1

Hi ha aquella disjuntiva de si els poetes són senzillament escriptors que escriuen poesia o estan fets d’una altra matèria. Durant un temps, jo estava convençut que era tal com he dit en primer lloc i em sorprenia quan veia, en diccionaris literaris i enciclopèdies, que a un determinat personatge se’l definia com a “poeta i escriptor”, com si fossin coses diferents, quan, a més, a ningú no se li acudiria de dir “novel·lista i escriptor” o “contista i escriptor”, o “assagista i escriptor”, etc. Des de fa un temps, però, penso de la manera que he expressat en segon lloc. Tot i que hi ha poetes que conceben la seva poesia només com una forma particular d’escriure, el poeta és una mica més que això. És una predisposició. És un estat d’ànim. És una lluita. I això, que molt sovint s’expressa en forma literària, pot aparèixer també en forma visual o fins i tot sonora. D’aquí que hi hagi poetes discursius, però també poetes visuals, poetes escènics o poetes del so. En el poeta que escriu poemes textuals el que ocorre és que es produeix una simbiosi (en matemàtica de quan jo estudiava en diríem una intersecció de conjunts) entre el fet literari i el fet poètic. I és en aquest terreny en el qual cal situar l’obra de Magí Sunyer.
Tothom que el conegui i fins i tot molts dels que no el coneixen saben que Magí Sunyer és una mena de tot terreny literari que ha unit en la seva personalitat la llibertat i l’ordre, la llibertat com a sentiment que ho impregna tot, però l’ordre com a paràmetre de treball, que permet entendre la seva obra com un tot meditat, coherent i continuista. Dic això, sobretot, perquè, com que tinc el plaer de conèixer-lo des de fa molt, d’abans que la literatura i la poesia es concretessin a les seves venes, puc afirmar, com pocs podran fer, que la visió global de la seva vida s’assembla extraordinàriament a una línia recta. O, dit en altres paraules, que en el jove estudiant de batxillerat a l’Institut Narcís Oller de Valls, a la primeria dels anys setanta, ja s’endevinava el que després ha estat, no pels resultats que ha donat, que això és imprevisible, sinó per l’itinerari que ha seguit.
Deia fa un moment que Sunyer és una mena de tot terreny literari i ho deia perquè, a causa del seu caràcter col·laborador, participatiu i responsable, mai no ha rebutjat cap mena de treball, en l’àmbit literari, sinó que ha combinat, d’una manera absoluta, les hores dedicades a la creació amb les que ha dedicat a l’edició d’altres autors, a la investigació, a l’estudi o a la divulgació. I això ha portat a una petita o gran paradoxa que convé que faci constar en aquest article. Si, d’una banda, ell és, a hores d’ara, un dels principals actius de la creació literària al Camp de Tarragona, amb una obra sòlida i ben travada, d’altra banda, com que a més a més també ha estat una persona disposada a presentar qualsevol llibre de qualsevol altre autor, o a escriure un pròleg o un article per a qualsevol col·lega, això l’ha convertit en el millor expert sobre la literatura que es cou en aquests verals. La paradoxa a què al·ludia resulta del fet que, havent d’escriure sovint sobre la literatura del Camp de Tarragona, com que una certa pudícia (lògica i comprensible) li impedeix de parlar de si mateix, és un dels autors de qui s’han fet menys comentaris assenyats. L’any 1991, L’abella d’or va dedicar un dels seus números a Tarragona. Volien que hi hagués un balanç de la literatura que es feia a la comarca i el van encomanar, lògicament, a Magí Sunyer, la persona que, d’ençà de la mort de Jaume Vidal Alcover, s’ha convertit en l’indispensable referència en tots aquests temes. Posat en el destret d’haver de parlar dels escriptors d’aquí, entre els quals es troba, ho resol amb unes paraules a l’inici en què diu “que ben es guardarà de parlar d’ell mateix”. Magí Sunyer, poeta, escriptor, un dels bons que tenim entre nosaltres, i tanmateix absent habitual dels escrits que valoren o comenten l’activitat literària en aquestes terres. Com que jo mateix he estat beneficiari freqüent dels seus escrits, he jutjat ineludible aprofitar el cert atzar que s’ha produït en encomanar-me aquest article per fer-li una mica de justícia.

     
   
9
   

Amb Pep Lluís Savall i Carme Batalla.

     
    9

A Roma, davant del Tíber.

   
  9

A Pompeia.

   

Conec a Magí Sunyer des de fa més de trenta anys. Compartíem els estudis de batxillerat i ja compartíem, també, lectures i gustos. Entre els d’aquella època recordo especialment els d’alguns autors espanyols del segle XX: Antonio Machado, Federico García Lorca i Miguel Hernández. Amb l’entrada a la universitat, els dos camins es van separar una mica, molt poc. De sobte, el Magí va començar a parlar-me de lord Byron; i de Salvat Papasseit; i d’Andrés Estellés. I va conèixer el seu, i de molts, mestre, l’aleshores professor de la Facultat de Filosofia i Lletres Jaume Vidal Alcover. Crec que en aquests noms s’enclouen les bases principals sobre les quals Magí Sunyer, aplicant-hi la seva pròpia personalitat i estil, ha bastit la seva obra poètica.
Magí Sunyer és, d’una banda, un poeta romàntic, un poeta de l’amor i un poeta de la sensualitat. El romanticisme ho amara gairebé tot, des de la dedicatòria del primer llibre, “a tots los boigs que em trob en companyia”, més enllà de la temàtica amorosa. També més enllà de l’amor, hi ha la sensualitat, que s’apodera de tot el que toca el vers sunyerià, ja sigui el cos d’una dona o un gerro de terrissa. Pel que fa a l’amor, ocupa, sinó la totalitat, la part central de la seva obra i la que, alhora, podríem dir, està lliure d’encàrrec, des de Càntir de llum i de febre (1978) fins a Mar neta (1996).
La poesia de Magí Sunyer, però, lògicament, no es resisteix a la simple definició que enclouen els qualificatius que hi hem aplicat: romàntica, amorosa, sensual. L’autor, que en els moments inicials de la seva carrera estava fortament atret per la vitalitat i l’entusiasme dels autors modernistes, es va deixar seduir de seguida per l’esperit de les avantguardes. El seu primer llibre de poemes, Càntir de llum i de febre (1978), apareixia en una col·lecció que avui qualificaríem d’alternativa, els Quaderns Foc Nou, una col·lecció sense peu d’impremta que impulsaven Pere Anguera i Marcel Pey. En el llibre, una desena justa de poemes, s’hi donen cita els jocs verbals i sonors amb l’acrobàcia visual, com en el cal·ligrama que diu: “Com la cérvola / que fuig / per temor / i no sap / que ho fa / amb elegància”. El 1980 guanya el premi Ventura Gassol de la Selva del Camp amb el llibre Ginette, que surt publicat el 1982, encetant la col·lecció La Gent del Llamp. El llibre participa del romanticisme en tots els nivells de la seva confecció, ja que el seu autor, amb alguns amics, l’emprava per posar en marxa una agosarada aventura editorial i ho feia pel cantó més insospitat: l’edició amb linotípia manual, a la impremta del Mas Sumoy, a Vespella de Gaià. El llibre, també, encetava una altra constant de Magí Sunyer: la seva col·laboració amb artistes, en aquest cas Joan Rom, que en va dibuixar la portada i el va il·lustrar, i Robert Bofarull, que va confeccionar un gravat que es repartia amb el llibre. El primer vers del llibre era, significativament, romàntic. Aquí, l’amor i el sexe ja hi eren omnipresents. Un amor i un sexe vitals, fets de carn viva, però que també acollien ecos decadents. Probablement, però, el que va sorprendre més d’aquest llibre va ser l’aposta decididament avantguardista, pel cantó de la visualització i el joc poètic. Bona part de les formes ja experimentades per altres poetes i algunes que experimentava Sunyer per primer cop, s’hi donaven cita com en un catàleg de recursos, entre els quals destacava el del troquelatge, entès no com un caprici, sinó com una via per insinuar possibles dobles lectures d’un mateix poema.
A partir d’aquest llibre, l’obra poètica de Magí Sunyer aniria bàsicament lligada a la col·lecció La Gent del Llamp. El 1985 publicava Blau. Passió de tango, amb il·lustracions d’Anton Roca, dins una carpeta que recollia treballs d’altres membres del col·lectiu. El llibre ja no busca la complicitat visual en els poemes, tot i que té una composició un pèl laberíntica. Els poemes, ara, són nets, concisos, tallats amb mots precisos, tal com eren, ja, tanmateix, alguns poemes dels llibres anteriors. Hi subsisteix, però, l’aroma decadent. L’error bellíssim (1993) és, en el meva opinió, un llibre molt important de Magí Sunyer (això sigui dit en la consideració que tots els seus llibres de poesia mostren una elevada ambició). El llibre, il·lustrat per Pere Español, es presenta amb una acurada edició. És un llibre molt unitari, en què planteja una història d’amor perfectament estructurada, amb una característica que, si abans ja s’endevinava, a partir d’ara es farà més evident. Em refereixo al recurs al factor metaliterari; a la consciència d’estar fent, i jugant amb la, literatura; com si la literatura fos una disfressa de la realitat. El llibre següent, Mar neta (1996), segueix plantejaments semblants a l’anterior. Per primera vegada des de fa anys, el llibre no és il·lustrat per cap artista (encara que la portada és de Toni Torrell). I els recursos visuals, que havien estat escassos en el llibre anterior, aquí tornen a brillar notablement. El llibre es llegeix com una continuació de l’anterior, però a través d’una treballada metàfora marina.

9  

A casa seva, amb Anton Roca i la Mercè, la Cristina, l'Ada i la Teresa.

 
9

Amb Napi.

 
9

Al Col·legi de Pràctiques, amb Lluís Gavaldà, Joan Reig, Joan Foguet, Joan Cavallé, Toni Torrell i Neus Turu.

 
9

1998. A Poetes, a la presentació de Llavis i estigmes; amb Agustí Domingo, Pere Español i Òscar.

 
9

A la llibreria VYP, presentació de L’error bellíssim, amb Joan Ramon Veny-Mesquida.

 

A partir d’aquest moment, Magí Sunyer emprèn algunes aventures amb altres artistes i d’això en resulta el tracte amb temes diferents. El 1995 ja havia treballat en la confecció d’un espectacle escènic amb la companyia Zàlata, que donaria el llibre I després el silenci… (2000), que gira al voltant de la mort i la destrucció, com a resultat de la guerra. El 1998 emprèn la codirecció d’una col·lecció de llibres de poesia i imatge, La Imatge que Parla, a Arola Editors, i d’aquí en sorgeix un tàndem amb Ramon Cornadó que origina el llibre Arcàdia, on el poeta s’acobla a les fotografies i en resulta una poètica d’objectes de ressons ecològics. Per últim, hi ha el llibre Conté un secret (2002), que reprodueix textos poètics escrits per Magí Sunyer per acompanyar l’obra de diferents artistes ja des de mitjan dels anys vuitanta. Aquí, els temes són tan diversos com l’obra dels artistes que acompanyen. Hi ha des del poema biograficolaudatori d’un Martí Royo, per exemple, a l’evocació de l’antiga Tàrraco que li suggereix l’obra d’un seguit de ceramistes en una exposició acomboiada pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. En tots aquests textos, malgrat la diversitat temàtica, la sensualitat que els regeix esdevé norma. A tot això encara podríem afegir-hi una darrera faceta de versos, no recollits en llibre, que són els que, amb caràcter més o menys circumstancial, per encàrrec d’entitats i organitzacions diverses, ha anat confeccionant amb una absoluta liberalitat. És en aquests versos, habitualment de to popular, on es deixa veure més clarament l’esperit crític, rebel, mordaç, de l’autor. És aquí on, d’una manera més diàfana, es veuen les seves fílies (amics, país, mestres) i les seves fòbies (tot allò que fa tuf de resclosit a la nostra societat).
Per últim, encara que potser pequi d’indiscret, m’agradaria esmentar una publicació que no sol aparèixer en les notícies biogràfiques de Magí Sunyer. Es tracta de L’Aüieté (1996), una mena de joc de cartes amb poemes de to infantil il·lustrats per Pere Español, que l’autor dedicava repetidament i enjogassadament a la “gran mercè”, en al·lusió, és clar, a la seva filla. És un llibre divertit i tendre en què, malgrat la llibertat (que podria fer pensar en facilitat) amb què l’autor confegeix el vers, s’hi assaboreixen perfectament algunes de les seves virtuts poètiques, tals com la riquesa verbal, que n’és la base material, junt amb la imaginació poètica, sobre la qual se sustenta tot l’edifici.

Joan Cavallé
Tarragona, 10 d’octubre de 2005

  9
 

2003. A la presentació de la Història General de Reus, amb Ezequiel Gort, Josep Fontana, Montse Duch, Lluís Miquel Pérez, Pere Anguera, Jordi Tous, Anton Gavaldà, Carles Maristany, Albert Arnavat, Frederic Samarra i Joan Navais.

  9
 

2002. A Seta, amb Carles Cortés, Montserrat Mercè, Ezequiel Moltó, Biel Sansano i Eliseu Trenc-Ballester.

   
  9

2004. A casa seva, amb Biel Guasch, Joan Cavallé, Adam Manyé, Rosa Comes i Lurdes Malgrat.