1

Com és ben sabut, la perifèria té el seu preu i Josep Maria Güell és doblement perifèric. Es tracta d'un periferisme a ultrança: perifèric d'Espanya i perifèric de Catalunya. Per això no admira que, el 1987, quan jo feia part del jurat del Premi Nacional de Traducció (el de Madrid) i vaig lluitar perquè aquest guardó li fos finalment atorgat pel mèrit de la seva vasta obra com a traductor, no hagués pogut portar-ho a bon terme. Malgrat la seva important obra com a traductor i com a difusor de la literatura russa antiga i moderna, Josep Maria Güell no freqüentava tertúlies, no anava a sopars i molt poca gent dels cercles literaris li havia vist la cara, raó per la qual la proposta del seu nom potser hagués semblat de bell antuvi insòlita i impertinent. Tanmateix la seva candidatura es va imposar, el seu nom va aparèixer a la llista de candidats amb la traducció d'Uro, i va heroicament resistir fins a l'última votació. Però, naturalment, no va poder resistir a l'empenta de noms de moda, a qui tothom havia encaixat la mà i que pertanyien al "medi", en una paraula, que no eren perifèrics.

9

El traductor (al centre) en un acte d'inauguració a la Rambla Nova. Entre les personalitats assistents, Joan Miquel Nadal, Sergi Xirinacs i Josep M. Recasens (1982).

9

Amb Andrei Bítov, autor de La Casa Pushkin (27 de març de 1991).

 

A més, Josep Maria Güell sempre ha estat un home modest i tranquil, que ningú no trobava als fòrums literaris. És de fet el cas exemplar d'un traductor competent i persistent des d'un idioma que sempre ha comptat amb pocs traductors fins i tot al castellà, tot i que --com per dificultar-li la tasca-- precisament en català comptava amb una antiga tradició iniciada per Andreu Nin abans de la guerra i continuada per August Vidal i pocs més. Josep Maria Güell es trobava, doncs, molt ben acompanyat i amb nivells de comparació que comportaven grans riscos, però ell, intrèpid treballador com sempre ha estat, va sortir-se'n molt bé, del desafiament. D'altra banda, va tocar gairebé tots els sectors de la literatura russa moderna, des de Lunacharski i Gorki, a les beceroles de la literatura soviètica, fins a autors més contemporanis com a Evtuixenko, Rasputín, Ribakov, Bíkov o Bulgàkov i Pasternak, fins que més tard, ja en els anys vuitanta, es va atrevir --molt adequadament-- amb obres dels grans clàssics del segle XIX, textos de coneguda dificultat com Les ànimes mortes de Gógol, Oblómov de Gontxarov, Dimonis de Dostoievski o Los señores Golovliov de Saltikov-Schedrin. I la seva darrera traducció, abans que la caiguda del règim soviètic hagués sobtadament i incomprensiblement fet desaparèixer l'interès editorial per la literatura soviètica o russa, va ser el Viatge de St. Petersburg a Moscou d'Alexandr Radísxev, traducció que va tenir el patrocini de la Institució de les Lletres Catalanes el 1998, com una mena de reconeixement tardà de la importància de la seva gran tasca com a traductor i aglutinador de cultures. És molt significatiu, de fet, que aquesta obra hagués estat l'última traducció de Josep Maria Güell, que vingués a coronar la seva trajectòria professional, ja que es tracta d'un dels llibres més difícils de traduir de tota la literatura russa. Radísxev (1749-1802) va escriure en un idioma que encara no havia passat pel sedàs de Puixkin, el creador de l'idioma rus modern. El llenguatge de Radísxev és arcaic en tots els sentits, des del fonètic al semàntic, i presenta un cúmul de dificultats que Josep Maria Güell va saber resoldre amb gran eficàcia i competència. D'altra banda, no deixa de ser simbòlic que es tractés d'una de les obres literàries que va tenir més importància --a Rússia, país on la literatura sempre va tenir una important interacció amb la societat-- en el futur polític del país. Aquest llibre, publicat el 1790, va ser l'iniciador dels moviments proemancipació dels serfs (que tindria lloc només setanta-un anys més tard). A causa de la publicació d'aquest llibre, Radísxev va ser condemnat a mort, pena commutada després per deu anys de deportació. I ja al final de la seva vida, davant la possibilitat d'una nova deportació, Alexandr Radísxev es va suïcidar. És, doncs, una obra doblement important, com a peça literària i com a activador històric.

9

Els cinquanta-quatre volums traduïts per Josep Maria Güell constitueixen avui dia un pes considerable que no es pot menysprear i ubiquen inexorablement el seu periferisme en un lloc focal, central, dins la cultura catalana i espanyola. Perquè Josep Maria Güell va traduir indiferentment al català i al castellà, segons les vicissituds dels avatars editorials. La feblesa, durant molt de temps, del món editorial català, és l'únic responsable que hagi traduït trenta-tres obres al castellà i només vint-i-una al català. Però, déu n'hi do, amb molt menys un home no tan modest s'hauria conquerit la glòria o almenys, si la glòria li fugís amb ingratitud, el reconeixement dels seus conciutadans i l'autosatisfació de la tasca feta.

Durant un viatge a Moscou, juntament amb Rimma Kazakova, autora d'En limpio.

 
9

Des dels primers moments, la crítica va distingir la qualitat de les traduccions de Josep Maria Güell. El 1970, per exemple, Joaquim Marco, a propòsit de la publicació de Caballería roja d'Isaak Bábel, un llibre ja clàssic a la literatura soviètica, destaca a La Vanguardia la qualitat de la traducció. L'any següent, a Destino, Pere Gimferrer, a propòsit de la seva traducció de Les meves universitats de Gorki, destaca l'esplèndida tradició existent a Catalunya de magnífics traductors del rus. La mateixa excel·lència és remarcada per Joan Triadú a Serra d'Or, el 1972. Però, finalment, els mateixos russos van reconèixer l'alt nivell de la seva tasca quan, el 1990, el van distingir amb el guardó màxim concedit a un traductor: el premi Gorki, de la Unió dels Escriptors Soviètics.

Durant un viatge a Moscou, amb Manuel de Seabra (1983).

 
   

En una reunió amb Josep M. Recasens i Víctor Ferrer (1983).

9

 

Manuel de Seabra (24 d'agost de 2003)