1

Reproducció dels textos que Olga Xirinacs va llegir, juntament amb Marta Domènech, el 21 de novembre de 2002 a l'església de Sant Llorenç de Tarragona amb motiu de la III Trobada d'Escriptors del Camp de Tarragona

Marta. Matí

Passeig triomfal

A la muralla hi ha una porta groga i es fa de dia.
Sentim la terra fresca sota els peus
i al món, ara mateix, no hi ha res més.
No hi fa res que xiprers i figueres, aspres, àcides,
s'espolsin els ocells. Ni que muralla endins
hi hagi el pa i el cafè, rajoles fredes,
taronges noves, vidres entelats
i el noi que arriba amb els diaris.
Ni que al coixí i als llençols tebis
la nit enyori el teu respir:
obrirem el matí d'una petita història
i el passeig triomfal ens rendirà llorers
a les portes de casa.

No hi ha res més, al món, i es fa de dia,
la terra és neta i els xiprers, amb urc,
fan senyals de victòria. La muralla, a l'ombra,
guarda en secret el pas de dos amants.

Olga. Matí

Mont-ral. Ara, en aquest precís instant de mig matí, immòbil entre els arbres, em sento en pau amb la natura. Tot dóna resposta a una pregunta potser mai formulada.

Han passat els corbs cap a orient, més alts que la boira; més tard els abellerols sobre els camps d'espígol; les falcies envolten els vells murs de pedra, i les caderneres els fruiters.

Sempre és igual i sempre em meravella. Tot flueix, tot és cert, i entre un principi i un final hi ha un parèntesi breu, gairebé un no res. Conec les respostes als interrogants que em premien com ferratges clavats al cor, tan endins que fins i tot semblaven oblidats.

Ara poden passar les collites, els núvols, tots els mars noucentistes d'esmalts blau marí amb lentes veles blanques. Em sento en un somni acomplert. Com el camp de blat, quan reposa vençut per la sega i el pa ja és en camí per confortar la vida.

Olga. Matí

El sol d'aquest matí és una llum nua
com una núvia que es vesteix.
Recorre la pell clara i desitjada,
la besa amb ressonàncies infinites.

Meditaré sobre les hores noves
que entren als ulls i van camí del cor.
Iguals, però distintes,
porten el goig d'allò que ja sabia.

El temps passa els seus fulls amb rapidesa,
no em deixa reposar sobre els paisatges
ni em diu altra vegada
les paraules que encara no entenia.
No em permet que retorni a la lectura
de coses evidents
que he interpretat de forma equivocada.

Ara que el sol declina
fa més dolç el meu cor
i la glòria cobreix amb llum serena
aquest temps que jo estimo.
Qui s'acosta al meu cos en el silenci?
Sols el frec de la seda o el somriure
de qui sap que aquest llibre de les hores
serà llegit en solitud. Les mans
s'aplegaran a l'última paraula.

Marta. Matí

Neix el dia a palau. Ara, als jardins
hi ha olor d'herba tallada.
Hi ha tórtores i merles a les fonts
i un camí sense vores
porta a un estany perdut.
Neix el dia, pausat, a les finestres
i el sol reposa, esquiu, a les escales.
Sobre el marbre rosat
la pols imposa, muda, el seu silenci.
Hi ha colors minerals guardant l'absència
dels passos coneguts. Ja es va fent clar
sobre un regne perdut.

Marta. Migdia

El dia era clar i lleuger, i Lucille obrí la finestra. El cel era com un gran envidrat. Tot l'espai superior era una immensa claraboia acabada de rentar, i l'aigua s'escorria pels costats, s'escolava, es perdia avall, entre els límits, i es veien les primeres escletxes de sol. Era un cel domèstic, sense cap pretensió, acostat i senzill, amb draps i capçanes penjats a cada cantó. Era obrir un primer llibre de lectura, on tot es feia entenedor, proper, i acostava imatges familiars: els insectes sobre les flors, els ratolinets entre les poncelles, la guineu alçant el morro per flairar alguna peça, les primeres papallones i els ocells que prenien posicions.

En aquell cel que era una mansarda, un vidre que mirava amunt, tot clar, de migdia feinejador, s'hi aplegaven totes les olors primeres dels treballs que maduraven. Pujaven fumerols de petites cuines, i dins s'hi amagaven recipients esmaltats. La terra es condensava i el seu extracte escampava un vapor que entelava lleugerament els vitralls de catedrals i oratoris i el metall dels pinacles. De tot el gran envidrat celeste altíssim que Lucille contemplava com una estampa encara molla, el fragment que tenia davant dels ulls començava a madurar amb reflexos grocs i una tebiesa eixuta.

L'escalfor del sol xuclava la terra xopa; els vidres inferiors perlejaven, s'humitejaven i es desfeia el baf en petits solcs i escorrialles fins que tot quedava absorbit definitivament: era migdia.

Olga. Migdia

--Mira, senyoreta, tot el que hem trobat... --I els petits estengueren en un tros de taula lliure, tota la mostra d'elements arraconats que anaven rescatant.

Hi havia dos nans de jardí, escapçats per la punta de les caputxes. Tres rellotges amb les molles vibrant a l'aire. Un bressol sense els peus gronxadors. Dues ombrel·les amb la seda esqueixada. Un llum de peu que brandava el cap com un penjat. Dos globus terraquis esbotzats, l'un per la banda corresponent a la Xina, i l'altre per Àfrica del Sud. Quina terrible batalla devien haver mantingut? També havien trobat una carpeta amb mapes, i una altra amb aquarel·les.

Lucille rebutjà dues cadires pesants i amb poca gràcia. Necessitaven coses petites, a l'abast dels nens i les nenes. Es mirà les carpetes amb curiositat. Els mapes eren una reproducció dels que acompanyaven els llibres de viatges del capità James Cook, en la seva expedició al Pol Sud i la volta al món. Hi havia també làmines amb paisatges i persones. Però presentaven uns doblecs del temps, que els feia molt fràgils.

--Veniu, que ens mirarem aquests gravats --I els nens s'aplegaren al costat de Lucille. Aquesta estengué una de les làmines sobre de la taula, i aparegué la cara de Poteito, Cap de Attahuru, a Tahití. Portava un turbant espectacular, capçat amb un plomall. Una barba no molt llarga, nas decidit i llavis molsuts. Feia respecte. Al costat es veia un dibuix que representava Omai, el jove de l'illa Huaheine, que s'emportaren a Anglaterra a bord de l'Adventure, que comandava el capità Furneaux.

Els nens reien, de veure la cara fosca d'Omai, amb els cabells abundosos i ondulats que li queien per l'esquena. Tenia el nas ample, però les faccions en conjunt eren agradables. El dibuixant, W. Hodges, li havia posat una ampla túnica, però se suposa que el jove Omai devia anar més lleuger sense tant enfarfegament.

Marta. Migdia

La glòria de les tulipes roges

"Veurem el nostre amor reclinant-se
com el vespre."

G. UNGARETTI
Naufragis


S'obriren com el dia, el mar se les mirava.
El temps de la florida fou tan bell
com la llum irisada a les ninetes.
Era migdia just, l'hora dels déus, que descobrí un
poeta,
i no érem déus, bé que ho hauríem desitjat.
Perquè si aquestes flors apomellades, altes,
han vist la glòria i s'han vestit de llum,
a poc a poc el temps les ha apagades
i han inclinat les tiges lentament
per escampar el seu foc sobre la terra,
d'on havien nascut i no ho sabien.
Ara que un somni descendent les guia
jo tanco els ulls amb elles i oblidem
l'incendi d'un migdia sota el cel d'hivern.

Olga. Tarda

Les tardes de vidre. A la tarda sempre espero alguna cosa: la tornada, la pau, la soledat o la companyia. Sempre. La tarda té uns vidres tranquils que obro per veure la gent del camí.

La tarda, quan és marinera sol ser d'un blau intensíssim, perquè el verd, que domina a les tres i arriba amb la marinada, s'enfuig poc més tard.

La tarda marinera té olors profundes i mai no és estàtica: va i ve, pren i torna, entra, surt, corre en totes direccions i cada vegada porta un conte diferent als llavis salats. Si no som a temps d'escoltar-lo ens fa enveja amb la quilla d'un vaixell que marxa, ja és lluny, i plorem.

Quan la tarda és de muntanya veiem com arreplega els vols que havia deixat anar, de coloms, núvols, boires, arbres al vent, i els indica silenci. Cessen els fums a les valls, paren els tractors, els pardals i els corbs. Els gossos, en canvi, sempre desobeeixen.

Les boires s'ajeuen per endolcir l'envestida del sol a les branques i a les flors. Delicades carxofetes boscanes, emplomissades de lila i blanc; l'espígol que comença a madurar i la pedra que fa i desfà les cases amables. Els colors de ponent fan que la meva taula prengui qualitats d'or vell, a la tasseta, a les mans, a les parets.

Marta. Tarda

"Lumière"

Poema dansant sobre un vals d'Erik Satie

Qui ha proposat la dansa, aquesta tarda?
A la tarda hi ha música suspesa
sota l'aire d'un bes, sobre la pell,
besos que van i vénen, i l'encant
de les notes de vidre.
Dansa el sol a les copes,
dansen les mans i els llavis
i Erik Satie somriu des d'un piano
que es passeja pels núvols.
Música nova, on els amants, vençuts,
somriuen a Satie, que valseja en un cel
de clarors immortals.
El sol fereix els ulls i és com un crit
que travessa el cristall i es perd al fons
de les ombres del cos.
Després, Satie, ja ve l'enyor. Després.
I tu ens ho dius des d'un piano trist.

Marta. Tarda

Després que em mori, serà així, la tarda,
blava i encesa, d'un granat intens,
lenta i tranquil·la sobre un mar tan dens
que cap mirada no s'hi enfonsa.
No hauran encès els llums a la muralla
i passarà una noia sense pressa
que no sabrà que em sobreviu.

No sé si enyoraré aquest mur tan aspre,
ara que es fon per mi, sense calor, en silenci,
que fuig sense sentir, sense ser vist
sinó per un poeta que el va escriure
per donar fe del goig d'haver viscut
alguns anys contemplant-lo de passada.

No sé si enyoraré la noia anònima
que veig avui per última vegada
mentre camina pel carrer,
muralla amunt, pensant la vida.

La tarda serà bella com el somni
del cos sobre la pedra.

Olga. Tarda

Sóc al mig del camí, vint-i-sis de setembre a mitja tarda.
He pres el meu cafè i, com deia un bon poeta castellà,
tanco la porta, deixo la meva casa en la quietud
i surto a la ventura dels amors feliços.

Grogueja l'àlber i a les branques altes
veig els poemes de les tardes velles encara no enyorades,
totes com ara, amb el mateix color
de falgueres que moren, i el rovell de les vinyes
que encara fruiten, oblidades al llindar del bosc.

He escrit més ràpid que el mestral que passa,
tants poemes com fulles veig a l'àlber,
sempre la meva casa assossegada i jo marxant
per camins amb desigs que em portarien lluny,
núvols enllà d'històries inventades.

He crescut entre música i llibres, no hi ha universos més feliços.
Els amors m'hi esperaven, per això he fet la ruta entre la seda
de les pàgines vives. Ja és hora de seguir, el camí s'allunya,
a banda i banda els brucs floreixen una tendra rosada
i a ponent tot desig s'acumula en un incendi breu.
Deixo els poemes com les fulles d'un arbre que em fa adéu.

Marta. Nit

Blues del llençol

Una dona, de nit, obre l'armari
amb un gest repetit. Li plau tornar-hi,
cada vespre el mateix:
veure els llençols plegats,
passar la mà sobre la roba neta,
passar la mà. Repassar.
Olorar. Sabó i espígol. Cintes blaves
com els vidres, com la freda claror sobre el camp
en la vetlla nocturna.
Contempla l'ordre en el silenci
de l'aire tebi, interior,
ordre i desordre cada dia. Solidesa
d'algú que vetlla pel repòs
de les mans i dels ulls sobre la roba inerta.
Final del dia.
Aquesta nit o una altra,
potser una tarda o un estrany matí,
desplegarà els llençols amb un ritme de blues
perquè els cossos s'hi abracin.
Tancarà la finestra i l'armari
i a la muralla hi haurà festa.

Marta. Nit

S'ha fet de nit en una altra ciutat emmurallada.
M'ha plagut tocar les seves portes,
les torres de guaita, els merlets i espitlleres,
els canons a les seves curenyes.
Banderes diferents per a altres guerres,
defenses que no ho són, ara els coloms hi nien
i també els corbs i les falcies.
Els àrabs, en tendals, hi venen pells,
i els negres, collarets i navalles.
Hi ha, en un revolt, un llibreter de vell
que té, en una vitrina,
versos antics entre gravats florals
i tractats de geografia.
Amb cura, gira els fulls i recita en llengua estranya.
Somric i escolto. Algú que no sóc jo
també es va enamorar, va morir ja fa temps i encara viu
perquè sonen les seves paraules
a les muralles que estimava.
Es fa de nit i tanquen.
Els amants busquen ombres morades,
l'ombra de la muralla, anyil i fresca,
mur resistent i còmplice,
que no ets tu, no pas avui, no aquesta nit.

Olga. Nit

Quan sigui fora, guarda'm allò que més estimo.
No t'adormis amb les cançons del mar engelosit
ni et deixis dominar per l'amplada del cel,
massa pesant des que els déus l'habitaren.
Et deixo els fills i els fills dels meus fills,
desplega per a ells el paisatge més net
i les dolces, senzilles històries
contades a la tarda, en hores transparents.
Ja saps que descansàvem als teus braços
descobrint els poetes, la primavera nova
i l'amor de les hores primeres.
Vetlla el seu son, modulat pel pas de les estrelles
i el toc alentit de campanes nocturnes.
Que creixin sense por sobre la pau dels morts,
dels que recordaran que un dia
dins teu van ser feliços
i fora t'enyoraven.