1

De L'herència de Cuba, pàg. 9.

 

Quan per primera vegada a la vida va veure la mar era de nit. I aquella promesa meravellosa i inexplicable que li havia destorbat el son tants i tants dies de la seva infantesa i adolescència, que li havia fet imaginar fondàries glaçades i l'havia temptat sense mesura, va prendre sobtadament la forma d'una gran decepció: al seu davant només hi havia un pany de paret tèrbol, un forat opac, indicis d'un panorama fantasmal. Des dels seus peus enfredorits fins a la foscúria confusa del cel, no es veia sinó aquell reguerot tremolós, quasi imperceptible, d'una lluna embromada. La mar se li havia convertit en una remor inquietant que no s'assemblava a cap altra fressa coneguda. I aquell fresseig monòton el neguitejava.

[...] La mar, va rondinar, demà la sabrem de debò, la mar. I encara va fer un esforç per recollir de la memòria aquell esclat marejador de llums verdes, blaves i blanques que li havien explicat, aquell devessall d'escumes enfurides de les històries de pirates, aquell perill de mariners que separava les famílies i feia embogir els homes de desig i de viatge lluny de casa. La mar, vatua si la sabrem, la mar, li va repetir l'eco d'una veu de cassalla al seu costat...

 

De Perfils de Nora, pàg. 336-337.

 

Devia ser el risc de viure perillosament el que el va portar a caminar pel caire d'una navalla esmolada, a conjugar dues cares tal vegada incompatibles de la vida, la pública i la clandestina, on qualsevol relliscada, qualsevol indiscreció li podia costar la llibertat o qui sap si se li podia endur tot el que tenia. Reconec que jo vaig tornar a ser jove compartint el seu risc i la seva mort... Amb ell vaig tornar a assaborir el desafiament, el formigueig de l'adrenalina que es decarrega de sobte per tot el cos quan trenques els motlles de la vulgaritat quotidiana i t'endinses en el territori de les coses prohibides, quan tastes el risc fins al darrer extrem, quan la vida se suspèn de sobte i no saps si hi haurà camí de tornada però no importa, perquè ets capaç de jugar-t'ho tot pel simple plaer de sentir que vius, i només vius mentre t'ho jugues. I ara no parlo del gest violent, de les armes, parlo de viure la vida intensament, sigui quina sigui l'hora que ens arribi aquest do. Com el torrent que en moments puntuals de la història baixa desbocat i bat les gorges de pedra arrencant arbres i roques i ponts i sembrats al seu pas, com la pluja viva fent xaragalls sobre l'arena nua, com el caliu d'un foc plàcid que amaga brases roents i es consumeix en cendra, com el crit de l'albatros arran de cingle quan enceta una capbussada suïcida que li partirà el coll, com els peus nus clivellats sobre els camins d'argila seca, com el somriure d'un nen i l'udol d'un llop que esqueixa la nit... Tot tan intens, tan fruit d'un instant efímer... Oh, ja sé el que em direu, em parlareu de moral, tu, a la teva edat, em retraureu, una dona vella, però no em demaneu que comparteixi la vostra moral de persones assenyades, precisament a la meva edat, mai no ho he fet ni en sabria ara, la moral de tots no m'hauria permès de viure en plena follia de la creació artística, a l'altra banda del que és convenient, no hauria pogut ser la pintora que he estat. Mai no he sabut quina és la conveniència ni, a hores d'ara, ja no m'importa, perquè sé que les veus aparentment més assenyades han sonat també des de les boques dels grans hipòcrites i dels grans opressors. Tampoc no m'importa l'escàndol, perquè res del que jo faci o digui no es pot imitar sense resultar grotesc. Qui voldria, qui podria ser com jo?