1

De L'adolescent, de Fiòdor Dostoievski, pàg. 144-145.

 

El matí era fred. Una boira humida i lletosa es dipositava sobre totes les coses. No sé per què, però les primeres hores de l'actiu matí peterburguès, a despit del seu aspecte extraordinàriament lleig, sempre m'havien agradat. Tota aquella gent egoista, sempre meditabunda, que s'afanyava cap als seus quefers, tenia per a mi, a les vuit del matí, quelcom d'especialment atractiu. Pel camí, de pressa, m'agradava especialment preguntar quelcom a algú, o que algú m'ho preguntés a mi: tant la pregunta com la resposta eren sempre breus, clares, assenyades, es formulaven sense aturar-se, i gairebé sempre resultaven amistoses. La bona disposició per respondre era la millor del dia. El peterburguès es tornava menys comunicatiu durant el dia i al vespre, i a la més mínima estava disposat a insultar o a burlar-se d'algú; a primera hora del matí, abans de treballar, era l'hora més desperta i eficient, era molt diferent. Ho he observat.

Altre cop em vaig dirigir a la banda de Peterburg. I com que a les dotze havia de tornar necessàriament a la Fontanka, a veure Vassin (a les dotze era quan més sovint se'l trobava a casa), em vaig donar manya, sense aturar-me, malgrat les extraordinàries ganes de prendre'm un cafè en algun lloc. Això a part, era imprescindible també trobar Iefim Zveriov a casa; era el segon cop que hi anava, i ben cert que per poc no hi arribo tard; s'estava acabant el cafè i es disposava a sortir.

 

De La mare, de Màxim Gorki, pàg. 5-6.

 

La sirena de la fàbrica vibrava i braolava cada dia sobre el raval obrer, enmig de l'aire enfumat i oliós. Obedients a la crida, uns homes ombrívols, que no havien tingut temps de refrescar els músculs amb el son, sortien de les petites cases grises talment esporuguits escarabats. Dins la freda penombra, anaven pel carrer terrós vers els alts i petris rectangles de la fàbrica, que els esperava amb indiferent aplom i que il·luminava el fangós camí amb desenes d'ulls quadrats i greixosos. El fang xipollejava sota els peus. Sonaven enrogallades exclamacions de veus somnolentes, un renec groller tallava malignament l'aire al temps que sorolls molt diferents volaven a l'encontre de la gent: la remor feixuga de les màquines i el remuc del vapor. Unes xemeneies altes i negres sorgien severes i sinistres per damunt del raval com gruixuts bastons.

Al vespre, quan el sol es ponia i els seus raigs vermells lluïen cansadament sobre els vidres de les cases, la fàbrica expel·lia la gent de les seves pètries entranyes com escòria sobrera, i altre cop els carrers s'omplien d'obrers amb les cares negres, fumats, que escampaven per l'aire l'apegalosa sentor de l'oli de màquina i mostraven la lluïssor de llurs dents afamades. Ara, en llurs veus sonava l'animació i fins l'alegria: per avui s'havia acabat aquell treball de forçats; el sopar i el descans els esperaven a casa.

La fàbrica s'havia engolit el dia, les màquines havien xupat dels músculs dels obrers tantes forces com havien necessitat. El dia havia estat esborrat de la vida sense deixar empremta, l'home havia fet un pas més vers la tomba, però veia prop, davant seu, el plaer del descans, l'alegria de la taverna plena de fum. I estava content.

 

D'El perquè de les coses, de Vadim Frolov, pàg. 11.

 

Ara que ja tinc bastants anys, començo a comprendre de mica en mica el perquè de les coses. Almenys, així m'ho sembla.

"El perquè de les coses"; això, sempre ho diu l'oncle Iura. L'oncle té un cognom molt interessant: Libanès. El papa li dóna el nom de "Cedre", fa una pausa i després diu: "Ai, quin Cedre Libanès". Crec que el papa li té afecte, si bé, d'això, mai no en parla; al contrari, sempre fa brometa amb el seu Cedre.

El papa és molt ben plantat, però, tot i que no té gaires anys, els cabells li grisegen. Per bé que és un marí, treballa des de fa temps en un institut d'investigació científica. Quan li pregunto què fa un capità de primera classe com ell en aquest institut, riu per sota el nas i diu:

--Quan seràs gran, Saixa, ja ho sabràs...

L'any passat em van enviar a la província de Pskov tot l'estiu. Hi ha un llogarret, Kràssiki, petit, d'unes tretze cases, on viuen uns parents llunyans del papa. Encara és hora que jo sàpiga quina mena de parentiu ens lliga. En aquella casa, no hi vaig estar gens malament. Em molestava, només, que el papa i la mama m'hi haguessin enviat tot l'estiu mentre ells se n'anaven amb Niúrotxka al Mar Negre. I en tot l'estiu no vaig rebre de la mama més que una postal: una ondina bronzejada sobre una roca del mar.

La tornada a Leningrad coincidí amb el començament de l'any escolar...