1

Reproducció de la xerrada que Margarida Aritzeta va fer el 4 de març de 2004 a la Sala Trono de Tarragona amb motiu de la VII Trobada d'Escriptors del Camp de Tarragona

El meu univers (allò que Bakhtín anomenaria el meu cronòtop) té el color de la terra de secà i l'olor de la mar, la transparència d'un cel net, de blaus excessius i el tacte aspre i noble del treball. Arrenca un dia de juliol a les set del matí en un país vençut i solca un temps de privacions i de revolta, de projectes i somnis, en què només el sentit crític i la capacitat de pensar lliurement poden salvar algú de ser una peça més en el gran puzzle uniforme i blau del pensament únic i les veritats imposades per decret.

9

Margarida Aritzeta (a la dreta) durant la seva xerrada a la Sala Trono. Al costat, l'actriu Anna M. Peris i l'actor Lluís Figuerola Ortiga, que van fer una lectura esplèndida d'alguns fragments de les seves novel·les.

I en aquest marc, quin és el devenir del personatge?

La meva infantesa va ser feliç. I quan hi penso encara puc sentir aquella joia enorme dels jocs, dels amics, de la diversitat dels ambients i de l'aprenentatge. Recordo sobretot aquella sensació de llibertat, de descoberta. I els paisatges: la masia, al Tomb del Balcó de Valls, quan matàvem el porc i teníem una cabra, quan la terra i els cicles de la natura eren tan a prop de la vida. I la dimensió urbana, que comença a forjar-se a la plaça del Carme de Valls, on he jugat a tota mena de jocs de carrer per hores incomptables, quan els meus pares criaven xinxilles; i als torrents que envolten la ciutat, on recordo haver participat en batalles apassionants a cops de pedra i en operacions de camuflatge.

La meva infantesa també es va construir a la Cadeneta, que és un enfilall de casetes de pagès, ara abandonades, entre Mont-ral i Capafonts, jugant a futbol a l'era i veient com els diumenges la gent s'aplegava al mas d'en Marc, on el pastor treia la gramola perquè el personal ballés mentre fèiem el vermut. Allà vaig aprendre a espigolar darrere els segadors, que feien caure el blat i l'ordi a cops de falç, al seu darrere les dones feien garbes i al final de tot les criatures replegàvem el que quedava i anàvem a omplir el càntir; també vaig anar a collir castanyes i a caçar esquirols, i recordo viatges lentíssims i trepidants a dalt d'un carro quan anàvem a la festa major de Capafonts, i aquella escudella de les festes, i la patata bullida amb un raig d'oli d'oliva i un gra d'all cru dels dies de cada dia. Però no tot va ser natura rousseauniana, la meva infantesa també té punts d'ancoratge al Poblenou, al carrer de Recaredo i al de Pere Quart, que recordo recoberts d'aquell sutge fi de les fàbriques, i aquell bar on, quan tenia tres o quatre anys vaig fer la meva primera actuació, cantant cançons de la ràdio, dreta dalt d'una taula, envoltada de treballadors del tèxtil endiumenjats que feien el vermut... No em puc deixar els viatges a l'Aragó, al poble de la iaia Victòria, quan pujàvem al Calvario per tocar el campano... i aquella calor! I les festes majors a Vallbona de les Monges, on va néixer el meu pare, amb l'altra iaia, la memòria plena encara de la flaire del pollastre rostit i el parlar curiós dels nens de Barcelona. O els viatges a Bilbao, amb una altra de les branques de la meva família, i el meravellós caseriu Etxatxu, d'uns verds suaus que se't queden per sempre sota la pell. La meva infantesa reté també imatges del padrí, que era pagès i tenia la pell molt arrugada, i els diumenges em prenia al cafè de la Cooperativa agrícola i em comprava un cacaolat, i la iaieta que m'explicava contes i que després vaig reproduir en un retrat a l'oli, per dues vegades, i que tinc penjat a la meva habitació...

Arribada en aquest punt se m'acudeix comparar aquest univers d'aprenentatge amb el món petit i acollidor de Pandara, que pintava Carner al poema de Els fruits saborosos que porta per títol "Les maduixes". Diu Carner:

 

cada matí l'asseuen, a bell redós del vent
al jaç de maduixeres
[...]
i creu que el cel s'acaba darrere del jardí
[...]
el món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes

   

L'acció del meu personatge és també, com la de l'extasiada Pandara que descobreix el món amb els dits tintats de dolçor, una exploració de l'univers. Amb la diferència, però, que el meu univers domèstic no va tenir un sol jardí, i si hi havia jardins, aquests ni tan sols no tenien tanca. Les maduixes que m'omplien el caramull de les mans eren esteses en indrets diversos de climes, tintades de la dolçor de diversos paisatges, llengües, cultures.

Sense saber-ho, el meu personatge va aprendre a estimar la diversitat i assajar de conjugar-la com un do meravellós. I sense saber-ho també, es va preparar per a una vida que no acceptava límits, ni barreres, ni fronteres, i que tot, per gran que fos, li quedaria petit si algú volia reduir-ho a un sol jardí. Ara de vegades em pregunten: quina mena de literatura fas? Com són les teves novel.les?

Molt aviat vaig descobrir que una de les meves passions més grans era la lectura. A casa no hi havia gaires llibres (recordo, no sé per què, Els tres mosqueters), potser perquè tampoc no hi havia gaires diners, però tinc a la memòria diversos armaris de llibres i biblioteques que van estar a la meva disposició: n'hi havia un a Sabadell, a casa de la iaia de la meva cosina, ple de patufets i TBOs, de còmics i de llibres. Un altre als estius de la Cadeneta. I a casa d'una companya de classe, la Pili Vives, que va posar al meu abast la millor literatura del món i dotzenes de relats d'aventures. Entre els dotze i els tretze anys ja havia llegit el teatre de Shakespeare i m'apassionava per la mitologia grega, devorava el que em queia a les mans. I dibuixava. Aquesta va ser (per ordre cronològic) la meva segona gran passió.

Aleshores jo ja era daina, o noia guia, no ho sé ben bé, prometíem fidelitat a Déu, la Pàtria (catalana) i la llei de l'aplec, fèiem una BO (bona obra) cada dia, els diumenges sortíem a la muntanya i als estius anàvem de campament. I cantàvem cançons espirituals negres en focs de camp, amb les xiruques i el kumbaià, i celebràvem sant Jordi i carretejàvem la senyera amunt i avall. Jo aleshores era creient. Ho vaig ser fins als dinou o vint anys, quan vaig canviar el catecisme cristià pel materialisme dialèctic, i em vaig apuntar, amb el Jordi, en un partit polític clandestí que volia la independència i el socialisme dels Països Catalans. Però sempre vaig tenir la impressió que feia política com qui fa suplències, fins que vindrien temps millors i s'hi implicaria una altra gent, llavors jo podria dedicar-me a l'art en un món ordenat i just. Ximpleta! Però ara vaig massa de pressa: l'el·lipsi narrativa és massa gran i hi ha el perill d'ometre accions significatives del relat. Em cal tornar a l'adolescència.

Per aquells temps, mitjans dels anys seixanta, vaig començar a anar a classes de dibuix. Les feia el pintor Josep Maria Tost a Sant Roc, a Valls. Ja sortia amb el Jordi, amb qui em vaig casar al cap del temps, però és que amb el Jordi hi vaig començar a sortir quan encara duia mitjons curts, o el que és el mateix, xiruques, i tots dos érem boy-scouts. Amb ell he trenat la meva vida i he construït no la meva biografia, sinó el meu espai vital. A dibuix, hi anava els vespres, després del col·legi i fins a l'hora de sopar. A casa meva no hi havia televisió, tal vegada per això el temps ens rendia més, però sempre havíem escoltat molt la ràdio. Potser per això hi vaig col·laborar amb passió en els primers anys del postfranquisme, en els primers informatius descentralitzats, que no s'havien d'emetre com a butlletins de Radio Nacional de España, i on vaig arribar a fer fins i tot un programa literari en català... a Ràdio Popular de Reus (a la COPE, ves quines coses!). Recordo els serials que escoltava la mama, quan jo era prou menuda, i les vetllades familiars entre xiulets i interferències de la censura, quan intentàvem saber què passava al nostre país a través de Ràdio Pirenaica, perquè aquí tot estava prohibit i Espanya, també aleshores, anava bien.

L'espai públic i el privat, però, van trigar a conjugar-se, perquè el carrer no ens pertanyia; ja ho va dir una vegada Fraga Iribarne: "La calle es mía!." A dibuix copiàvem guixos, algun model del natural... i xerràvem de pintura. Tots eren nois, i més grans que jo, però ens sentíem artistes i ens ho preníem molt seriosament. Amb els anys vaig preparar l'ingrés a l'Escola de Belles Arts Sant Jordi, de Barcelona, llavors em pensava que seria pintora o escultora... però només hi vaig fer dos cursos i mig. Ho vaig deixar i no he agafat mai més un pinzell. Ara em sap greu. I sovint pinto amb la paraula.

Veig que el temps ha fet tenaç i de conviccions sòlides aquest personatge que ara construeixo amb l'ajut de la memòria, però també contemplo astorada el seu desapegament per les riqueses materials i el seu menyspreu per l'adulació, que li ha costat més d'un disgust. Se m'ha acudit que podria buscar en la literatura l'explicació d'una certa actitud estoica que la porta a ser feliç i a entomar les complicacions i les adversitats de la vida amb enteresa: i és que, posats a explicar Aristòtil a classe, se m'acudeix que ha experimentat en tantes ocasions la catarsi davant la fatalitat (de vegades grandiosa) dels herois i les heroïnes dels llibres que van ser els seus models, que ja ha sortit vacunada per a la vida.

Però no en poden tenir només la culpa els llibres. El cert és que en aquella casa on el personatge va créixer les coses sempre costaven esforç i decisió i mai res no els venia regalat. L'avi i el pare van estar a les presons de Franco. I la mare i l'àvia, cada una a la seva manera, havien de ser per força escola de lliuta i de dignitat, de feminisme i de treball.

Si ressegueixo la trajectòria vital de la meva infantesa m'adono que les coordenades de món que descric afloren una vegada i una altra a les meves novel·les. El món immediat del Valls adolescent apareix a Grafèmia, la Tarragona dels meus estudis i del primer treball a les novel·les negres, el Pirineu i aquella Arcàdia mítica de les muntanyes de Prades a Atlàntida. La Barcelona cosmopolita on vaig estudiar i treballar, juntament amb la història i els diversos exilis i migracions, aflora a L'herència de Cuba, creuada amb els paisatges de l'Aragó i el mite de les Amèriques, i a Perfils de Nora, aquesta contrapuntada pel marc rural del castell de Milmanda, la tradició medieval i el gran món sense fronteres de l'art; els estius a la platja de l'Arenal i els cursos de la Porciúncula, a Mallorca, i la Vallbona de les Monges d'aquelles festes majors d'infantesa, apareixen a L'home inventat; la Mediterrània sensual, el món rural de la Cadeneta i els somnis de ser artista, apareixen a El verí, els jocs d'infantesa no són gaire llunyans de les novel·les d'aventures. Els meus viatges per diversos continents també s'han teixit amb la literatura.

He escrit, doncs, perquè he viscut? O he viscut perquè he llegit?

En aquest punt podria invocar Narcís Oller, que va dir a les Memòries literàries que la seva escriptura no era fruit dels referents literaris, sinó de la lectura del llibre obert de la vida. I podria presentar el meu personatge com algú disposat a construir literàriament una crònica del seu temps.

Seria interessant explorar aquesta possibilitat. Provaré de fer-ho.

Abans de descobrir Roland Barthes jo intuïa que havia començat a escriure perquè havia deixat de pintar. És a dir, situava l'actitud del personatge en aquell indret on necessita expressar alguna cosa que l'empeny des de dintre i que la vida quotidiana no omple del tot. La literatura seria a parts iguals expressió d'una mena de pulsió interna i voluntat de representar el món que l'artista ha conegut, a la manera de Narcís Oller. No sé quan vaig descobrir Hölderlin i el mite del cérvol ferit, que compara el poeta amb l'animal ferit al front i condemnat a vagar dolorosament fins a la mort sense poder-se arrencar la fletxa; aquest dolor seria el sofriment per haver de viure arrelat a la terra mentre que el desig s'envolaria cap a l'ideal, cap a la Bellesa i la Llum (aquella que no veien els pobres presoners de la Caverna de Plató). El cas és que, en aquesta tessitura, un temps vaig pensar que escrivia aferrada a alguna mena de transcendència d'arrel romàntica o idealista. I, passada per l'escola noucentista i la universitat, hauria pogut parlar del llarg aprenentage de la tècnica i del paper de la lectura dels clàssics a la meva vida.

Però després de llegir Barthes vaig descobrir que no puc separar l'escriptura de la literatura, ni el discurs de la vida. I que en realitat m'interessa una escriptura de jouissance (en podria dir "fruïció"?), més que del plaer del coneixement i del reconeixement, que propugnava Aristòtil i que s'explica des de l'estètica de la imitació o la representació que conreava Narcís Oller.

Sabeu?, fa uns quants anys, un dia a la nit, em sembla que era a Castelnau Magnoac, un poble de l'Occitània on de vegades ens escapem amb el Jordi i el Joan Serra i la Maria Teresa Peris, feia molt de fred. Els carrers eren en silenci i les cases tancades. Potser fins i tot queia alguna volva de neu. De sobte vam donar el tomb en una cantonada i ho vam sentir i ho vam veure: a l'interior d'un local, amb els vidres de les finestres lleugerament entelats pel baf, hi cantaven els components d'una coral. Assajaven. Ens vam quedar allà quiets, enmig del fred, tocats per lleugeríssimes volves de neu, amb els nassos gairebé encastats als vidres, contemplant aquella meravella que donava calidesa a la nit inhòspita en un entorn silenciós.

I és una mica com això, les ganes que t'agafen de participar a la coral quan descobreixes el concert de veus que et convida des d'una nit rúfola en territori desert. Viure a l'oasi de l'art sense desempallegar-te del món. La lectura m'havia portat des que en tinc memòria la presència de veus i mons que em convidaven a explorar, des de la fantasia, els territoris de la cultura i de la història. Sabia sense saber-ho que això és el que pot diferenciar els éssers humans de les feres i sabia també sense saber-ho que tothom és convidat a gaudir els plaers de l'art, de les diverses arts, i en concret de la literatura: el plaer de la contemplació artística, del coneixement i del reconeixement: de saber experimentar com funciona, de provar de fer el mateix. Però que també hi ha una altra mena de plaer que és la de transgredir la frontera dels vidres ombrats i afegir-te a la gran coral dels homes i de les dones que han escrit, que han llegit abans que jo, una coral que anirà més enllà de les limitacions que la biologia imposa a una vida individual i al si de la qual podràs experimentar els límits de les pròpies modulacions de veu, i on la teva aportació serà el que serà, bona o dolenta, mediocre o genial, però et permetrà la plenitud de l'experiència artística a cada moment.

Sabeu?, un crític es reia d'una frase en què un personatge d'una novel·la meva reivindicava el plaer del diàleg intertextual, aquesta idea de la parla i l'escriptura com a teixit que ens transcendeix però a través del qual podem experimentar els límits de la pròpia parla i de la pròpia escriptura. Hi ha gent que no ho entén, això, o els fa riure. Però no és una idea gens pedant, al contrari, és el més senzill i natural que hi ha. El personatge que evoco no escriu per fer una crònica verídica del món en què li ha tocat viure, ni per expressar els seus sentiments o les seves pulsions, Déu me'n guard!, ni tan sols per donar testimoni d'alguna idea. El meu personatge té present el seu univers i la polifonia de veus que el solquen i ha triat la novel·la, el relat, el discurs literari, per fer-los existir, per participar des del discurs propi en el festí de la literatura, en l'apoteosi dels sentits des de la ficció. Però el seu univers no està format només pels carrers i les vides, que reivindicava Narcís Oller a l'espai de la seva biblioteca, sinó també per la mateixa Biblioteca, aquesta conjunció de variacions que descrivia Borges en què realitat i ficció formen part de la vida i de l'experiència, del discurs.

Per això trobareu que sovint les meves novel·les transgredeixen les regles del realisme estricte, que juguen a la frontera dels mons com ho ha fet Borges, però també Calvino, Saramago, Faulkner, Cortázar, Cervantes, la Mercè Rodoreda dels últims anys, en Jaume Fuster... Veureu escenaris històrics solcats alhora per personatges reals i imaginaris amb el mateix tractament, com en una pel·lícula de Spielberg, trenats tots en l'escenari de la fantasia i seguint la lògica de la teoria dels mons possibles que ens arriba de Leibniz.

9

Resumint, el cronòtop del meu personatge escriptor ve marcat per un univers vital complex però també per la seva acció, per la seva trajectòria, pel camí d'una vida, que avui us he volgut mostrar com un relat d'aprenentatge. I al llarg de la vida necessita, i no pas com a comparses, sinó per crear aquesta il·lusió de realitat que omple qualsevol existència que d'altra manera estaria condemnada a la solitud i al silenci, les presències i les veus. Com les dels qui avui, aquí, m'acompanyeu, tant els qui heu pogut venir com els qui tenen el cul llogat en un altre lloc. Perquè així ens sentim més pròxims de la cultura que de la barbàrie. Perquè a través d'aquests petits rituals enllacem les baules de la cadena de l'escriptura... anava a dir: de la vida.

Moltes gràcies.

Dos moments de l'acte.

9