1

Si la reflexió ha de ser sobre les darreres obres de l'autora, hem de dir que aquesta reflexió hauria de ser notablement diversa, perquè la producció de Margarida Aritzeta és àmplia i oberta a molts camps literaris. Novel·la i narració, literatura infantil i juvenil, investigació històrica, assaig literari, reflexió teòrica i literària configuren una personalitat intel·lectual que, a vegades, es fa difícil de destriar, perquè és un tot sense fissures que evoluciona de manera complementària i ens dóna una rica personalitat literària. La simultaneïtat d'aquest procés fa que en qualsevol dels camps enunciats Margarida Aritzeta tingui una producció recent. Per tant, voler parlar o intentar una anàlisi de les darreres obres és afirmar i explicar aquesta personalitat polièdrica que acabem de definir. Intentarem, doncs, seguir aquest itinerari divers, però per anar a raure, finalment, en un d'aquests camps que millor defineixen la seva obra i on, m'atreviria a dir, l'escriptora se sent més còmoda i on, sens dubte, ha donat unes obres recents que són ja testimonis d'una maduresa narrativa envejable. Em refereixo a la novel·lista i a l'autora de L'herència de Cuba (Columna 1997) i Perfils de Nora (Proa 2003).

Abans, però, recordem que, com a autora de literatura juvenil, en aquests darrers anys ha publicat dues novel·les: L'aiguamoll dels cocodrils (Cruïlla 2003) i El castell del cor menjat (Cruïlla 2003). Totes dues, clàssiques novel·les d'aventures on els joves personatges es troben immersos en situacions ben diverses. A L'aiguamoll dels cocodrils, fruit sens dubte de l'experiència cubana de l'autora, Margarida Aritzeta no desaprofita l'oportunitat de fer-nos conèixer el paisatge d'una Cuba interior poc coneguda en relació amb les referències habituals sobre l'illa, mentre que a El castell del cor menjat recrea la llegenda del trovador Guillem de Cabestany, qui, enamorat d'una dama, és mort pel marit d'aquesta, que, com a venjança, serveix el cor del trovador en un àpat a la seva enamorada. Tres joves d'avui, en un joc temporal de passat present, són traslladats al passat i són coneixedors, a més d'altres situacions, de la història de Guillem de Cabestany. Dues novel·les de força èxit sent la primera, L'aiguamoll dels cocodrils, una de les novel·les juvenils més venudes de l'any 2000.

Any 2001, Barcelona. Repartiment de premis dels llibres més venuts de l'any de l'editorial Cruïlla. Amb motiu de L'aiguamoll dels cocodrils, amb Mercè Canela, Pep Albanell i Emili Teixidor, entre altres.

9

 

9

Agost de l'any 2001, a la galeria de la masia, amb el Jordi i el gos d'atura (Xaloc).

En el camp de la teoria literària, en el qual ella és professora a la URV, també en aquests darrers anys Aritzeta ha publicat dos llibres que cal esmentar. En primer lloc, un Diccionari de termes literaris (Edicions 62 1996), que és de les primeres aportacions que en aquest terreny es registra dins la literatura catalana des d'una perspectiva contemporània i que, entre les moltes aportacions que fa, cal esmentar l'exemplificació de les entrades a partir dels referents literaris propis, és a dir, de la literatura catalana. Els termes explicats estan, doncs, exemplificats per a una major i millor comprensió amb referents catalans. L'altre llibre, de notable importància pel seu caràcter innovador i els camins que obre dins la teoria i crítica catalana, és El joc intertextual. Quatre itineraris per la "sala de les nines" (Proa 2002). Aritzeta fa un estudi de la teoria de la intertextualitat, analitza el tema de la "sala de les nines" en l'obra de Llorenç Villalonga Bearn, i després estudia com el tema influeix i és reinterpretat en l'obra i autors com Mercè Rodoreda, M. Antònia Oliver i Antoni Serra. Però aquest joc d'intertextualitat per a Margarida Aritzeta no és solament un tema d'anàlisi de l'obra d'altri, sinó que ella mateixa en fa ús i la publicació del llibre esmentat coincideix amb l'edició de la seva nova novel·la negra El verí (Cossetània 2002), on el joc tècnic de construcció narrativa ens remet a una obra com Cendra per Martina de Pedrolo. El verí és una hàbil novel·la de gènere tècnicament contrapuntejada per diversos punts de vista que ens acosten a la resolució del problema i el secret plantejat.

 

9

Any 2002, en un mercat de la Provença, amb el Joan Serra i la Maria Teresa Peris.

 
 

9

Any 2001, al castell de Montbazillac (França), seguint la ruta dels vins i caves.

I amb El verí entrem en l'obra narrativa de l'autora. En aquests darrers anys Margarida Aritzeta ha escrit dues novel·les que, sens dubte, són ja patrimoni d'una narrativa en progressió creixent i amb uns resultats del tot remarcables. Personalment, com a crític i lector, tinc una explícita i confessada debilitat per L'herència de Cuba i, com a editor, ho he estat de Perfils de Nora; per tant, no puc ser massa parcial en parlar de les dues novel·les i, a més, no vull ser-ho. Crec que són dues obres importants i ens situen --situen sobretot a l'autora-- davant el repte del que ha de venir després. En aquest punt no pot haver-hi regressió sinó tot el contrari. Margarida Aritzeta té un repte i ha de saber administrar molt bé la continuïtat de la seva narrativa partint del nivell d'aquests dos darrers títols. El nou projecte no pot ser qualsevol nou projecte, sinó un projecte de la màxima ambició intel·lectual i narrativa. De moment, però, judiquem pel darrer que hem llegit, que són les novel·les esmentades.

 
 

9

Any 1993, plaça Imperial Tàrraco, Tarragona.

L'herència de Cuba és una novel·la de perdedors o, en tot cas, la novel·la d'uns personatges que no aconsegueixen assolir allò que, en la seva joventut --moments d'ambicions i ideals--, somniaven. És la contraèpica del somni americà. Si sempre havíem tingut la imatge d'Amèrica com a terra de promissió, el destí de molts que emigren per a enriquir-se, si la mitologia catalana ha creat tot el referent dels "indianos" com a paradigma de l'enriquiment i del somni econòmic americà, L'herència de Cuba ens mostrà una emotiva i trasbalsadora història d'un d'aquells personatges anònims de la història que no ho aconseguiren. Conèixer la vida de Basilio Peguero és conèixer una realitat que sovint mai no surt reflectida a les cròniques que documenta la gran història d'un país.

 
 

També la vida de Nora Dorrego de Perfils de Nora és una altra història singular. En aquest cas la d'un absolut. La d'una dona que es construeix a si mateixa contra tots els avatars externs i en el joc d'aquesta afirmació hi ha la importància de la proposta, perquè l'afirmació és doble: com a dona i com a pintora. El món de l'art, la reflexió sobre la seva importància en la vida de les persones, el rerefons històric sobre el qual es construeix la narració i la història que ens porta al coneixement de personatges reals de les arts plàstiques del segle XX, donen la dimensió que la novel·la té i que, en darrer terme, es pot definir en una concepció de l'art com a projecte de vida o l'art com a salvació, quasi com una metafísica de salvació. Per això, parlàvem de la novel·la com un absolut, perquè és evident que aquest sentit alliberador de l'art, sigui plàstic o literari, mou, aferma i afirma moltes voluntats creadores. Però, a més, Margarida Aritzeta introdueix a la novel·la altres debats que pertanyen al món de la teoria literària i que es focalitzen en el terreny de la relació entre realitat i ficció narrativa. L'"Annex" amb què conclou la novel·la és la intersecció d'aquest debat i mostra, una vegada més, la polièdrica personalitat de l'autora i els seus centres d'interès i reflexió intel·lectual.

9

Setembre de l'any 2002, prop de Montpeller, amb motiu del Col·loqui d'Estudis Catalans.

9

Any 1999, en un parador de carretera, a França.

Una obra oberta, molt oberta, la de Margarida Aritzeta, escriptora, que està tensionada per molts interessos literaris que es tradueixen en capítols ja escrits i en una part d'aquest tot del qual el futur haurà de donar la forma definitiva. Hi serem per seguir-ho.

Àlex Broch
19 de febrer de 2004