, però amb lectura diferent de la teva.
-Quina?
-Crec que sóc perquè t'invento.
-No volem ser perfectes?
-Escolta el vent entre les branques, olora la terra mullada després de la pluja i no vulguis ocells per tancar-los en gàbies.
-Tots necessitem amor.
-L'amor és imperfectament lliure. [David Castillo. “Crec que sóc perquè t'invento”. Avui (30 març 1998).]


10

A la plaça de la Font amb la Mireia

11

Amb l'escriptor Henning Mankell al Teatre Romea BCNegra 2007.

12

Compartint una lectura poètica a Tarragona amb Gerard Vergés (2006).

13

Amb la cuinera Montse Estruch. Inauguració del restaurant Aqua de Santiago de Xile.