1

Les novel·les i narracions de Magí Sunyer que hem pogut llegir fins ara confegeixen un corpus narratiu compacte, fonamentat en una arquitectura clàssica en el concepte constructiu —una forma de Comèdia Humana—, una modernitat tècnica i expressiva que conviu amb la sobrietat i una lluita entre el tema de la passió amorosa i un hermetisme subtil que només s’esberla en l’entesa íntima —feta de ficció i sinceritat— entre lector i narrador. La narrativa de Sunyer conté una elevada dosi de literatura: es justifica en el propi art intern i en l’art com a tema i activitat dels personatges que la poblen. Pintors, escultors, músics i escriptors s’humanitzen en aquests textos i mostren la paradoxa de l’existència, buida, tot sovint. Això es concreta a les novel·les i narracions amb la reflexió i l’anàlisi minuciosa de les vides interiors, amb l’exposició del pensament exasperat o serè, desesmat o impulsiu dels homes i dones que hi bateguen amb gestualitats decisives, amb moviments que canvien radicalment la seva situació al món.
A joc de daus (1993) reprèn per a la novel·la l’escenari mític de la narrativa de Sunyer que s’anunciava amb homenatge d’enamorat a l’aplec de contes La serp: la ciutat mediterrània, antiga, amb aquella part vella que va evolucionant llibre a llibre on els protagonistes es retroben, s’abandonen, s’estimen, creen obres d’art, discuteixen i cerquen camins nous. El contrapunt d’aquest àmbit ciutadà càlid, de dimensions amables, és el d’alguns centres europeus estimulants per a l’art d’avantguarda: París, Lió, Nàpols, Lisboa, Roma... La força i el misteri de la creació es debaten en diàleg tàcit a través de l’art —la pintura i la música dominant—, en converses que s’allarguen sense fi, en l’eclosió del plaer de tots els sentits, en la passió —sota l’advocació de la irrebatible concupiscència fusteriana— i en el sexe, un camí de coneixement feliç i torturador alhora.
L’autor en aquesta primera obra inicia la construcció d’un món de relacions humanes centrat en la fortalesa d’Albert Companys —emanada de la terra mediterrània—, en el dubte erosiu de Rosa —polièdrica i paradoxal— i en l’aparició fugaç de Sofia Spatu, el seu personatge més estimat, recurrent, per ara, a totes les seves novel·les, fins a la darrera, inèdita, titulada
Enlloc (2002), on coneixem el passat de la siciliana, a Califòrnia, abans del seu retorn a Europa. A A joc de daus s’estableixen algunes de les constants que defineixen el món novel·lístic de Sunyer: el predomini dels elements ideològics i artístics, la intertextualitat respecte d’autors clàssics i contemporanis —Ausiàs March, Víctor Català, Puig i Ferreter, Jaume Vidal Alcover—, la presència ardent de la terra del Camp —oliveres, garrofers i vinyes, llum i mar—, els paisatges humans interiors, detallats en l’estudi delicat i aprofundit dels sentiments i dels moviments més recòndits de la ment, i l’intimisme sorgit d’una certa incomunicació o aïllament de cada personatge. Aquest hermetisme implícit comprèn també les accions i els fets, dels quals només entenem el sentit en descobrir els pensaments dels protagonistes. Els sistemes per arribar a aquestes interioritats inquietes són molt variats: van des de l’evidència del narrador, que al·ludeix al propi ofici en un gest de màxim distanciament de l’acció, fins a la utilització de la primera persona que confon narrador i personatge, en un apropament total a aquest darrer. Aquest virtuosisme tècnic prové sens dubte de la dedicació professoral de l’escriptor, que tracta en el quefer quotidià els secrets d’obrador de l’art literari.
La força personal de la narrativa de Sunyer emergeix no només de l’encert a bastir a través de la ficció el funcionament intern i els interessos d’una generació —la seva— i d’un món intel·lectual que coneix a fons, sinó de la combinació de diversos elements entre els quals destaquen la distància narrativa —sovint amb valor dramàtic i fins provocada amb acotacions— amb què ens obliga a contemplar els fets i la plenitud de la prosa hàbil —conceptual i atractiva alhora— amb què ens explica l’impacte de la passió en les ments i en els cossos. La sobrietat expressiva i la contenció posen en relleu la bellesa de la llengua: mots terrals i lluminosos, nous de tan antics. Mestre en la literatura del XIX, sap com ha de confegir amb naturalitat les escenes que recreen ambients o que fan esclatar les tensions que provoquen intel·lecte i sentits. Sunyer, però, amplia la convenció clàssica i va més enllà en fer el seguiment seqüencial, cinematogràfic, dels moviments exteriors o interiors dels personatges.
Cactus (1995) retroba i continua la primera novel·la, sense que li’n calgui el coneixement previ. En aquest llibre, la creació literària —sempre aparellada amb la pintura— passa a primer terme i es converteix en objecte narratiu i en tema. Sofia, aquí protagonista, anirà coneixent la vida, els interessos i les amistats d’Albert a partir d’una sèrie de narracions en clau que li anirà contant l’Antoni Roig: són històries que reten homenatge intertextual —de vegades només clucades d’ull al lector maliciós, com l’aparició del dibuixant tarragoní Enric Carbó— als mites, gèneres, autors i arguments universals de la literatura. Matèries narratives remotes com la de Bretanya, al·lusions múltiples a referents culturals i estètics de la història europea —Renaixement, racionalisme, romanticisme—, elements de simfonia musical adaptats al ritme de la novel·la, interferència de fets i personatges del present amb mites clàssics i amb metàfores com la que dóna nom al llibre —cactus—, esdevinguda sentit i vida en el text, fan d’aquesta segona obra narrativa de Sunyer —viva, gosada i sensual— un veritable tour de force respecte de l’anterior.
Moltes d’aquestes constants i algunes intencions de les novel·les s’insinuaven ja a
La serp, un llibre complet on algunes narracions mostren una experiència literària poc comuna en un autor jove. També presidit pel bon gust artístic, l’aplec insinua temàtiques futures de l’obra de Sunyer i n’explota d’altres que després gairebé en desapareixeran, com la denúncia d’una certa injustícia social en clau irònica, una incursió quasi furtiva en la literatura màgica —caldersiana— (“Casualitats”, “La família d’Odisseu”) i l’empelt amb narracions llegendàries (“El tell d’ulls negres”). Humor punyent, ironia emergida del coneixement literari, delicadesa lírica i un no dissimulat homenatge a les actituds i models estètics dels modernistes del Camp —estudiats de primera mà per l’escriptor— són pilars bàsics d’aquest aplec. Algunes peces antològiques, per la plenitud de gràcia en la brevetat, com “Blanc assassí” o petites nouvelles com la rotunda “Història del lleó” justifiquen plenament el llibre per elles mateixes. En aquesta darrera narració, la marginalitat decadent de l’individu “que vivia en un món d’ideals contrariats contínuament per la realitat”, l’humorisme objectivista amb què se n’expliquen les aventures, el lirisme sense escarafalls —“El sol arribava fins a mitja habitació. Vam aturar-lo amb la persiana”— i la riquesa de conceptes permeten preveure el novel·lista que hauria d’arribar només quatre anys després que el recull obtingués el premi Víctor Català de 1989.

Magí Sunyer és un escriptor coratjós, que entén la creació literària com un “capbussament al buit” i que no creu necessàries la planificació ni la documentació conscients d’una novel·la ja que per reeixir en l’empresa literària el que cal és estar amatent a l’arribada d’aquella “quantitat enorme d’estímuls i idees” que “conflueixen i modifiquen o confirmen el curs de l’obra” (1). Pensa que és la novel·la mateixa la que va exigint a l’autor, com quan en un estat molt avançat de la redacció d’Enlloc se li va imposar per a l’obra l’estructura de Solitud, sense que això hagués de ser mai un coneixement previ necessari per a la seva intel·ligibilitat. La seva narrativa se centra en un equilibri entre la terra del Camp i la ciutat mediterrània mai no anomenada que eleva a mite el món tarragoní que dissecciona i sublima sense excessos. Podríem aplicar a la vivència i a l’ofici literaris de Magí Sunyer les paraules amb què el narrador personatge de la “Història del lleó” defineix la plenitud del sentiment: “Estàvem ocupats a explicar-nos els paisatges de l’absència i a demostrar-nos que ens estimàvem, la demostració més necessitada d’arguments, perquè en l’argumentació hi ha el plaer.”

1965. Amb set anys, a l’escola de Picamoixons.

   

Jugant a futbol al camp de Picamoixons.

 
       
   

A Dublín, davant del Trinity College, amb Joan Cavallé, Teresa Figueres, Frank MacGabhann i Charo Romano.

       
   

Amb Frank MacGabhann.

     
 

1989. Nit de Santa Llúcia, amb Maria Àurelia Capmany, Guillem-Jordi Graells i Jaume Vidal Alcover. Foto: Pere Toda.

       
   
 

Carnaval, amb Josep M. Salvadó i Anna Granell.

       
 

2000. A París, amb Pere Navarro, Teresa Figueres i Mercè Sunyer.