1

La paraula

En el meu cas, l'aprenentatge de la paraula amb les seves etimologies i possibilitats, forma un univers envolvent que condiciona qualsevol so, expressió, moviment o lectura que es produeix al meu entorn. Cada paraula correspon a una realitat ínfima o grandiosa que vull captar. Amb el mitjà limitat que és la paraula, he de donar a entendre un món sense límits i amb infinites variacions que neix i creix al meu cervell i que és fruit de l'observació i de l'aprenentatge. L'ofereixo als lectors no pas en sentit didàctic sinó de compartir fascinants o entranyables descobriments de la vida diària.

Literatura és l'art de crear un món i comunicar-lo al lector. És a dir, convidar a compartir-lo en allò que té d'universal: els sentiments. Tant se val que sigui en forma de poema, conte o novel·la, i tant se val el gènere. A l'hora d'escriure mantinc un registre ampli.

A casa hi havia una gran afició a l'art i una extensa biblioteca. Em vaig formar entre música, pintura i llibres, però reconec que la meva influència en literatura ha vingut de músics i pintors més que d'escriptors. I que entre tots han donat forma, color, volum i ritme a la meva obra.

 

Del pròleg a Llavis que dansen . Els Llibres de l'Óssa Menor 149. Barcelona: Proa 1987.

El mar i el temps

 
 

He guaitat l'horitzó fins als límits marins,
com si d'allà em vingués la certitud.

 

És un fragment del primer poema d'aquest llibre i un gest meu molt habitual que anoto sovint al diari de tarda. Per un bell privilegi, tinc sempre el mar a l'abast dels ulls. És per a mi el principi i la fi de l'aventura, l'inici del viatge i la tornada; entremig, hi ha la immensa solitud de l'esperit, sotmès al pas rutinari del temps. És per això que ara em plau comunicar al lector algunes de les coses trobades en la ruta dels anys, i que he expressat en forma de poemes.

"Com si d'allà em vingués la certitud." Certitud, de què? Solament del pas del temps. D'aquí les reverències a alguns mesos de l'any que, malgrat l'angoixa existencial i les tragèdies humanes generades per les nostres limitacions, porten sempre els elements d'enllaç per superar aquests límits i els minimitzen: roses, tulipes, crisantems i taules de cafè a ciutat; bruc, gavines, el port i les algues marines a la costa; el ventre assaciat de la terra i la maduració de les baies a camps i boscos; i els bellíssims núvols de setembre, el més entranyable dels mesos perquè retorna l'esperit a la natura.