1

Recordo la impressió que em deixà la primera novel·la de Dostoievski que vaig llegir: era Dimonis, i encara se'm fa ben present la figura de Nikolai Stavrogin, al costat de les de Vàrvara Petrovna i Stepan Trofímovitx. També hi vaig descobrir tot un món amb paraules com samovar o verstes, la confusió dels noms, ara dos, ara tres, diminutius i més diminutius, les passions que cap altre escriptor ha sabut mostrar. Després va seguir la fascinació pel món eslau, per "l'ànima eslava", aquesta mig invenció en què de vegades encara volem creure, tot alimentada per altres autors russos: Tólstoi, Gógol, Txèkhov, Bulgàkov..., però sobretot Dostoievski. I amb ells els traductors, Andreu Nin, August Vidal, Josep M. Güell. Traductors que esdevenien mites (o s'hi convertien en la ment del jove lector que jo era aleshores).

En un assaig publicat a Less than One el poeta rus Joseph Brodsky explica que s'intentava imaginar com era un poeta per la fotografia que apareixia a la contraportada dels escadussers llibres de poesia estrangera a què tenia accés. Una activitat en la qual molts ens hi veurem reflectits. I si no es té fotografia, hom intenta esbrinar els avatars vitals pels quals ha passat l'autor. I en aquest cas, també el traductor. En el meu panteó personal de traductors sempre faltava una imatge, i uns avatars, els del traductor de Dimonis i altres llibres de Dostoievski, els del traductor de La Guàrdia Blanca de Bulgàkov, i de tants altres llibres on la llengua lliscava suau com uns trineus pels carrers glaçats, els avatars, i la imatge, de l'excel·lent traductor que és Josep M. Güell. La fascinació creixia cada cop que veia una de les seves traduccions i seguia sense saber a què es dedicava, a banda de la traducció que, com se sap, no és una professió lucrativa; d'on era, on vivia. Un cas altament estrany en una literatura com la nostra. Com és que gairebé enlloc no es podia trobar informació sobre un dels millors traductors de la nostra cultura? Aviat, però, vaig poder saber-ne la resposta. A Josep M. Güell li ha interessat ben poc el món que es crea al voltant del fet literari, aquest món social que cada cop es fa més indispensable perquè algú pugui dir que és, que existeix. En canvi, s'ha dedicat amb paciència, amb un rigor i una professionalitat inqüestionables, a traslladar el bo i millor de la literatura russa dels segles XIX i XX.

 
9

Josep M. Güell quan tenia tres o quatre anys (cap al 1930-1931).

   
 
   

En els inicis de tot traductor coincideixen habitualment dos factors: la gratitud i la gosadia. La gratitud perquè qui comença a traduir té l'esperança que altres lectors puguin experimentar el mateix que ell havia sentit en llegir obres que altrament no coneixeria mai. Així, el traductor no comparteix l'afany d'èxit de l'escriptor, la seva tasca sempre esdevé com una ofrena. Tanmateix, com que el traductor sempre serveix un altre text i se sap intermediari entre aquest i el públic, ha de tenir un punt de gosadia que li permeti creure que l'empresa es pot assolir. Aquests factors es van activar en el jove Josep M. Güell i li van donar la possibilitat de poder encarar-se a la primera traducció. També va entrar en joc un tercer element, la dignitat de la traducció i la d'aquesta davant el públic. A la dècada dels seixanta era habitual que algunes traduccions (les de les llengües menys conegudes, per dir-ho així) no es fessin des de la llengua original sinó a través d'una altra llengua, principalment el francès. Això succeí precisament amb una obra de Dostoievski. I Josep M. Güell envià una carta a l'editor d'aquell llibre expressant-hi la lògica indignació que li produí el fet. El mateix Josep M. Güell afirma, avui dia, que si ell hagués estat l'editor hauria llençat la carta directament a la paperera. O encara millor, al foc. Però no fou així. L'editor posà el traductor que es volia iniciar a les mans d'un dels grans coneixedors i traductors de la literatura russa: August Vidal, que des d'aquell moment es convertí en el seu mentor. Va aconsellar-li que no tragués a la llum la primera traducció: "Per sort no la van publicar", diu Josep M. Güell amb la perspectiva que ara té i amb una potser massa estricta valoració de la feina que va fer. Estic segur que ja hi demostrava un gran domini de la prosa, i de l'acurada precisió en la tria de la paraula adequada. Característiques que destaquen en cada una de les seves traduccions. També en aquella obra de Dostoievski que va originar la seva entrada al món de la traducció? Malauradament no, mai no se n'ha fet una nova versió a partir de l'original rus.

 
9

El traductor quan tenia onze anys (1939).

 

9

Fotografia de final de curs a l'institut (1944).

 

A partir d'aquell encontre amb August Vidal, la quantitat de pàgines que Josep M. Güell ha hagut de passar d'aquella llengua musical escrita en ciríl·lic s'eleva a un número que produeix estupefacció. Més de cinquanta llibres traduïts (si comptem les traduccions al català i al castellà), principalment novel·les d'autors tan importants com Isaak Bàbel, Borís Pasternak, Aleksandr Soljenitsin, Anatoli Ribakov, Màxim Gorki, Anton Txèkhov, o Fiodor Dostoievski, de qui ha traduït, amb una prosa excel·lent, tres novel·les. Un escriptor que té en gran estima. També ha fet alguna incursió en la poesia, on s'ha centrat en dos autors, Evgueni Evtuixenko i Rimma Kazakova. Però per a Josep M. Güell la traducció s'ha convertit en un autèntic exercici d'inquietud intel·lectual, ja que no s'ha limitat al món de la literatura, i ha obert el seu camp d'interès vers moltes altres disciplines. Això l'obligava a buscar informació, a haver de saber com funcionava algun artefacte, algun dels invents del món soviètic que ara miraríem amb una barreja d'admiració, de simpatia i, potser, de condescendència.

 
9

Amb el seu amic Mateu Soler Carnera (Ripoll, 1948).

 
9

Primer viatge a Moscou. Davant del Teatre Bolshoi (1956).

 

Per poder dur a terme la traducció de tantes obres havia de seguir un horari estricte i calculat al mil·límetre. Al matí, abans de les nou, traduïa una mica, després anava a la botiga, en tornar dinava i seguia traduint fins a les cinc, hora de tornar a obrir la botiga, i quan plegava, tornava a endinsar-se en la traducció. Qui així treballa només ho pot fer empès per una gran passió, per un gran amor vers les dues llengües que servia. I entremig, encara havia de complir amb els viatges que feia regularment a la Unió Soviètica per participar en les trobades d'escriptors.

Josep M. Güell sempre tornava d'aquells viatges amb la maleta plena de llibres, noves relíquies, nous autors per descobrir i per traduir. I amb el pas dels anys, també n'ha tornat amb una gran quantitat d'anècdotes curioses, que entrellaça en la seva conversa amb tota sèrie de detalls. Escoltar-lo és poder viatjar a través de l'espai i a través del temps, recuperar la memòria viva d'un món que s'ha esquerdat completament, per sempre. Amb un somriure a la boca, els records el porten ara a un any ara a l'altre, ara el veiem amb Konstantin Simonov, gran amic i escriptor que va saber plasmar en les seves "novel·les" les aventures que va viure als diferents fronts a què el destinaren. D'ell Josep M. Güell va rebre una pipa (de fabricació soviètica) que havia pertangut a Ilià Ehrenburg, i explica la història que s'hi amaga. No va conèixer personalment aquest darrer, però això no representa cap obstacle perquè ens en doni una pinzellada: "sabia entrar fins als punts més recòndits de l'ànima humana, coneixia molt bé la seva època, i per damunt de tot la va saber descriure"; i al cap d'un moment el trobem conversant amb Evgeni Evtuixenko, "sí, se'n va aprofitar, de la situació, però els seus recitals podien arribar a omplir, no, no podien arribar... omplien estadis de futbol", i sembla com si comencés a recitar de cor algun dels poemes que ha traduït, i per un instant ell mateix es converteix gairebé en un poeta rus. I tot d'una comença a explicar algunes de les traduccions que ha hagut d'encarar, valora altres traductors del rus, i t'endinsa en la petita teranyina que ha teixit al voltant de la seva dedicació a la llengua.

 
9

Desfilant per Moscou (1956).

9

A l'estadi Lenin parlant amb unes atletes (1956).

9

Primer viatge oficial a Moscou. Amb Ludmila Siniascaia davant de la casa de Lleó Tolstoi (1975).

 

9Amb els seus fills, Manel i Joana (1967).

Però Josep M. Güell no es contempla en el passat, segueix tenint projectes, autors que encara no ha traduït, obres que estan esperant l'arribada del seu traductor, i ningú com ell no ens les sabria oferir. Voldria traduir l'Stepantxikovo, aquesta obreta tan divertida del mestre polifònic Dostoievski --"es curiós que el mateix home, una persona tan taciturna, que escrivia unes obres tan marcades per la tragèdia, hagués escrit una obra com aquesta". El fet que Andreu Nin ja en va fer una traducció (avui dia introbable) no resta il·lusió al seu projecte. "Tampoc no he traduït res d'Aleksandr Kuprin, un autor que va saber anar més enllà del modernisme rus." Segueix pensant, la nòmina d'autors es va fent cada segon més llarga, nous noms que moltes vegades són desconeguts pel profà. Casualment, o potser no tant, sona un cognom: "Sí, i també per exemple Tatiana Tolstoia, que té un estil molt particular, una gran escriptora." La pregunta sembla evident. I les qüestions familiars deriven la conversa cap a altres temes.

9Primer viatge oficial a Moscou. Davant de l'Hotel Europa Leningrad amb Vadim Frolov, autor d'El perquè de les coses (1975).

 

Diu que no coneix els joves traductors del rus. Però segur que aquests sí que coneixen les traduccions a què ell ha dedicat tants esforços. Els joves traductors hi trobaran un model de prosa, el que Josep M. Güell ha sabut donar en cada una de les pàgines que configuren la seva impressionant trajectòria. Stavrogin, el malaguanyat príncep Mixkin, l'adolescent Arkadi Dolgoruki (Versílov), viuran sempre a través de la llengua de Josep M. Güell.

 
9

Primer viatge oficial a Moscou. Amb l'escriptor Abramov i Valeriano Imbert, traductor (1975).

La traducció és una mostra de gratitud, sí. La que ofereix el traductor, i la que ofereix el lector en acabar de llegir una gran obra traduïda. Endinsar-nos en les excel·lents traduccions de Josep M. Güell és la millor mostra de gratitud que li podem oferir.

 

Amb Josep A. Baixeras a la Fira del Llibre Usat de la Rambla Nova.

9
     
9

Primera legislatura. Acte a l'Ajuntament de Tarragona. Amb Josep M. Recasens (1976).

9

 

 

 

 

9

Visita a la depuradora (1982).

Josep M. Güell a l'homenatge a Josep Pau Virgili Sanromà (1981).

   

Xavier Farré

8 d'agost de 2003