1

Josep Faulí. "Contra el imprevisto de la ciencia". La Vanguardia (19 abr. 1994).

 

Llibertat narrativa

La complejidad de la novela [Vermell de cadmi] se sostiene y se realiza a través de una gran libertad narrativa. Este es, seguramente, el aspecto máximamente dominante. [...] Aritzeta se muestra extremadamente libre entre la realidad y la fantasía, entre lo cotidiano y lo marginal, y esto le permite vincular a su realización toda suerte de elementos, como cuando introduce en la acción y los mantiene en ella a sus amigos escritores: Pilar Rahola, Quim Soler e Isidre Grau. Que nadie se alarme [...] porque estas incorporaciones no suponen ninguna merma, ni ningún descenso a estrictas cuestiones personales o de grupo. Son, simplemente, una nueva muestra de la libertad, de la extrema libertad de creación señalada. [...]

Este asomo reiterado de la libertad no sería, por sí solo, ningún índice de calidad. Lo importante es que, a través de este ejercicio, se alcanza un alto grado de eficacia. Sin ésta, una novela difícil como la que ha escrito Aritzeta, pudo haberse convertido en un caos, mientras el resultado es de una coherencia absoluta. Y el conjunto resulta eficazmente transmitido, aunque alguien podría objetar que la autora sacrifica, en más de una ocasión, el estilo a esta eficacia: sería una especie de perogrullada, puesto que lo correcto es convenir que éste es, en realidad, su estilo.

 
 

Maite Insa. "Mosaic". Caràcters 25 (oct. 2003).

 

El luxe deliciós del joc

És des de la maduresa que l'autora és capaç d'emprendre aquest projecte fascinant [Perfils de Nora], aquesta novel·la densament poblada de sons i de colors. Un volum que segurament fa d'engranatge de dues peces diferenciades però que han de conviure: una, la creadora de mons possibles, l'escriptora, i l'altra, l'acadèmica que s'interroga sobre l'estètica de l'art, la professora universitària. El resultat d'aquesta màquina és una història teixida amb la complexitat de les grans novel·les que fan de bon llegir, que ens arrapen al seient i que ens repten, que ens conviden a determinades reflexions sobre l'art. [...]

Aritzeta practica ací el que, per a Schlegel, seria l'"escriptura total", la "poesia transcendental", una obra d'art farcida gràcies al collage i, pel que fa a la novel·la, una obra on els llenguatges, les veus, les formes i els continguts són múltiples. L'obra s'alimentaria, llavors, i evidentment, d'obres precedents --i de fragments biogràfics anteriors--, i quedaria reforçada, reescrita, cada vegada que s'obrira el debat entorn d'aquella novel·la, o cada vegada que alguna altra obra posterior en prenguera algun fragment d'essència. Vull dir amb tot això que Margarida Aritzeta s'ha permès el luxe deliciós del joc, però no pas del joc de paraules, sinó del joc narratiu, la violació de les fronteres entre els nivells narratius (què hi fa, l'autora, a escena, enmig de la novel·la?), l'heterogeneïtat de veus i el fet que travesse tan fàcilment els camins que van dels éssers de carn i ossos --l'autora real, els personatges reals dels quals ens parla-- i els éssers de paper --el narrador, el protagonista...