1

Reproducció de la xerrada que Josep M. Güell va fer el 6 de novembre de 2003 al Museu d'Art Modern de Tarragona amb motiu de la VI Trobada d'Escriptors del Camp de Tarragona

Permeteu-me, abans que res, de donar les gràcies a tots els qui, amb el seu treball i esforç, han fet possible aquest acte, que m'emociona i em sorprèn, perquè no crec ser-ne mereixedor, i agrair també la presència de tots vosaltres.

Ha estat una ocasió especial i única que m'ha permès de mirar endarrere i recordar no poques coses, ja mig oblidades, del meu passat.

A Rússia, per exemple, ja fa anys, vaig fer una visita al cementiri moscovita de Novodevitxi en companyia d'un amic escriptor. Ens vam aturar davant la tomba de Nikita Khrustxov, mort no feia gaire. Era un petit mausoleu de marbre, construït amb peces blanques i negres que s'alternaven formant un conjunt poc harmoniós. L'amic, filòsof a més d'escriptor, em comentà que l'home és un conjunt d'encerts i de fracassos, de bones i males accions, de parts clares i parts fosques, i que aquest era el sentit que ell veia en l'alternança del blanc amb el negre a la tomba de qui fou un dia l'amo i senyor de l'immens imperi soviètic. Em va semblar, i em sembla encara, una visió molt encertada, perque passa el mateix en el camp de la literatura: obres fetes amb amor, treballades i assolides amb esforç al costat de nyaps vergonyosos, més fills de les presses, potser, que no pas de la imperícia del traductor. Per tant, si avui, en aquest acte, amunteguem unes quantes pedres blanques sobre la tomba de la meva modesta aportació a la literatura, ha de ser sense oblidar que darrere cada pedra blanca s'hi amaguen una o més pedres negres dissimulades com serps dins de l'herba. En fi, deixem-ho, parlem de pedres blanques i oblidem-nos per uns moments de les negres, que prou ens pesen, feixugues com són, en els anys de senectud.

9  

Josep M. Güell, juntament amb Albert Vallvé, tinent d'alcalde de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona, i l'escriptora Olga Xirinacs, qui va llegir alguns fragments del traductor.

 
      

Parlaré primer de per què, com i quan s'emparà de mi l'amor a la literatura, un amor que mai no fereix com un llampec. sinó que s'insinua més aviat com la cervesa, que cal certa iniciació abans de gaudir-ne la beguda.

Els que tinguin la meva edat ho entendran de seguida, els altres, més joves, s'ho hauran d'imaginar. Imagineu-vos, doncs, com pugueu, els anys 1936-1937 i 1938 de la nostra era. Una època ferotge que va marcar per sempre les nostres vides infantils. Imagineu, si convé amb els ulls closos, els camions plens de milicians i milicianes armats, les cançons revolucionàries --que avui encara no puc sentir sense una emoció profunda i esborronadora--, les llargues cues davant els comerços de queviures, la fam, la por, els cruents bombardejos sobre la població civil, el rum-rum dels avions, tranquil·litzador si provenia de la "Gloriosa" i esfereïdor si venia de la "Vandàlica" (renoms populars de l'època), així com els assassinats en època republicana, i més tard els espetecs dels trets a la matinada, quan els franquistes perpetraven els afusellaments a la mutanya de l'Oliva darrere les tàpies del cementiri, a poca distància del nostre mas.

Junt amb la meva família, vaig passar la guerra, precisament, en un maset de la muntanya de l'Oliva. La caseta resultava petita per al gran nombre de persones que acollia, i als hiverns era freda. Tancat entre les quatre parets de l'única cambra calenta de la casa, jo llegia. Tenia deu anys. No hi havia joguines, ni ràdio, i la televisió encara s'havia d'inventar, però hi havia llibres, molts llibres, muntanyes de llibres, tota una biblioteca, principalment en català, que el meu germà havia anat comprant durant anys a la llibreria Guàrdias de la plaça de la Font. Disposava, doncs, d'una extensa biblioteca on s'hi trobava el bo i millor de la literatura... I també el bo i pitjor...

Vaig tenir la immensa sort que ningú controlés les meves lectures, i m'ho vaig empassar quasi tot, si bé no entenia moltes coses a causa de la meva curta edat. Anys després, sense haver rellegit algunes d'aquestes obres, n'he anat traient l'entrellat. Principalment, em quedava fosc tot allò que feia referència al sexe, on la meva ignorància era total. Per sort, o per desgràcia, no em faltaren catedràtics ni informadors, que foren principalment els noiets dels voltants, els quals dominaven perfectament l'assignatura. Com sol passar, jo no tenia la necessària confiança en els pares, ni en altres parents, per parlar d'aquests temes. És trist, però així acostuma a passar en general.Deixem ja aquests apunts biogràfics i tornem a la literatura.Vaig llegir quasi tot el que tenia al meu abast, però fins a l'adolescència no vaig començar a tenir els meus favorits: La història de Sant Michele, d'Axel Munthe, i Primavera mortal, de Lajos Zilahy.De tanta lectura indiscriminada, i en part mal païda, en vaig treure, principalment, dues coses positives: un gran amor i un gran respecte per la paraula escrita i un esperit crític que poques vegades m'ha fallat.Als vint anys, més o menys, em vaig proposar d'aprendre a escriure correctament el català. El castellà ja me l'havien embotit a l'escola sisplau per força. No hi havia acadèmies de català ni mestres que n'ensenyessin, i si n'hi havia, que certament n'hi havia, jo no els coneixia, els he conegut després. I vaig adoptar un mètode d'aprenentatge molt senzill que m'ha donat bons resultats: copiar pàgines i més pàgines de llibres en català. Si l'extensa lectura en català ja era una bona base, l'escriptura la completava. El mètode és bo, i el recomano, però no evita algunes llacunes que s'arrosseguen temps i temps i que avui encara es deixen sentir en els meus escrits. Dedicava a escriure un quart d'hora diari, dies més, dies menys, de vegades a contracor, ja que era més plaent passejar per la Rambla amb els amics o amb la xicota que no pas tancar-se a casa i escriure. També continuava dedicant molt de temps a la lectura, però la mort del meu pare m'havia obligat a deixar els estudis i posar-me a treballar al negoci familiar. Sempre he sofert aquest estira i arronça entre el negoci i la literatura. Diu Bàbel que mai no va aprendre a nedar perque quatre generacions de rabins l'estiraven cap al fons. A mi, quatre generacions de comerciants m'arrossegaven cap a la botiga cada cop que m'arrecerava massa a la paraula escrita. Estimava amb passió la literatura, però també el negoci. Aquest era un mitjà per relacionar-me amb la gent, principalment obrera, i puc ben dir (i que Gorki em perdoni el plagi) que les meves universitats van ser els taulells d'una ferreteria. No em sobrava, doncs, el temps, me'n faltava molt, en necessitava més, i una dolorosa circumstància me'l proporcionà: així com la més cruel de les guerres m'havia ficat dins la literatura, ara la més cruel de les malalties d'aleshores em donava el lleure necessari per conrear-la més a fons: vaig contraure una tuberculosi pulmonar que em clavà dos anys en un llit. Va ser com disposar de dos anys sabàtics, sense amics ni deures ni passejades per la Rambla, però amb molts llibres, paper i llapis; els bolígrafs encara no existien.Va ser aleshores quan vaig conèixer per fi el meu Dostoievski, i darrera seu, com les estàtues de la Catedral, els altres grans genis de la literatura russa clàssica. Vaig conèixer igualment l'art dels mestres traductors de l'època: Olga Savarin, Payarols, Andreu Nin... Els autors russos moderns, soviètics, no estaven a l'abast de ningú. Més tard, ja restablert de la malaltia, els comprava a París, primer en francès, més endavant, en rus.Recordo que una vegada tornava de París amb el sis-cents carregat fins dalt de llibres russos. El mosso de les duanes s'esverà molt en veure tants llibres amb la falç i el martell, o amb el bust de Lenin, i cridà el duaner. Aquest, un xicot basc molt trempat, deixà passar sense inconvenient tota la càrrega. Va dir:--Si tots aquests llibres estiguessin en castellà, no en passaria ni un, però en rus... Qui vol que els llegeixi? Quatre gats...

La incipient sordesa que ja patia aleshores, i que s'ha anat agreujant amb els anys, em va perjudicar bastant, perquè si bé tingué l'efecte positiu d'aïllar-me de moltes distraccions fútils, m'impedí de fer moltes coses, entre altres de pronunciar correctament el rus o treballar d'intèrpret. També, com passa a tots els sords, donà lloc a moltes anècdotes que em feien ben poca gràcia. En contaré només una, per no cansar. Un dia que sopava a casa de Konstantín Símonov, famós escriptor de novel·les de guerra, vaig seure al costat d'un vellet molt simpàtic. Me l'havien presentat, però com de costum no vaig entendre el nom. Doncs bé, el vellet m'explicava les mancances que patia la seva república --Abkhasia-- i tantes eren i tantes en va esmentar que al final li vaig dir: "I per què no envia una queixa al president de la república?" "No puc --em va respondre--: el president sóc jo." I ho era, efectivament.

9  

Un altre moment de l'acte. A la taula, Josep M. Güell, Albert Vallvé, Olga Xirinacs i Joan Cavallé, representant del Col·lectiu d'Escriptors del Camp de Tarragona.

 
 

En ales, doncs, del romanticisme que comporta la malaltia de Margarida Gautier, vaig decidir aprendre la llengua d'aquells personatges tan enigmàtics, capaços de les bondats més sublims i de la brutalitat més ferotge.

Aprenentatge, és clar, pel mètode de sempre, que jo en deia el "mètode dels pobres": copiar pàgines i més pàgines de l'Assimil rus-francès, a manca de les edicions de l'Assimil castellà-rus, que no existia encara. Vaig treballar molt, però també em van ajudar molt, sobre tot un exiliat, de nom Kol·laro, que venia a seure estones a la ferreteria. I també el capità Pàvlov, excomandant de la flota tsarista del Bàltic, que vivia a Mataró i que va publicar una senzilla gramàtica russa amb els caràcters ciríl·lics fets a mà per manca d'impremtes amb aquest alfabet. Paral·lelament, vaig aprendre fàcilment l'esperanto, tot passejant pels Jardinets de Gràcia amb en Domingo Masachs, un home afable d'aire bondadós que ningú no hauria dit que vint anys endarrere hagués atemptat, ganivet en mà, contra Primo de Rivera.

Per abreujar totes aquestes històries, potser poc interessants, diré que de llegir l'Assimil vaig passar a llegir Tolstoi i altres clàssics, a copiar-los i més endavant a traduir-los en aquells fragments que podia, i d'aquesta manera vaig anar descobrint sobre la marxa unes veritats primàries que qualsevol estudiant de llengües deu aprendre el primer dia de classe. Tanmateix, tot allò que s'aprèn amb suor i esforç acostuma a quedar per sempre a la memòria. A quines veritats em refereixo? En diré només algunes, per no fer-me pesat.

Que la unitat de traducció no és la paraula sinó la frase. Que l'estudiant hauria de memoritzar frases senceres i no pas paraules. La paraula depèn de la frase com aquesta depèn del context. Una bona traducció no és necessàriament la que s'ajusta mecànicament a l'original sinó aquella que sense trair l'original causa en el lector la impressió que l'autor pretenia causar.

Per tot això, convé aprendre primer l'idioma, com fan els infants al néixer, i després la gramàtica, la sintaxi, les conjugacions, les declinacions, etc., i no pas a l'inrevés com s'acostumava a estudiar aleshores. Avui no ho sé.

I quan ja feia temps que seguia aquest ritme, i que tenia munts de pàgines traduïdes que no havia ensenyat a ningú, vingué l'episodi de la carta, una carta grollera, gairebé insultant, com només es pot escriure de jove, quan es té un rei al cos i queda molt per aprendre.

Un editor de Barcelona va traduir i publicar els Germans Karamàzov en català sense saber un borrall de rus. Va valdre's de la versió francesa al temps que consultava altres versions en idiomes europeus. I al pròleg lloava aquest mètode de traducció. Em vaig indignar i li vaig escriure aquella vergonyosa lletra. L'home, tot un caràcter, en lloc de llençar la lletra a la paperera (com hauria fet jo) m'invità a visitar-lo i em posà en contacte amb l'August Vidal, la persona més meravellosa que hagi conegut mai. Quant a l'editor esmentat, no el vaig tornar a veure ni vaig tenir ocasió d'excusar-me i donar-li les gràcies. No en vaig tenir l'ocasió perquè no la vaig buscar, i aquesta és una de les pedres negres que més em pesen.

De la mà de l'August Vidal vaig conèixer molts editors que em van donar feina de seguida. L'August em dirigia, m'aconsellava, em reptava, m'aplaudia. Va morir jove, i els qui hem estat alumnes seus el recordarem sempre amb respecte i amor.

Després seguiren molts anys de traduir sense parar per a diverses editorials. Jo no depenia econòmicament de les traduccions i hauria pogut treballar més espaiadament i revisar les versions amb més cura, però els editors acostumaven a donar pressa, a fixar terminis breus... per després guardar un any o més la teva traducció en un calaix abans de publicar-la. Misteris de l'ofici!Per acabar, permeteu-me de posar-vos en contacte amb tres fragments d'obres cèlebres traduïdes per mi.De primer, una part del primer capítol de l'Oblomov, una història protagonitzada per l'arquetip de la ganduleria i l'abúlia. La mandra, doncs, no és privativa de cap territori concret, i de ganduls n'hi ha per tot arreu...També, un fragment de Viatge de Sant Petersburg a Moscou, de Radísxev, un escriptor contestatari de l'època de Caterina II. Per haver escrit aquest llibre, ben innocent per cert, fou condemnat a mort. La tsarina li commutà la pena per la deportació a Sibèria i pèrdua de tots els seus títols nobiliaris. El successor de Caterina l'indultà, li retornà els títols de noblesa i el feu membre del comitè legislatiu de l'imperi. No ho disfrutà gaire temps. Així que exposà el seu pla sobre l'organització social de Rússia i l'abolició de l'esclavitud, l'amenaçaren ben seriosament amb Sibèria, i ell, desesperat, s'emmetzinà.La traducció de Viatge de Sant Petersburg a Moscou va ser becada per la Institució de les Lletres Catalanes, però encara continua inèdita. No és potser una obra mestra des del punt de vista literari però resulta interessant per la descripció de la societat de l'època, de les injustícies socials que l'autor va trobant en cadascuna de les etapes del viatge i pel llenguatge planer i col·loquial que empra. Finalment, un breu relat de Soljenitsin, "La ciutat del Neva", que posa de relleu l'excepcional qualitat de la prosa de l'autor així com la seva sensibilitat.L'amiga Olga Xirinacs, a qui agraeixo cordialment la col·laboració, farà aquesta lectura. Per la meva banda, podria encara contar moltes més coses, perquè setanta-cinc anys donen per molt, però cal tenir pietat de l'auditori i ho deixo aquí. Repeteixo, moltes gràcies a tots.