1

Joan Triadú

. "Olga Xirinacs. Com un esqueix de Tarragona". Avui (22 oct. 1978).

 

Una poesia llatina

Fins a un cert grau pot sorprendre l'aparició d'una poesia seriosa d'aquesta mena, amb el seu simbolisme dens, com si avui ja en fóssim de tornada. Però no és així, verament, i heus ací el seu lloc, la seva presència tranquil·la, el seu progrés segur en la turbulència i el deixatament dels temps, entre l'agressió de les imposicions i el buit de tot allò que s'esvaeix en la dimissió. L'assoliment d'aquesta actitud d'Olga Xirinacs rau primer de tot en la seva presència efectiva i en el fet que aquesta presència poètica hagi d'ésser tinguda en compte. Impassibles, dretureres, una Maria Antònia Salvà, una Clementina Arderiu afirmaven amb admirable --i de vegades genial-- confiança el dret a exercir-se en una poesia que travessava llur temps respectiu gairebé com si no hi fossin sensibles. En realitat transcendien un temps i només es comprometien amb la intemporalitat. La poesia de Clau de blau ha deixat enrera intimisme i romanticisme i surt a proclamar, amb veu greu, pausada, una voluntat de definició i de reflexió i una recerca treballada i no conformada de l'expressió genuïna. És just d'esperar més, i molt, del seu tremp i del seu profund arrelament, com tot el grup tarragoní de L'Espiadimonis, dins la tradició poètica catalana (Pere Anguera, Serra d'Or, juny 1978). Però tant podem creure que hi rastregem lleument el millor López-Picó com que hi sentim un ressò del darrer Llacuna. El joc poètic es conté, però, als límits d'una eixutesa antiga, amb serenitat. L'art imposa una base d'equilibri, entre un mar que és costa ("Tota la costa es bressa de vaixells / adormits a llevant") i d'un terra que és camp urbanitzat ("Som fills de terra eixuta i ens drecem / sobre runes altives"). És, ara com ara, una poesia llatina, madura en la seva visió de la funció poètica i que es fa llegir a poc a poc, enraonadament i amb confiança.

 

Joan Teixidor

. "Un racó d'Anglaterra". El País (14 abr. 1985).

 

Realitat i somni

Olga Xirinacs ens té acostumats a aquest món de traspassos en què realitat i somni van construint un entrellat en el qual record i vida són indestriables. Les seves obres anteriors, Música de cambra i Interior amb difunts, a base de papers perduts i retrobats, de retalls que es van afegint com en un trencaclosques que, a poc a poc, ens fa aparèixer una ciutat perduda o un jardí somniat, ja eren una premonició d'aquest teixit delicat que ara en aquesta última obra que comentem [Al meu cap una llosa] arriba a extrems de lucidesa que ens esborronen. Insistim que tot és màgicament inventat, encara que no hi faltin els suports documentals, els paisatges trepitjats, una última evidència en el caient d'un vestit, en el fistó d'una punta, en el corriment d'una cortina a la finestra. Però el do de la poesia deu ser aquest: que tot vagi a parar a una altra realitat que és més veritat que la mateixa realitat. I, ara, aquella escriptora anglesa [Virginia Woolf] que tantes vegades ha estat objecte d'una lectura apassionada i aquella mort que ja se'ns ha fet mítica com l'esfondrament d'un món irrenunciable arriben a una imatge que no per imaginada o fictícia deixarà de ser nostra per sempre.

 

Pere Gimferrer

. "Reflexos". Pròleg inèdit a Al meu cap una llosa. 1987.

 

Veus unides

Com pocs n'hi ha, en efecte, aquest llibre és fet, abans que tot, amb paraules: s'ha d'escoltar més que llegir, perquè no sent de cap manera un poema en prosa, en canvi exigeix del verb una tensió, i del lector una oïda atenta al matís, que se solen donar per descomptat en els poemes, però que avui són encara massa inusuals en el text narratiu. No obstant, ¿qui posa en dubte que qualsevol obra literària, en vers o en prosa, ha de ser abans que res un ens de paraules, un objecte verbal persuasiu? Són veus, unides en una sola veu al cap i a la fi --és d'això, que en diem estil-- el que resta dins el nostre pensament de qualsevol ficció dramàtica o narrativa realment aconseguida. Són veus, en una sola veu que les aplega --aquest fil de veu de qui mira el món des de la vora del deseiximent de la realitat fenomènica-- el que ressona en nosaltres després de la lectura de Al meu cap una llosa.

 

Joan M. Pujals

. "L'obra poètica d'Olga Xirinacs". Dins La lluna de Nisan. Barcelona: Columna 1994.

 

Se'ns endurà com una allau incontenible

La poesia d'Olga Xirinacs parteix d'una elaboració íntima, confident, a cau d'orella; però cal estar alerta amb la correntia interna d'aquesta poesia, perquè se'ns endurà com una allau incontenible, com una riuada, com un naufragi que, tanmateix, no és irreparable, sinó que es recompon i torna a la calma, a la certesa "d'aquest mar en calma (que) convida a reflexionar", com ens diu la mateixa autora.