1

Quan vaig llegir l'últim llibre de Margarida Aritzeta, Perfils de Nora, vaig tenir un petit ensurt. En el darrer capítol d'aquesta esplèndida novel·la, on es produeix un interessant joc on les fronteres aparentment clares entre realitat i ficció són qüestionades, apareix un fugaç personatge que porta el meu nom, un personatge que és poeta, professor universitari i bon col·lega de la veu femenina que narra la història. No cal dir que la presència d'aquest personatge és del tot prescindible al si de la novel·la i que serveix, a la narradora, per fer que els possibles lectors dubtin sobre si allò que s'està explicant pertany a l'àmbit de la imaginació o al de la vida real. Amb tot, i per això en parlo, per a mi sí que va ser un motiu d'orgull haver-me convertit, per un instant, en un personatge de ficció de la mà d'aquesta extraordinària escriptora. Em va resultar molt emocionant que Margarida Aritzeta tingués aquest bonic detall. Perquè sé que, per a ella, la ficció és una cosa molt seriosa, com ho demostren tant les moltes narracions que ha escrit (algunes adreçades també al món infantil i juvenil) com els nombrosos estudis sobre les diverses teories de la ficcionalitat. Així, en fer-me un lloc en una de les seves novel·les, feia palès un afecte i una amistat que mai no podré oblidar. És una més de les moltes coses que li he d'agrair des del moment en què, després d'haver-nos conegut a Madrid, en un congrés sobre el teòric rus de la literatura Mikhail Bakhtin, em va proposar ser professor de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili, quan jo encara vivia a València. Molts deutes, doncs. Personals alguns. Intel·lectuals, la majoria.

9

















Hivern de 1953-1954.

  9

Any 1957, el dia de la Palma.

 

No sóc, doncs, un personatge en busca d'autora, com diria Luigi Pirandello, sinó més aviat una persona que vol fer un repàs breu i sintètic de la vida literària i acadèmica de Margarida Aritzeta, des del privilegiat lloc de bon amic i atent observador de la seva rica i interessant trajectòria.

Margarida Aritzeta és de Valls (1953) i va estudiar Magisteri, Història Moderna i Contemporània i Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, on va fer el Doctorat amb una tesi sobre el poeta i crític Josep Lleonart. Després de fer també alguna incursió en l'estudi de les Belles Arts, va deixar les seves primeres aspiracions escultòriques i pictòriques per a dedicar-se plenament a l'escriptura literària, a la narració en concret. També des del punt de vista de la docència, després del seu pas per l'Escola de Magisteri de Tarragona (1979-1992), on ensenyava llengua i literatura catalanes, va acabar sent professora titular de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la URV des de 1992.

   

Any 1982, Can Deu (Sabadell), davant del quadre L'Onze de Setembre. Reportatge fotogràfic amb motiu del premi Sant Joan de novel·la.

9

     

Any 1982, jardins de Can Deu (Sabadell). Reportatge fotogràfic amb motiu del premi Sant Joan de novel·la.

9

   
 

Si bé la seva primera obra publicada va ser un assaig, ben aviat va començar a ser coneguda en el món de les lletres catalanes amb el premi Víctor Català de contes i narracions que va guanyar l'any 1980, així com el Sant Joan de novel·la de 1983. Després ha continuat amb la publicació constant i ininterrompuda de novel·les, d'entre les quals destacaríem Atlàntida (1995), L'home inventat (1996), L'herència de Cuba (1997), El verí (2002) i Perfils de Nora (2003). Aquesta vitalitat creativa però, no li és suficient a la nostra autora. Com ja he deixat entreveure anteriorment, també com a professora universitària Margarida Aritzeta ha estat aquests darrers anys preocupada per la ficció, des del seu vessant teòric. Tant el seu Diccionari de termes literaris (1996) com El joc intertextual. Quatre itineraris per la "sala de les nines" (2002) són exemples més que reeixits d'aquest treball acadèmic i de reflexió teoricoliterària, que sap conciliar a la perfecció el rigor amb l'amenitat d'una escriptura assagística clara. No debades molts dels cursos de doctorat, postgraus i màsters universitaris que, gràcies a ella, s'han impulsat des de la URV han tingut com a eix central dos aspectes que ella considerava determinants: la teoria dels mons possibles i l'acostament de la literatura catalana contemporània a les institucions acadèmiques universitàries.

   

Any 1985, a l'estudi de casa, el dia que va acabar la tesi doctoral.

9      
 

Quan Margarida Aritzeta, per exemple, es va convertir en directora del Departament de Filologia Catalana de la URV, l'any 1993, va tenir molt clar que si alguna cosa havia de distingir la universitat tarragonina de la resta d'universitats catalanes era el seu interès per apropar la literatura contemporània, la literatura viva, a la Universitat. D'aquest desig van sorgir múltiples iniciatives, gràcies al seu impuls i treball constants, que va rebre el suport incondicional de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) que aleshores presidia Jaume Fuster, bon amic de Margarida Aritzeta, des que van coincidir en el col·lectiu d'escriptors Ofèlia Dracs, amb el qual la nostra autora va publicar contes, concretament a Essa efa (1985), Boccato di cardinali (1985) i Misteri de reina (1994). Durant aquesta època de col·laboració estreta entre la URV i l'AELC, en efecte, es va produir a la ciutat de Tarragona una efervescència d'actes, col·loquis i congressos relacionats amb la literatura catalana més actual, on l'engrescadora presència de Margarida Aritzeta va ser clau. Podem recordar diversos esdeveniments, com el congrés dedicat a la memòria de Gabriel Ferrater, el col·loqui dedicat a l'estudi de la generació dels 70, així com l'organització de diversos postgraus de guionatge audiovisual o màsters d'escriptura literària, que va permetre que molts dels més importants escriptors i estudiosos de la literatura catalana passessin per les aules de la URV. Com podem apreciar, per tant, els seus interessos sempre han estat relacionats amb la literatura, amb la creació literària i amb la voluntat d'aconseguir que la literatura més recent tingui la cabuda que es mereix al si de les institucions universitàries, tant des l'òptica de l'ensenyament com de la recerca.

   
9  

Primera concentració pública de la postguerra, al Pati de Valls, amb motiu de l'Onze de Setembre. Celebrada la nit del 10 de setembre de 1977. Amb Joan Maria Guinovart i Josep M. Güell.

9

Any 1987. Presentació a la llibreria VYP de la novel·la El darrer toro, amb Enric Badosa, Jaume Fuster i Josep Rovira.

 
 
   

M'he aturat a recordar aquesta tasca acadèmica i de gestió de Margarida Aritzeta perquè penso que és important tenir-la en compte a l'hora d'entendre millor la personalitat i la obra literària de l'escriptora vallenca. Perquè, darrere d'aquest desig d'involucrar a persones i institucions en l'estudi i en la consideració de la literatura catalana més contemporània, traspua un compromís clar envers la literatura, un afecte sense concessions per la creació artística dels nostres dies, que cal afegir a una generositat sense límits, a una coherència i un esperit crític que la converteixen en una dona d'una gran volada intel·lectual i cívica. Penso que Margarida Aritzeta se sent estimada per la literatura i, sempre que pot, fa l'esforç de retornar-li aquesta estima.

   
9 9

Any 1988, aniversari del seu fill Pol, amb ell i la Laia bufant les espelmes.

Calçotada a la masia. Any 1987.

 

Hi ha una cosa que sempre m'ha agradat de Margarida Aritzeta com a escriptora. I és, com he avançat al principi d'aquestes paraules, la seriositat amb què es pren el tema de la ficció. Si llegim qualsevol de les seves novel·les, qualsevol dels seus relats, hi podrem advertir de seguida els seus excepcionals dots per a la narració. I no només quan escriu. He tingut el plaer de poder acompanyar-la, en un parell d'ocasions, a diversos congressos sobre teoria literària celebrats en diverses ciutats europees. En aquests viatges he estat testimoni privilegiat de la seva capacitat d'observar la realitat, una realitat nova i aliena a la qual, de seguida, volia donar sentit, atorgar coherència. Jo, persona de tarannà tímid, he assistit sovint expectant a totes les preguntes, a totes les qüestions que, davant d'un determinat fet, ella no es podia estar de posar. Persona curiosa per naturalesa, doncs. Una curiositat que està estretament relacionada amb la seva necessitat de novel·lar.

En aquest sentit no puc oblidar el viatge que vam fer a Siena l'any 1999, per participar a un congrés sobre el cànon literari. Recordo l'apassionament amb què va descobrir un quadre medieval a la Pinacoteca Nacional d'aquesta preciosa ciutat de la Toscana, on va advertir traces que s'apropaven a certa pintura d'avantguarda, a certes pràctiques cubistes. Més endavant, quan vaig llegir Perfils de Nora, vaig tenir l'oportunitat no únicament de llegir la meravellosa història d'una dona que lluita per poder expressar-se artísticament, vencent totes les reticències de l'època i els impediments de gènere de la primera meitat del segle XX, sinó que, paral·lelament, vaig assistir a la transformació de la realitat en ficció, de l'anècdota en trama novel·lesca. I és que aquesta escena, a la qual vaig assistir en primera persona, va ser increïblement transformada en la novel·la. Em vaig adonar, tot comparant la "realitat" amb la ficció que la superava, de la saviesa narrativa de Margarida Aritzeta, que, després d'haver absorbit, com una esponja, moltes de les experiències d'aquella estada a Siena, aquestes es convertien, com si res, en precís material literari. Així, doncs, sense proposar-m'ho, i a posteriori, vaig haver de tornar a fer memòria d'aquell viatge, destriant totes les coses que la casualitat va posar al nostre abast i que l'escriptora de Valls, com qui no vol la cosa, amb el pas del temps i amb una eficaç transformació, va anar convertint en matèria narrativa, en literatura d'una altíssima qualitat.

9

Any 2003, pregó de la Festa Major de Pira.

9

Any 1995, davant la Gran Muralla xinesa, amb motiu de l'assistència al Fòrum Mundial de dones de Beijing.

 
 

 

9

És per això que penso que la mirada de Margarida Aritzeta és la mirada de la ficció. Una mirada exploradora, un pensament que té en la ficció l'eina més eficaç per entendre el món. No debades, en l'assaig ja esmentat El joc intertextual (2002), es proposa indagar com l'escriptura permet a la imaginació de temptar les fronteres de l'espai i el temps. És en aquest sentit que penso que l'escriptura de Margarida Aritzeta sempre té un desig ficcional. La seva tasca, com a escriptora i com a professora de teoria, és la de fer-nos entendre que la literatura és alhora desig i passió, i que escriure (però també llegir) és endinsar-se en el viatge de la vida, construir una nova existència, mitjançant una imaginació que s'entreteixeix amb la cultura pròpia. La literatura (crear-la, llegir-la) ens ajuda a ser diferents. Moralment millors, en definitiva. Gràcies, Margarida, un cop més, per aquesta valuosa lliçó.

Al castell de Montbazillac (França), amb el Jordi, seguint la ruta dels vins i caves. Any 2001.

 
9

Joan Elies Adell
16 de febrer de 2004

 

A la masia, amb el Pol i el Xaloc, per la nevada de 2001.