1

Al meu cap una llosa, pàg. 20-21

Havia quedat una finestra oberta. L'aire féu aletejar per un moment els papers sobre la taula, coberta ara d'ombres blaves en el silenci d'un moment deshabitat. La casa era humida, el foc s'havia apagat i els vidres duien encara senyals de pluges anteriors. Ara la tarda s'aquietava i un dit de sol resseguia amb feblesa i desgana objectes diversos als prestatges, a la taula, a terra, en una ullada imperceptible.

Ella no hi era. Havia sortit i no sabien quan tornaria. No hi havia conversa, ni murmuris de veus, ni tan sols l'advertiment ja vinc, ara tomo, espera'm, o m'he deixat el cistell, tanca la porta. Algun ocell passà prop de la finestra i no trobà ningú que l'escoltés. Les branques dels oms vibraven amb tremolins foscos, però no foren observades. Sobre la butaca, l'entapissat blau i salmó esperà llargament un cos per envoltar-lo; esperà l'escalf d'una pell tèbia i d'un vestit de llana, perquè la primavera brostava per tot arreu amb una exuberància molla, àcida i fresca, que feia esborronar lleugerament els cossos. Encara sortia fum de les xemeneies, i s'amansia recollit entre els arbres com la llana perduda entre els arços: blanca i càlida d'ovelles temoroses.

Ella havia marxat i no sabien on. Baixava crescut, el riu, inflat i valent com un exèrcit antic que parteix al matí, quan encara el sol no es pot reflectir en les armes brunyides. Un exèrcit amb la meitat de plata, i per sota de fang empastat als peus que volen conquerir la mort. Sempre que un riu surt de mare porta un desig de mort embolicat en seda, entre el pit que li batega. Quan pot abastar qui l'escolti l'amortalla primer amb teixits verdosos, i després, satisfet, abandona la llarga caricia viscosa i deixa els senyals de la conquesta: una unció de fang sobre el cos, o a la boca, per segellar un silenci de complicitats furtives.

A la superfície, entre els joncs, brillà per un instant el sol i descobrí les larves a l'aigua soma. Les flors de cucut, no del tot obertes, enyoraren el dia. No hi havia ous encara al niu de les merles; avingudes recents desdibuixaven les vores arenoses, com un llavi mossegat que es retira de l'escomesa. Tot el llarg del riu, en aquell sector, no emmirallà cap imatge plàcida, aquella tarda.

L'aigua del torrent, més avall, s'ajuntava amb força al corrent principal, però ja havia perdut la veu i el color dels amants entre els freixes i els saltants escumosos. Ara tot era fred i les mans quedaven ertes si algú s'aventurava, entre els joncs, a deixar-les anar.

 

La pluja sobre els palaus, pàg. 45.

Neix el dia a palau. Ara, als jardins
hi ha olor d'herba tallada.
Hi ha tórtores i merles a les fonts
i un camí sense vores
porta a un estany perdut.
Neix el dia, pausat, a les finestres
i el sol reposa, esquiu, a les escales.
Sobre el marbre rosat
la pols imposa, muda, el seu silenci.
Hi ha colors minerals guardant l'absència
dels passos coneguts. Ja es va fent clar
sobre un regne perdut.

 

La pluja sobre els palaus, pàg. 57.

El palau és petit i el temps és breu.
Ens arriben les veus del carrer
i els coloms que fan niu a la teulada.
El pati, gris, fa olor de roba humida
i salabror de mar.
L'aigua propera es reflecteix als vidres
quan les naus amansides
segueixen lents camins sense misteri.

Cambres petites, on els ulls s'adormen
sobre gravats d'estampa veneciana
i contemplen la tarda sobre els núvols,
o el sol entre les taules de caoba,
o a les noves paraules d'un poema.
Tot viu entre la pausa. El corn marí
fa endevinar la platja en el silenci.

A les vitrines hi ha figures nues
de plata i porcellana.
Cap artista ha deixat el seu nom
a les capses de laca i de vori.
Aquí tot és proper, no hi ha la urgència
dels viatges exòtics.

Són fràgils, els palaus, i les princeses
juguen sobre paisatges amagats
on ningú no rebrà les confidències
fetes en soledat, en veu molt baixa.
No busco cap resposta, ja la sé:
no hi ha parcs ni palaus, jardins ni patis,
sinó febles imatges que passaren
com estrelles d'estiu en cels errants.

 

La muralla, pàg. 21.

Justament ara, que no ets amant ni reina,
que ningú no et festeja ni et desitja,
que has perdut el teu or a bocins
i la carn se't fa pols, tal com està manat
des que els déus així ho disposaren,
justament ara he començat a estimar-te,
i no he pogut estar-me d'escriure els meus amors
i, fins i tot, premsar-los en un llibre,
rosa del temps collida fora temps.
És massa tard, ens diuen els amics, i somriuen, escèptics.
Fredes i antigues primaveres van florir als nostres cossos
i no ho sabíem, tan a prop com érem,
i ara la tardor encén un foc que no havíem conegut.
Si és bella la tardor, ho és més amb tu,
que de tan lluny acostes l'impensable.
Ja són nostres els regnes conquerits,
i els teus llorers reials, encesos al capvespre,
ni que sigui un moment, el temps de veure't meva,
coronen aquesta hora, justament.