1

De Mar neta, 1996

Hi ha un moment de la mar
que no admet insurrectes.
Tan concreta i precisa
com els flancs del teu cos,
eixarmada, la mar
s’empassa la claror,
l’ofega en l’absolut
etern del color negre.
É s llavors que es cenyeix:
de les xarxes botides
els salabres aixequen
els peixos que belluguen
sota el fanal. Llampegen.
Ho relato en directe,
ni amb un gram de metàfora,
que si no parlaria
del llampeig dels ulls teus
al zenit de l’amor
o de quan sues tota,
que la llum s’hi recrea.
Només parlo de mar,
de temporals, marees
i de vent volander.


De Cactus, 1995

Vosaltres que m’heu conegut a Florència com un home il·lustre de reputació una mica dubtosa, tampoc no hauríeu comprès del tot el pobre Gilles. Cadascú és presoner del seu retrat i vosaltres em vau veure arribar amb prestigi curial i anomenada de trapella, la combinació perfecta per a uns ulls adolescents. Però no m’importa, ja. El temps no tira enrere i les lamentacions ja estan bé historiades, per retreure-les amb nostàlgia molt de tant en tant; el que es va perdre, està perdut. A vosaltres us emocionarà més la música que vaig escriure quan no era més que Gilles que no la seva persona amb tot el dolor que va acumular. Admirareu aquells compassos, sentireu la ràbia a les dents, plorareu per Gilles, o us ho pensareu, perquè en realitat plorareu per la música de Gilles, sereu incapaços de sentir la desgràcia de Gilles, no li podreu separar la pel×lícula que el protegeix amb delicadesa artística. Tant se val! O no, però no hi puc fer res, i, ni que pogués, no retrocediríem per restaurar-li les ferides. Per a vosaltres vaig ser Cosimo de Mèdici i vau estimar Gilles com una ombra misteriosa i atractiva de Cosimo. Més val així, tot plegat Gilles no va passar de ser música, bell com la música, lleuger, volàtil, fràgil, fonedís com la música. Només puc demanar que en retingueu les harmonies que us han arribat a través de les marques que va deixar en el vell Cosimo. La resta forma part d’una molt particular misèria, a frec de la sublimitat i el patetisme.
Vaig deixar Gilles a la meva terra, convertit en fantasma, i vaig aplicar, encara no aquí, les lliçons que m’havia ensenyat. Molt a la vora ja, vaig continuar amb els seus moviments gràcils d’ocell delicat, més a gust que mai perquè em trobava amb amics que seguien un ritme molt semblant. Em vaig preocupar, també, de vigilar els meus bancs, havia après de Gilles que sense poder ningú no et respecta la música. Vaig obtenir una fama de banquer implacable i, alhora, borratxo. Ningú no comprenia d’on m’havia sortit aquella habilitat per controlar els negocis sense esforç aparent, perquè a més escrivia, escrivia i escrivia música, i oferia concerts a qualsevol auditori, se’m trobava en les sales més refinades de concerts i en qualsevol bar amb piano afinat. Ningú no sabia d’on provenia aquella energia en un home que començava a ser vell; només jo: érem Cosimo i Gilles junts, que ens havíem aliat contra la mort.