1

Hi havia una vegada una creadora innata d'històries i de mons possibles. Acompanyada sempre per la música que ella ha estudiat (Bach és el primer de la llista) i per la pintura (Rosalba Carriera és una fascinació), descabdella sense fi pàgines i pàgines que es converteixen en poesia, novel·la, contes i assaig, que relaten la vida quotidiana i la imaginària de manera que totes dues es donen la mà sense reserves. Vida i literatura i literatura i vida en una sola estança. No ho endevinaríeu mai, però aquella delicada protagonista de la novel·la Cerimònia privada, en realitat va existir. Després d'un relat en ve un altre i entremig potser un altre i versos, llibres de poesia que omplen tota una vida: "La meva poètica és variada i contemplativa, sobretot contemplativa, i també apunto al vessant més lúdic, com la poesia per a nens o de representacions corals", però la poesia també respon a accions cíviques que testimonien compromís. El llibre que ella prefereix és Botons de tiges grises, per l'experimentació amb el ritme intern.

 

A cinc anys, a la platja del Miracle de Tarragona.

 
   

Un dia la creadora innata es va adonar de la màgia que contenen les paraules i des de llavors no ha parat de fer créixer la seva sorpresa: "La màgia, si t'hi fixes, hi és a cada moment. Observes una medusa i, què hi veus? Una Aurelia aurita, màgia! Observes un cargol ermità i, què hi veus? Un Diògenes pugilator! Diògenes, el filòsof grec que s'amagava en una bóta, igual que el cargol! L'escriptor Michel Tournier també s'entreté en aquesta vessant riquíssima i variada del llenguatge..." La creadora diu que els esperits ens envolten i que els fantasmes cal treure'ls sempre a fora, "per això invento tantes històries". A Mont-ral fa col·lecció de pedres que presenten cares amagades, que surten al pas de qui les sap trobar. Com aquests versos que presagien un encanteri:

   
 

Si et frego el cos amb sorra
de la platja encantada,
seràs convertida en pedra
i les meduses
s'acostaran
i et lleparan els peus.

 

"Les herències, en el meu cas, són determinants. Viure en aquesta casa davant del mar, sobre el mar, que l'avi va triar el 1917... Això és determinant...", m'explica la creadora mirant el mar, no el mar que veiem, sinó aquell altre, aquells altres, tots aquells altres mars amb què ha construït tantes vides saltant per sobre de la realitat més immediata, sense tampoc eludir-la. Davant de la creadora tens la impressió de viure més i més lluny. "Aquesta casa com un far..." i dir casa és dir casa com ho expressa Marguerite Yourcenar, de qui se sent germana des d'una admiració profunda i que ella reconeix com la gran mestra. També se sent en deute amb Thomas Mann perquè el seu llibre de capçalera és La mort a Venècia i també de l'escriptor italià Giorgio Bassani. Parlant amb la creadora sents que viatges enrere, en el temps que aquesta ciutat, Tàrraco, sempre un testimoni viu de l'esplendor gloriós en les arts, resplendia grandiloqüent; i endavant, quan la llum anuncia renaixements que el temps retornarà. I no és això el que pretén la literatura, poder-nos fer viure en un espai on el temps deixa d'existir? Un espai que es dibuixa etern. A Llavis que dansen, Olga Xirinacs ens diu:

   
 

No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.

I a
La tarda a Venècia:

 

Per què no es fan eterns els breus moments de l'amistat, de l'art?

   

La creadora afirma que "la literatura ha d'intervenir en totes les arts conegudes perquè participa, per exemple, de l'arquitectura en la composició, del cromatisme de la pintura, del ritme de la música, del detall fotogràfic, de la coreografia teatral..." i no es pot deslligar de cap d'elles.

   
   

Proclamació del manifest contra el terrorisme, 1987.

   

Olga Xirinacs el 1996, mostrant la seva faceta de pianista.

 

"I l'amor?" L'amor sempre hi és. Qualsevol dels seus rostres és l'origen del sentit. A La tarda a Venècia, Valeria diu: "Ai!, l'amor! Qui se n'escapa? Sortós aquell que no sent res, perquè patirà poc." Amor, origen del sentit i de la llum que convida en ple migdia a volar sobre el blau, aquest color tan especialment triat en tots els llibres.

La creadora es confessa adaptable a tota mena de paisatges i mostra la seva predilecció a escriure en els viatges i al gust del viatge pel viatge. És en un viatge a Escòcia que va fer el llibre de poemes La Muralla. I a Viatge d'aigua, fa un recorregut literari per tota la Costa Daurada, amb una acurada recopilació de noms de tota mena de plantes i espècies pròpies dels paratges més propers. S'entreté força a la casa de Pau Casals, on "els fantasmes adormits a les parets demanen música, perquè l'ànima se'ls deteriora" i continua, en un passeig literari, donant veu a la geografia més propera. En aquest sentit, el llibre La Via Augusta també és un exemple de recorregut literari per aquesta famosa via romana, coneguda avui com la N-340. Mentre la creadora parla, i viatja, cap edat apareix en el seu rostre, només la màgia de ser entre les coses que no tenen principi ni fi, esmentades al pròleg de Llençol de noces: "Estimo la conversa en repòs, la dolcesa del foc, el bon enteniment, els poetes que comencen, el contacte dels cossos amables, la pell, la fusta i l'olor de la mimosa." Aquest llibre de poesia que juntament amb la novel·la Al meu cap una llosa expressa la seva adopció a aquesta ciutat: "Jo l'adopto i ella m'adopta a mi."

Olga Xirinacs en un recital el 2001.

 
   

Olga Xirinacs ha recollit tots els premis més importants del nostre país. És mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona (1978), després de Mercè Rodoreda, Creu de Sant Jordi (1990) i medalla de la Ciutat de Tarragona (1986). Part de la seva obra ha estat traduïda al castellà, anglès, alemany, basc i rus. Les ales màgiques del seu àngel l'acompanyen sense defallir i ella omple el món de paraules. Sempre té llibres a punt de sortir i molts projectes. Una font inesgotable de coses per dir i secrets als calaixos. Secrets que a vegades es tornen fets macabres que posen els pèls de punta, però també secrets que acompanyen sentiments i que abracen profunditats de tendresa. La creadora té encara un últim secret. Ple de bombolles de màgia. Bateja tots els seus llibres amb xampany i després els festeja amb els amics. Amb aquest gest enceta sempre bons auguris i sobretot s'assegura que cap dels esperits fets lletra pugui sentir-se ferit. Després, la creadora retorna als seus palaus literaris: "En dic palaus perquè són el punt més intens de l'imaginari, allà on dipositem el millor del nostre desig i projecte, això sí, en el silenci del discurs interior." I és en aquests palaus que ella coneix la seva autèntica resposta:

Flor Natural i Reina dels Jocs Florals a l'exili. Universitat de Lausana.

Joan Miró i Olga Xirinacs als Jocs Florals de Barcelona de 1978, en què l'escriptora va guanyar la Flor Natural.

Joan Miró volgué il·lustrar aquest poema d'Olga Xirinacs el mateix dia dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, els primers que se celebraven a Barcelona (1978) d'ençà de la Guerra d'Agressió (1936).

No busco cap resposta, ja la sé:
no hi ha parcs ni palaus, jardins ni patis,
sinó febles imatges que passaren
com estrelles d'estiu en cels errants.

 

Imatges com estrelles que ens acompanyen perquè "sempre hi ha una companyia, real o imaginada. No existiríem si uns altres ulls no ens reflectissin. Ni si uns llavis o unes mans no formulessin la paraula o el gest. Les núvies es vesteixen, tremolen i moren. Tot és breu".

 
 

Roser Guasch

     
     

La Vanguardia, 9 de maig de 1978: Olga Xirinacs al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, durant la Festa dels Jocs Florals, on ha recollit la Flor Natural.

 
 

Jordi Pujol i Olga Xirinacs el 1990, en l'acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya a l'escriptora.

 
 

1986. Batejant Zona marítima amb el capità del Queen Elizabeth 2.

Olga Xirinacs el 1986, quan li va ser concedida la Medalla de Plata de la Ciutat de Tarragona.

 

24 de setembre de 1987: Josep M. Recasens, alcalde de la ciutat, Josep-Lluís Carod-Rovira, president d'Òmnium Cultural del Tarragonès, i Olga Xirinacs en la concessió de la distinció de Tarragoní Fidel que l'entitat atorga cada any.

 

Josep M. Recasens i Olga Xirinacs el 23 d'abril de 1984, descobrint un poema dedicat A Tarragona davant del mar.