1

Valorar l'obra creativa d'una escriptora com Olga Xirinacs no és que imposi respecte, sinó que més aviat imposa cautela. I això ho dic per dos motius: primer per l'amistat que, des de fa anys, hem anat conreant de manera mútua, i en segon lloc perquè des de l'òptica literària, compartida de 1973 ençà a través d'aventures poètiques, podria esdevenir una visió massa parcial interpretada per alguns amb exclusivitat d'excel·lències. Res de tot això m'impedeix d'assumir amb voluntat d'amic, primer, i amb professionalitat de crític lector, després, la sempre difícil tasca de valorar públicament l'obra d'aquesta autora tarragonina caracteritzada per la multiplicitat temàtica i la densitat productiva.

La narrativa d'Olga Xirinacs caldria definir-la --si és que en això hi valen les definicions-- com una narrativa ascendent i concèntricament superadora que no renega mai dels guanys literàriament assumits en fases anteriors. Així, doncs, veurem com l'autora transita al llarg de tota la seva obra, i sense gairebé substancials mutacions, pel sinuós equilibri sense xarxa que va de la poesia íntimament viscuda a l'escenografia dels replecs versàtils de la por i el misteri, tot passant per la més dúctil i emotiva prosa poètica. Ara, amb més de cinquanta obres publicades, assoleix de manera intensiva, en el tram de les seves últimes tres novel·les, la progressiva superació del límit establert pel lector de poca volada i mínima exigència interpretativa. I l'Olga ho fa sobre la base indefugible de la vida, amb els suports incondicionals de la música i l'art. Sap treballar el trenat argumental de les seves novel·les amb el fil resistent que lliga la vida i la mort, com una mítica Penèlope asseguda al costat de les xarxes del Serrallo i il·luminada pel ponent que es fon en la quietud del port.

Amb L'home que mossegava les dones (Columna 2000) aquests elements consubstancials que integren i massissen la seva obra són representats pel matrimoni d'antiquaris format per Sirius Imbert i Evangelina Perkins, immersos sempre entre la ductilitat escultòrica i la morbositat interpretativa de les imatges que omplen i habiten la catedral de Tarragona. Una novel·la de clara tendència neogòtica que sorgeix --com en tantes altres obres de l'autora-- del retall de notícies insòlites de premsa. L'escenografia fosca i sensual de l'interior de la catedral es combina amb la interrelació manifesta de les flaqueses humanes que amaguen els qui l'habiten o la visiten. Algú fins i tot ha gosat insinuar que la passió mossegadora del protagonista esdevé edípica en la línia d'un vampirisme aristocràticament quotidià. És, en clau de paròdia, una pluja d'accions enllaçades, talment columnes salomòniques, que vinculen la pseudomística de l'espiritualitat caduca i avorrida amb la voracitat especulativa dels qui aprofiten la sinergia de l'actualitat mordaç. És en definitiva la lluita ancestral entre la carnalitat dels vius i la voluptuositat de la història. Paral·lelament, però, l'acció novel·lada transcorre també en un segon escenari. La lluita d'un grup d'ecologistes que volen preservar el medi ambient de la desembocadura del riu Francolí. L'home que mossegava les dones és una clara aposta de Xirinacs per l'estètica de la imaginació suggeridora i perceptiva d'ambients, objectes, personatges i situacions que fan transitar el lector per la maroma dels símbols.

Amb Pavana per un tauró (Columna 2001) l'Olga Xirinacs torna a fer transcórrer l'acció narrativa dels seus personatges per escenaris coneguts i ja freqüentats en obres anteriors: el Serrallo, la mar i tota la dinàmica del port. També té el seu punt d'arrencada a partir d'una notícia que l'autora retalla de la premsa. El recurs de descriure una comunitat de veïns a l'entorn del seu hàbitat normal no és tampoc nou dins la tradició literària i cinematogràfica: Buero Vallejo, Alfred Hitchcock... Però tot i aquesta afinitat l'Olga no és, en cap cas, una escriptora que caigui reiteradament en els tòpics de la continuïtat, de la mateixa manera que el protagonista de la novel·la, Gustau Alexandre August Raïmat, no vol deixar-se submergir per la vulgaritat d'una existència depressiva a causa d'un desengany amorós, sinó que s'aferra a l'estímul vital d'un viatge introspectiu pels paisatges interiors de la seva soledat, ara estesos al sol de llevant de la sinceritat amb ell mateix. Una novel·la feta amb multitud d'elements vitals, però, alhora, insòlits, com els fragments insospitats que l'encuriosit passejant troba a la platja com a signe inequívoc de ressaca després de la tempesta. En aquest cas l'autora configura els seus petits frankesteins de domèstica quotidianitat i els ubica en una casa neoclàssica de quatre plantes situada a la plaça de la duana, just davant dels molls, amb un àtic privilegiat com un palauet amb cúpula de glorieta. D'aquesta manera el protagonista, tot i arrencar del límit absolut del desengany amorós, enceta reflexivament el seu particular viatge de retorn a la seva Ítaca vital: el seu passat; l'escenari quotidià dels veïns desconeguts; el paisatge insòlit de la seva pròpia escala; la transcendència de les coses més simples; el relleu psicològic de tots els qui, fins llavors, havien estat els seus propis veïns però que ell havia ignorat. Tot configura una xarxa metafòrica que atrapa l'angoixa vital del protagonista, com la xarxa real dels pescadors del Serrallo que han capturat un tauró en una insòlita latitud. I aquest recorregut, pis a pis, baixant els esglaons de la pròpia existència farà que el protagonista retrobi el sentit de la vida. Un missatge enormement positiu que vol combatre la superficialitat de la pressa i el desencís constant davant les absurditats de la vida. Gustau, el protagonista, sap aturar el temps de l'autodiscòrdia depressiva i fer-ne caliu per encendre de nou el foc de l'esperança.

No jugueu al cementiri (Planeta 2002) torna a insistir en la doble història que transita pel paisatge del port i a l'entorn del cementiri i també té com a punt d'arrencada retalls macabres extrets de les pàgines de premsa. L'obra obtingué el II Premi Sèrie Negra de Novel·la que convocava la mateixa editorial. Una obra realment singular que aprofundeix en la literatura dels sentits i que combina lirisme amb històries macabres però que reuneix la virtut de l'harmonia narrativa. L'obra desperta la curiositat dels lectors mitjançant la senzillesa de la intriga. El seu fil argumental passa en dos temps: un grup d'amics que recorden un company mort violoncel·lista, que es guanya la vida tocant en vaixells de llarg recorregut, i per altra part una colla de nois que juguen al voltant del cementiri. La unió dels dos temps narratius conflueix en el moment de l'enterrament del violoncel·lista. No es tracta en cap cas d'un clixé tòpic de la novel·la negra americana, sinó que s'acosta molt més a la novel·la psicològica de George Simenon que sorgeix de la crònica negra. El substrat artístic torna a configurar el canemàs de tot l'argument, com en tantes altres obres anteriors.

Però l'Olga no s'atura en aquest procés del repte creatiu i ja té enllestides tres obres més. L'editorial Columna ha inclòs en la seva nova col·lecció sobre Els 7 Pecats Capitals la novel·la La peresa (eròtica), que relata precisament el pecat de la mandra. També Edebé li ha publicat L'escrivent de làpides i en un clar retorn a la poesia traurà el recull Venir de tarda.

Tot plegat un llarg passeig creatiu i ascendent amb la bellesa, el temps i la mort com a principals acompanyants. Perquè l'Olga, com Paul Valéry, és com el mar que recomença sempre; un savi mestre de turbulències i calmes a l'abast del seu balcó, castell de proa d'un vaixell creatiu, de moment innaufragable.