1

Harmonia entre fons i forma

Una prosa exquisida, àgil, amb matisades descripcions de ciutats i paratges, que esdevenen l’escenari on l’amor amb plenitud, tendre i idealitzat retroba el dret a gaudir de la pròpia existència, confereix al relat aquell punt d’equilibri, d’harmonia entre el fons i la forma, que cerquen els propis personatges quan semblava que la vida ja no tenia cap més paraula d’amor a dir, des d’una postura poc usual: la sinceritat a despit del que diran, en oposició a la hipocresia còmoda i fàcil. [Núria Abad. “L’amor”. Diari de Tarragona (26 febr. 1994).]

Fonts

Inusualment ben escrita, amb una cadència sintàctica rica i harmoniosa que ja voldrien algunes patums multipremiades, la novel·la de Magí Sunyer [A joc de daus] beu també de la tradició medieval en el seu vessant de tractat sobre l’amor: apologia de la llibertat i gratuïtat del desig, opuscle indissimulat contra la gelosia, potser peca només d’ingenuïtat en la concessió en la primera part del crèdit de ficció realista i en la segona el de ficció utòpica o ideal. Fet i fet, la primera part, més sòlida en termes novel·lescos, posseeix tots els trets d’un amor romàntic bigger than life i uns diàlegs tan estupends com els de Bogart i Bergman a Casablanca, mentre que en la segona les rèpliques són menys espectaculars i més realistes —fins i tot en la carrincloneria—, no tan llunyanes de l’experiència sentimental ordinària. [Francesc Xavier Dilla. “Paraules d’amor”. El Temps (20 juny 1994).]

L’obsessió literària de Sunyer: l’amor

Ara, però, la prosa de Sunyer guanya profunditat. Si, en la primera novel·la, el pes era dut per la relació dels dos personatges principals, en Cactus la trama és fa més complexa. No només els personatges secundaris hi tenen més vida, sinó que, a més, formen part d’un espai simbòlic superior a qualsevol protagonista. Cal dir ja sense embuts, doncs, quina és l’obsessió literària de Sunyer: l’amor. O millor dit: l’aposta per un amor lliure, sense contractes socials ni prejudicis. És precisament quan els personatges cauen en la xarxa de la moral pública, conservadora i opressiva, que l’amor pereix. Aleshores només cal esperar el cactus de la mort penetrant l’ésser humà, assentant-se al seu si com un caos que l’anihila. Tanmateix, l’amor necessita la presència del cactus, el perill continu, com una ombra que l’alerta i el renova a tota hora. [Ramon Ramon. “El perill del cactus”. El Temps (14 ag. 1995).]

Una estructura unitària. A propòsit de Conté un secret

Val a dir que en molts aspectes Magí Sunyer aconsegueix ultrapassar les fronteres de l’estricte recull. En realitat, hi ha una intenció estructural en el conjunt —i també poema a poema— travada i ben conduïda. Per exemple: en l’adequació a les peces artístiques respectives cada poema conté un treball de cuina lenta individualitzat. I ben segur que aquesta circumstància atorga al volum uns atributs generals de cohesió tant en les progressions temàtiques —ben amples, per cert— com en la concreció d’un llenguatge i d’uns registres calculats (i no gens gratuïts) en el si d’aquests diferents espais de percepció —poètica i artística, juntes— que van succeint-se. [Roger Costa-Pau. “Del vernís al vidre”. Avui (3 abr. 2003).]