1

Estimats amics, vull començar aquesta sessió amb agraïments: a l’Ajuntament de Tarragona i al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili que col·laboren en aquestes sessions i en tot el que duen associat; als amics que van decidir que se’m dediqués; a la Montserrat Corretger i al Joan Cavallé, que han escrit textos expressament per al llibret; a la Rosa Comes, a qui devem l’esperit i l’eficàcia d’aquests actes i del que els acompanya —el llibret, el web—; a la resta de l’equip que ho ha organitzat tot amb professionalitat i estimació: el Joan, sense el qual res d’això no s’hauria esdevingut, la Laura, el David. En els darrers anys, dos grups dramàtics han dit versos i proses meus per pròpia iniciativa, sense que ningú no els ho demanés. He volgut que en aquesta sessió tan particular fossin ells els que llegissin les línies curtes i llargues que la il·lustren. A ells, Dolors Juanpere, per La Vitxeta, i Joan Pascual i Marta Grau, per Zàlata Teatre, vull donar particularment les gràcies. I a tots vosaltres.

                       9

Procuraré no allargar-me gaire a l’hora de parlar de mi. La temptació sempre hi és, perquè sóc la persona que conec més de prop i des de fa més anys. Deixaré la intimitat a banda i us estalviaré detalls sobre la infantesa i l’adolescència. Us diré només que sóc fill de treballadors. A Picamoixons quasi tothom era, i és, treballador. De condició, no per ganes. És un poble que va anar a la guerra, la va perdre i va continuar treballant. Mon pare sempre va combinar la feina de pagès a mitjos dies amb la que li donava diners per mantenir-nos. Primer, durant molts anys, la pedrera de saldó, que per a mi tenia unes dimensions èpiques: les llargues barrines de ferro, les escodes, la pols vermella del saldó, la dinamita, les corredisses d’abans de les barrinades, les explosions; després, durant massa més temps, la fàbrica de paper sense cap color, la fàbrica on jo també vaig treballar un estiu. La mare duia la casa i ajudava al defora quan convenia. L’afició per llegir em ve de petit i potser hauria pogut exhibir que la d’escriure també si la novel·la de pirates que vaig començar als vuit o nou anys hagués passat de les dues pàgines. Recordo, això sí que, més grandet, llegia molt en les llargues migdiades d’estiu sense son —tanta que n’he tingut després—, a l’hora en què cap xiquet no anava al camp de futbol a jugar; era quan, a més dels llibres il·lustrats que quasi em sabia de memòria, llegia i rellegia bona part de les comèdies i les tragèdies de Shakespeare, que no acabava d’entendre però em deixaven una impressió de grandesa. L’escriure de veritat, i encara no del tot, no em va venir fins als setze o disset anys, a l’Institut de Valls. Abans, per insistència de la professora Josefina Cardó, havia participat en un concurs de redacció i uns quants paràgrafs maldestres i reblerts de faltes sobre la fil·loxera m’havien valgut un llibre i una subscripció per un any a la revista Oriflama, que després vaig continuar. El llibre era Servitud, de Joan Puig i Ferreter, i no digueu que no s’hagi de concedir un cert crèdit a la premonició. No va ser fins al COU, que em penso que nosaltres estrenàvem, quan vaig escriure les primeres poesies, o alguna cosa que jo em pensava que ho eren. Llavors vaig rebre una influència beneficiosa i que va arribar en el moment oportú, la d’un professor de literatura, Bruno Ferrer, i vaig començar a parlar de poetes i poesies amb persones amb qui després he mantingut amistat i passions literàries i amb altres amb qui he perdut la relació. Va ser l’època de les primeres coincidències amb el Joan Cavallé, a qui feia anys que coneixia perquè fèiem el mateix curs a l’institut. Era el temps dels grans debats interns i verbalitzats sobre què era millor, el comunisme, en totes les seves variants, o l’anarquisme, perquè, amb franquesa, no se’ns acudia que es pogués triar cap altra opció sense greu perjudici moral. I no és una cosa que, al cap dels anys, hagi deixat de considerar, encara que la constatació de la realitat em posi cada dia davant dels ulls l’evidència que no tothom pensa el mateix que jo. 

                      9

Tornem a la literatura. Ja a Tarragona, a la Universitat, des dels primers dies vam comprovar que no teníem cap intenció de perseverar en unes Hispàniques en què, per obligació, ens havíem matriculat. Parlo en plural perquè en aquestes consideracions vaig ingressar ràpidament en una colla prou definida: el Miquel Maria Gibert, la Montse Ingla, el Fermí Roig, el Pep Bargalló, la Montse Palau, el Lluís Figuerola i el Joan Abelló; la Maite Blai, que també era de la conxorxa, es va decantar per les clàssiques, i jo ho vaig trobar admirable i, llavors, una mica estrany; el Josep Lluís Savall aquell any encara feia COU a l’Institut de Cambrils, però el següent se’ns va ajuntar. Deixo de banda les prodigioses gestes de tota mena en aquella Tarragona en què tothom que volia prendre una copa a la nit i conversar una mica coincidia, per la senzilla raó que no n’hi havia d’altre, en un bar amb una geganta a l’entrada. Jo continuava escrivint, igual de malament, pam a dalt, pam a baix.
Un dia el Pep Bargalló, que era el més decidit de tots —i per aquest motiu deu haver arribat a conseller primer—, ens va notificar que l’assignatura de francès de segon curs, que no teníem cap mena de ganes d’estudiar, no la faríem, que ell ja havia parlat amb un professor de literatura catalana que ens explicaria altres coses sense que li comptés en l’horari lectiu i que, a més, el professor de català s’encarregaria de convèncer la professora de francès perquè ens posés la nota que ell li passaria. Havíem d’anar a prendre cafè a casa del professor de català per acabar-ho de compondre. I així ens vam encaminar a un pis del carrer de Pin i Soler, on no vam parlar de la combinació acadèmica —la vam donar per feta— però vam conèixer Jaume Vidal Alcover i, si no aquell dia un altre dels tantíssims que hi vam anar, Maria Aurèlia Capmany, Pere Anguera, llavors ja llicenciat en història, i Marcel Pey, en l’inici d’una llarguíssima sèrie de coneixences i amistats al voltant del Jaume i de la Maria Aurèlia que no desgranaré per no desviar-me del tema però que em van fer molt feliç. Tampoc no dedicaré altra atenció que aquesta a les moltíssimes hores de profit divers passades a Poetes, el bar que el Toni Torrell i el Quim Martín van obrir en aquella mateixa època, centre d’activitat cultural i lúdica fins que, fa dos anys, el van tancar.
De seguida se’ns va acudir de publicar una revista literària, i com que tots els de la colla figuràvem en els rengles de la reivindicació del Modernisme, i això volia dir que érem —i probablement som, no ho goso assegurar de tothom perquè a alguns fa temps que no els ho pregunto— socialistes i partidaris de la immediata independència dels Països Catalans, i com que defensàvem la comarca contra les províncies espanyoles li vam posar La Gent del Llamp, que tenia la virtut d’identificar els pobladors del Camp de Tarragona i, alhora, ja havia servit de títol a una molt efímera publicació modernista. La nostra va durar una mica més que la de cent anys enrere, però no gaire: quan ens vam convertir en llicenciats en Filologia Catalana, la vam donar per acabada. Abans, però, el Pere Anguera i el Marcel Pey havien ideat una col·lecció de llibres de poesia que van anomenar, també com a evocació modernista, Quaderns Foc Nou, i m’hi van publicar el primer llibre de versos, Càntir de llum i de febre. La tirada era de cent exemplars, però puc recordar que a mi em va produir un efecte extraordinari, ser l’autor d’un llibre publicat, tenia la sensació que tothom m’aturaria pel carrer, que se’n parlaria durant temps i que suscitaria un enrenou desmesurat per les molt agosarades idees que hi expressava. Naturalment, llevat de quatre amics, ningú no me’n va dir res, sobretot perquè no van arribar a saber-ne ni l’existència.
Llicenciat en Filologia Catalana, me’n vaig anar a Barcelona, a treballar amb el Xavier Romeu, el Jordi Moners i el Jordi Solé en la redacció del Diccionari Barcanova. La feina va durar tres anys, però a Barcelona només n’hi vaig passar un: el juny de 1981 m’instal·lava al barri vell de Tarragona i ja no me n’he mogut, això sí, sense deixar de practicar un limitat nomadisme interior. De seguida, vam iniciar les edicions La Gent del Llamp, a un ritme d’un llibre, després tres, anuals. Hi he publicat tots els meus llibres de poesia, i n’estic molt orgullós, començant per Ginette, que havia guanyat el premi Ventura Gassol de la Selva del Camp. El vam voler imprimir nosaltres mateixos amb una minerva que ens deixava el Pau Sumoy al seu mas de vora Ardenya, però no vam passar d’unes quantes pàgines i el van estampar de veritat a Reus, això sí amb el paper verjurat que havíem anat a comprar a Capellades, en una antiga fàbrica que plegava. Anava acompanyat d’uns dibuixos del Joan Rom que cada dia m’agraden més. Va ser un llibre que va concitar moltes adhesions, com a producte absolutament singular que era i perquè amb ell inaugurava la meva opció pels poemes en fulls troquelats que en permeten més d’una lectura. Aquest detall i la tipografia diversa, com ja havia practicat al llibre anterior, li donava un aspecte, diríem formalment avantguardista, a la manera de Salvat-Papasseit, que em satisfeia. Dels pocs exemplars de l’edició ens en van robar una partida quan els anàvem a distribuir a Barcelona. Devien ser uns lladres sensibles.
Els anys següents van dur una excel·lent novetat, la vinguda a Tarragona de la Teresa, quan més ocupat estava en la prosa acadèmica de tesi i oposicions, quan començàvem el llarguíssim procés d’edició de la Paremiologia catalana comparada, de Sebastià Farnés, avi de la Maria Aurèlia. No vaig quedar gaire content del text de Blau. Passió de tango quan el vaig veure imprès, i és l’únic llibre meu que potser rebutjaria; també és veritat que em sabria greu arribar a aquest extrem pels dibuixos de l’Anton Roca.
Sense meditar-ho gens, d’una revolada, vaig escriure els contes de La serp, el meu llibre amb més sort. Tot va ser acabar-lo, presentar-lo al premi Víctor Català i guanyar-lo. El primer sorprès vaig ser jo, no tan sols de guanyar el premi, que això em va alegrar, sinó d’haver-lo escrit. Era ben bé com si algú que s’hagués ficat dintre meu l’hagués dictat per mi, una sensació que comprenc que es pugui interpretar com a fantasiosa però que m’ha acompanyat sempre que he redactat alguna cosa que m’ha semblat que valia la pena, a fi de comptes, la pedra de toc que m’ha certificat, no sé si sempre amb el segell correcte, que allò era presentable. D’aquests contes, publicats amb una esplèndida coberta d’Antoni Torrell, tinc una preferència pel titulat “Ànimes mudes”, que la Dolors Juanpere ara us llegirà.
Estava engrescat, em semblava que podia dir moltes coses més en ratlles seguides, i en aquest estat d’ànim i d’un glop vaig escriure una novel·la que o bé emociona o bé es deixa, A joc de daus. La següent, Cactus, no menys visceral però, per unes quantes raons, d’escriptura més lenta i que em va costar més pena —va ser una època trasbalsada i amb una tristesa que em va arribar a l’arrel—, va requerir una elaboració complicada, perquè m’hi vaig proposar combinar una trama de novel·la d’aprenentatge —amb la potenciació de la protagonista, Sofia Spatu, que havia aparegut poquet en la novel·la anterior— amb unes proses que glossaven una sèrie de collages de l’Antoni Torrell. D’aquí va arrancar la meva idea de construir un cicle novel·lístic en base al personatge de Sofia Spatu.
Jo no deixava d’escriure poesia i l’any 1993 es va publicar L’error bellíssim, de concepció una mica anterior a les novel·les, que prenia el títol d’un vers de Jaume Vidal Alcover, que llavors ja feia dos anys que s’havia mort, mig any abans que la seva estimada Maria Aurèlia. Podríem dir que aquest llibre decantava la balança: jo havia sentit de ben a prop com la poesia se m’allunyava. Ja feia ben bé deu anys des de Ginette, i el poemari següent, molt prim de versos, no l’acabava d’acceptar. L’error bellíssim era un llibre de versos d’una certa extensió i el primer que, des de feia força temps, em deixava satisfet. En algunes poesies hi continuava assajant les lectures dobles i triples d’un mateix poema. La coberta i els tres dibuixos de l’interior són del Pere Español. Iniciava una etapa de la meva dedicació a la poesia molt gratificant perquè hi he obtingut una sensació personal de professionalitat, de poder respondre a les sol·licituds que se’m presentaven amb una dosi d’art personal. N’he triat un poema per a ser llegit avui.
A continuació va venir Mar neta, un llibre compost en poc temps i en què les tensions passionals que s’hi expressen utilitzen la referència marinera i més en concret el vehicle del vocabulari dels pescadors de Cambrils que l’estimat Josep Lluís Savall ens havia apuntat, ordenat i estudiat en la seva tesi de llicenciatura, tal com evidencien els versos que ara llegiran.
L’any 93 va néixer la meva filla Mercè, i aquesta meravella va propiciar diàlegs d’una altra mena. De seguida que va començar a parlar, poc o molt, vam iniciar unes converses que tan aviat s’omplien de sentit com derivaven cap a la fantasia completa. Aquestes variacions em van impulsar a escriure, per jugar, unes poesies, el llibret L’Aüieté, que no són literatura infantil però tampoc per a adults; conscient que no tenia cap mena de públic, el vaig fer imprimir però no distribuir, i l’he anat regalant sempre que m’ha vingut de gust. La capseta en què el vam posar, el paper en què es va estampar i els dibuixos que el Pere Español hi va fer el van convertir en una joguina.
El Ramon Cornadó em va ensenyar una sèrie de fotografies i em va demanar que li escrigués un text. Les tanques encadenades que hi vaig posar van formar un conjunt amb la part gràfica i el Ramon va buscar-hi editor. Va anar a raure a Gràfiques Arrels, que llavors l’Alfred i el Fèlix Arola volien convertir en Arola Editors, i d’aquesta manera el llibre, que va acabar anomenant-se Arcàdia, va esdevenir el primer número d’una col·lecció, La Imatge que Parla, que codirigeixo. Era el primer resultat en llibre d’unes col·laboracions continuades amb artistes de tota mena i que a partir d’aquest moment s’havien de convertir en altres llibres. En efecte, l’any 1995, el Joan Pascual, la Marta Grau i l’Àlex Martínez, Zàlata Teatre, em van proposar d’assistir als seus assajos per escriure el que els moviments escènics em suggerissin. L’espectacle es va estrenar al Metropol i una sèrie d’accions dramàtiques a Poetes. Aquests versos i altres que hi vaig afegir sobre els horrors de la guerra es van convertir en el llibre I després, el silenci, el darrer i llarg poema del qual pertany a la Marta.
Són, aquestes darreres, dues mostres del que apuntava: he escrit molts textos a requeriment d’artistes, i si al principi m’ajustava més o menys a uns estàndards del gènere, literatura de catàleg, aviat em vaig adonar que ni jo podia utilitzar la retòrica que s’hi acostuma a esmerçar, perquè no m’és pròpia, ni podria dir coses d’autèntic interès en funcions de crític d’art. Fou aquesta evidència la que em va convèncer de girar-ho i de respondre a les invitacions amb un conte o una poesia. De proses, que jo recordi ara, n’he fet per al Francesc Vidal, el Martí Royo, el Toni Torrell, l’Anton Roca i el Joan Casals. De poesies no crec que n’oblidi cap perquè vaig recollir totes les que havia escrit fins al moment en el llibre Conté un secret. A partir del seu índex recordaré el que jo em vaig prendre com un assaig de formes poètiques diferents, en funció de les peces a què es referien els versos: les poesies en vers lliure per als paisatges abstractes de Joaquim Icart; el sonet sobre un quadre del Toni Torrell; la llarga codolada que repassava la trajectòria de Martí Royo; la sèrie de poemes polimòrfics d’Aigua i pols de Tàrraco, com diferents eren les ceràmiques de Maria Bofill, Rosa Amorós, Núria Piè, Madola, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal i els projectes de Martí Royo; els quatre poemes d’Aigües perdudes, sobre unes altres ceràmiques de Madola; els decasíl·labs per a un gravat de Marià Casas sobre Santes Creus; les tanques conceptuals per a l’exposició de l’Anton Roca a Roma, que es van traduir a l’italià i a l’anglès; la sextina per a unes pintures de Pere Español; les quatre poesies sobre les olives i l’oli que havien compost el llibre Alcoliver, a propòsit de les fotografies de l’Anton Roca. Em satisfà particularment que alguns d’aquests artistes hagin volgut repetir escriptor, senyal que n’havien quedat satisfets la primera vegada. Apunto que després d’aquest llibre he reincidit, amb poesies per a Salvador Juanpere, Antoni Mas, Mercè Modol i Madola. Escoltem-ne una del llibre, la sextina que va voler correspondre a les pintures alegres i inquietants del Pere Español.
Us parlaria, amb molt de gust, d’altres coses: de les col·leccions en què intervinc, de l’actual entusiasme literari en aquest bocí de país, de les reunions amb el Jordi, la Lurdes, la Fina, la Rosa, el Joan, l’Adam, l’Òscar i amb tants d’altres, però ocuparia massa temps. Aniré als inèdits. Encara ho és, però per poc temps, espero, una peça de teatre que navega contra corrent, contra vent i oratge i contra no sé quantes coses més, però que a mi m’ha vingut de gust d’escriure i que el Joan Cavallé ha tingut la bona voluntat de programar a la seva admirable i prestigiosa col·lecció, una Lucrècia, tragèdia contemporània en cinc actes, un pròleg i un epíleg. No ens hi posem per poc. Dues novel·les s’esperen, acabades de fa temps; una potser ha trobat editor, no ho sé del cert. És la continuació de les ventures i desventures de la senyoreta Sofia Spatu, que ja apareixia, amb protagonisme diferent a les dues anteriors. L’altra novel·la no hi té res a veure, encara que l’entremaliada siciliana hi tregui el nas de trascantó. I, per fi, un llibre de poesies que és com si en fossin dos: una recreació del mite d’Enees i una glossa de collages de l’Antoni Torrell, els quals retallen i recomponen la més famosa de les pintures de l’enigmàtic Hieronimus Bosch. Vet aquí l’“Infern musical”.
Unes breus reflexions finals sobre l’ofici. M’interessa tota mena de literatura i no estic disposat a renunciar a escriure el que em vingui de gust. La literatura és una art meravellosa capaç d’emocionar de maneres molt diferents, tant si s’adreça als sentits com si busca la intel·ligència, tant amb el recurs a la sorpresa com amb el deteniment d’una lectura reposada. L’escriptor no ha de limitar-se, i el lector tampoc. Només hi ha una literatura que no m’interessa, i és la mal feta. Si jo escric, si jo llegeixo, és perquè vaig llegir uns escriptors que ho van donar tot en els versos i en les proses, sense mentalitat pràctica, la majoria de vegades amb molt pocs lectors. Jo crec, com els romàntics, que la literatura és la vida, i que si a la literatura hi falta la vida les pàgines escrites es converteixen en un seguit de frases ridícules. Llavors és preferible el balanç d’una entitat bancària, que com a mínim proporciona rendiments. A mi m’apassionen uns escriptors, molts, i me n’interessen molts més, i quan dono per enllestit un text no tinc mai la certesa que torni a escriure, de la mateixa manera que no podem tenir mai la seguretat que demà serem vius. M’agrada escriure en vers lliure i m’agrada comptar els versos, m’entusiasmen la novel·la lírica no empegalosa i els relats construïts amb un encaix minuciós de peces; no sóc partidari, i és una opció absolutament personal i intransferible, de calcular gaire els textos que encara s’han d’escriure, prefereixo la immersió i, un cop a mar, nedar de la manera que els vents o la calma ho requereixin. De vegades podem triar la mort, però no el naixement, ens fan néixer i hem d’aprendre a viure. La literatura no és diferent. La literatura és la vida en tota la seva riquesa. Això sí, molt ben explicada.

Magí Sunyer