1

Reproducció de la xerrada que Xavier Amorós va fer el 18 d'abril de 2002 al Cafè POETES de Tarragona amb motiu de la II Trobada d'Escriptors del Camp de Tarragona

Potser més que mai, perquè em sento sobrevalorat, em veig obligat a aprofitar l'ocasió per a fer una mena de confessió general. Per explicar per què m'he atrevit a escriure i com ho he fet. Potser no té interès tot això, però em sembla, encara, la millor manera de repassar la meva obra i de correspondre a les atencions rebudes, com aquesta tan considerable d'avui, que agraeixo de tot cor.

El que he de dir, abans que tot, és que, efectivament, m'he atrevit a escriure; però això no significa, de cap manera, que jo sigui o pretengui ser un erudit. No sóc, ni remotament, cap entès ni en llengua ni en literatura. El que sí resulta cert és que, des de criatura i sense cap interrupció, he estat i segueixo sent un lector voraç que, per plaer, sempre per passar-m'ho bé, per divertir-me, he llegit tots els papers amens que se m'han posat a l'abast. Però no tinc cap esperit de sacrifici. No he estudiat mai, no m'he empassat mai cap llibre per força. Només he buscat i busco el plaer de la lectura. I, per mimetisme, he escrit.

Vaig començar de petit a llegir. Vaig ser precoç (no ho he estat en res més). El meu pare (tot i que va haver de pencar molt, perquè als dotze anys es va veure obligat a baixar de Pradell per a guanyar-se la vida) tenia afecció a la lectura i a casa hi havia llibres, especialment obres de teatre.

I em vaig trobar de seguida, en una edat inusitada, amb Pitarra, Guimerà, Rusiñol, Ignasi Iglésies, Adrià Gual, Avel·lí Artís, Pous i Pagès i, encara, Narcís Oller, Prudenci Bertrana i una trentena de novel·les, de títols, de la col·lecció A Tot Vent, de les Edicions Proa. He d'agrair al meu pare que als dotze anys (jo ja feia cinc anys que llegia amb certa insistència) em posés a les mans Camins de França de Puig i Ferreter. El pare va ser un home de família però enormement atrafegat amb la botiga. Va morir quan jo tenia divuit anys sense que mai haguéssim tingut una conversa a soles. Però sense saber com i per què, em vaig trobar amb notables coincidències: l'amor i la veneració pel teatre, per la recitació i l'amor al paisatge del seu poble, un Pradell boscós i frescal d'una època que es va acabar amb els incendis dels finals de la guerra que van assolar el terme atapeït de pins i estriat de barrancs i barrancons regalimosos.

La precocitat em va portar a afeccionar-me als versos, al teatre en vers, llegint Pitarra i el primer Guimerà. Tenia unes llargues convalescències, obligades després de cada malaltia, en les quals em dedicava a llegir aventures i versos. Em vaig fer més gran i vaig fer cap al teatre de Sagarra, i a El comte Arnau de Maragall i de Sagarra, que són magnífiques aventures en versos enlluernadors. Abans havia saltat a l'escenari dels «padres» i, de vegades, recitava poemes als actes de l'Institut. Els pares eren socis dels Amics del Teatre, del Centre de Lectura i em comentaven les obres. El 33 van fer Bodas de Sangre i el 36, Yerma, per la Xirgu, i amb García Lorca, que vingué a presentar l'espectacle. Per la festa del llibre del 1936, el pare em va regalar un Romancero gitano amb dibuixos acolorits.

Acabada la guerra la família m'engabià en un internat, als escolapis de Sarrià, per a redreçar-me, deien. Allí vaig començar a escriure versos, i, per fi, a acabar-los. Feia setè de batxillerat. Vaig tenir durant sis mesos un gran professor, Josep M. Boix i Selva, poeta noucentista tardà, traductor d'El paradís perdut. Als escolapis la llengua catalana no respirava per enlloc; només a les converses entre els alumnes. Vaig saber que possiblement era l'únic alumne d'aquell col·legi tan gran i concorregut que feia versos en català. Vaig acabar setè al juny, a l'octubre, quasi inesperadament, es va morir el pare i jo, en lloc d'anar a la universitat, vaig fer cap, de soci i aprenent, a la botiga, a Les Amèriques.

Reus, com tot Catalunya, era un desert de gent reduïda al silenci. No vaig continuar fent versos. Només llegia tant com m'era possible. El Centre de Lectura estava clausurat; hi va estar fins el 1948. Em vaig aferrar a la ràdio: amb el Manuel Domènech vam fer el primer espai esportiu de la postguerra: 15 minutos de deporte. L'any 1945, Joaquim Santasusagna, l'escriptor, l'estudiós reusenc, noucentista destacat, va intentar recollir les restes del naufragi i reemprendre la tasca d'impulsar llengua i literatura catalana a Reus. Va organitzar uns actes clandestins a l'aire lliure, com si fossin petites excursions que uns en deien «maquis poètic» i altres, més irònics i realistes, «bledes solejades». Santasusagna donava unes breus conferències sobre poesia i comentà els versos de dos joves poetes reusencs, Arnavat i Amigó, i també, d'Antoni Correig, ja més gran, i jo hi llegia els poemes corresponents. Hi feia de recitador, de rapsoda, un rol que llavors s'utilitzava molt.

Quan vaig confessar a Santasusagna que havia fet versos als escolapis amb l'aprovació de Josep M. Boix i Selva (fill de Boix i Raspall, professor perseguit de la Universitat Autònoma) va tenir un desfici fins que li vaig dur uns versos que, de moment, ja ni sabia on paraven. En veure'ls, Santasusagna em va pressionar, em va obligar a escriure més poemes. Tot ho feia confiant que, a través de petites aportacions, es salvaria el teixit viu de la literatura catalana. Jo el seguia amb gust, encara que estava convençut que aquell no era el meu paper, que no estava preparat ni tenia cap ganes de preparar-me; només, en tot cas, de llegir. Vaig escriure versos, només versos, no m'atrevia a fer res més, sense adonar-me que era el gènere més rigorós, que no hi ha res més difícil que construir, amb èxit, un poema. I quan me'n vaig adonar, en un àmbit restrigit, de caràcter absolutament local, em vaig trobar incorporat a la nòmina de «joves escriptors». La veritat sigui dita: si no hagués estat per la insistència de Santasusagna potser no n'hauria fet mai més de versos: em feien massa respecte.

Vaig obtenir algun premi, petits premis literaris, en petits, i la majoria tronats, certàmens, però no m'agradaven els versos que feia. Imitava Carner, Sagarra i els seus epígons. Una mica més tard vaig descobrir els poemes brillants, aparentment sumptuosos, com d'alta bijuteria, de Mercè Rodoreda (Flor Natural en tres Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili, extremadament influïda per Carner amb qui tenia molta relació) i també els vaig voler imitar desesperadament. Els meus mentors, especialment Santasusagna, no em deixaven sortir de la seva ratlla. Jo tenia un desig d'ironitzar i d'utilitzar modismes. «No; Déu meu, Xavier, res de vulgarismes; això només ho pot fer de tant en tant Carner que és un geni».

Els noucentistes que jo coneixia creien que s'havia d'utilitzar la llengua en tot el seu esplendor, en tota la riquesa del lèxic, que eren precisament els poetes els que havien de popularitzar les paraules. L'exhibició de lèxic era el que feia hàbilment Mercè Rodoreda en els seus poemes on utilitzava paraules inesperades i rutil·lants (Rodoreda va renegar dels seus versos i els va arraconar totalment per acabar exposant en el pròleg de Mirall trencat la idea oposada a les orientacions que llavors rebia directament de Josep Carner).

Passaven els anys. Ja en feia més de deu que jo era un «jove poeta local». Buscava quasi que desesperadament un camí o altre per sentir-me còmode amb el que escrivia. Altrament, quan veia que em comptaven entre els escriptors, experimentava una sensació com si m'hagués infiltrat en aquella nòmina d'una manera subreptícia, indeguda. Em sentia --i potser encara m'hi sento-- com un intrús, com un impostor.

El 1948, amb totes les precaucions, les autoritats havien tolerat que es reobrís el Centre de Lectura de Reus. Vaig tenir la sort que hi va venir el doctor Vallespinosa a presidir la Secció de Lletres. Vallespinosa em va animar a escriure amb tota la seva fogositat. Vaig ser el seu còmplice a l'hora d'iniciar les seves estupendes traduccions de teatre europeu o americà. El seu primer proveïdor. Ell va fer durant sis anys una antologia de la poesia reusenca --de fet, una miscel·lània anual-- i m'obligava, pistola en mà, a escriure versos. Jo llegia sense parar tota la poesia estrangera traduïda que aquí es publicava i tot el que podia de poesia castellana. Vaig insistir molt en la lectura de Pedro Salinas. Els meus versos ja no em semblaven tan detestables.

Però vaig decidir que canviaria radicalment de pell, que m'establiria pel meu compte, que em deixaria de models i de consells ben intencionats i que quan aconseguís fer alguna cosa al meu gust i al meu abast i cregués tenir alguna prova (subjectiva) d'haver assolit uns mínims, deixaria definitivament d'escriure poesia, un gènere pel qual no estava dotat ni preparat. Estava convençut --per fi-- que per a fer poesia es necessita o la inspiració divina que apareix en raríssims i afortunats personatges o --repeteixo-- comptar, a més dels dots adequats, amb una gran preparació. S'ha de conèixer la llengua i els seus secrets. I la tradició literària. La poesia, legítimament, només la poden escriure els escollits.

Amb els versos que vaig confeccionar el 58, vaig guanyar tres flors naturals i quatre premis més, però aquí es van acabar les flors i violes. Vaig voler oblidar-me de tots aquells poemes (que mai havia volgut publicar) i començar pel número u. I així ho vaig fer.

El meu fill Xavier Amorós Corbella, va creure, fa uns pocs anys, que calia vindicar mínimament una part d'aquells poemes. En va fer un estudi i una selecció, i tot plegat ho va publicar generosament La Gent del Llamp. Ara els meus amics Cristina Fargas i Salvador Forès en llegiran una mostra. Són unes composicions que tenen una virtut innegable: que són més aviat curtes. El primer poema és de l'any 1940, el segon, el que vaig fer inicialment quan em va diguem recuperar Joaquim Santasusagna i el tercer es tracta d'un intent frustrat de fer una poesia una mica irònica, intent que va ser ràpidament sufocat pels meus admirables i estimadíssims mentors.

 

Poemes inèdits de Xavier Amorós, pàg. 45.

Anhel

Volar com un ocell...
El pit enfora
i els braços ben estesos
tallant l'aire
que pesa de tan blau.
Amb rius i boscos
i gegants de roca
que fugen i els desfà la llunyania
la terra a sota jau.

Volar damunt del mar
com la gavina
que taca l'horitzó amb la puresa
del seu plomatge blanc.
Llançar, imponent,
per la blavor infinita
un aspre crit
de vida i llibertat
salvatge i triomfant.

(1940)

Poemes inèdits de Xavier Amorós, pàg. 51.

Estimada

Has fet brotar de nou, plenes de vida,
les roses ideals de la il·lusió,
i amb l'encant lluminós de la florida
s'ha tornat primavera la tardor.

Tu tens la gràcia de les margarides
que sols han conegut els cels més blaus
i el teu perfum sublim de flors humides
és el perfum dels pensaments suaus.

Amb el somriure has fet la meravella
de satisfer-me els somnis i els anhels
i les nits de neguit en la parpella
s'han convertit en nits plenes d'estels.

I quan estic amb tu, ben a la vora,
sento allunyar-se els pensaments mesquins
perquè aquesta dolçor que et surt a fora
et ve de la puresa que duus dins.

(1946)

Poemes inèdits de Xavier Amorós, pàg. 53.

Somni

Veig la terra que va disfressada
solemnement d'Història Sagrada.
els cards semblen lliris; els tigres, gaseles;
la nit que contemplo em recorda el matí.
Hi ha una pomera al bell mig del jardí.

Un rar ocell m'ha xiulat a l'orella
hòrrids secrets. S'apaivaga una estrella
esgarrifada pels mots: tafanera.
Jo agafo un soc esperant la serpent.
No vull ser origen d'un món decadent
des de l'inici, per una pomera.

Mes la serpent ja s'adona, què llesta,
que així és més feble malgrat la conquesta
d'una minyona que fa el paper d'Eva.
Jo no tinc ganes de poma: hi ha el cuc.
Fa una estoneta que regna la treva.
Jo faig el viu per no creure'm poruc.
Però de sobte ve un xàfec; bé: un ram.
I això em desperta i no sóc més Adam.

(1946)

Poemes inèdits de Xavier Amorós, pàg. 62.

El bes, el vent, la tarda

El bes, el vent, la tarda.
L'amor se l'enduu el vent.
No atiïs la basarda
que amaga el pensament.
El vent s'enduu la tarda.

El bes, el vent, la lluna.
Tot just comença el cant
la flauta inoportuna
el bes i el vent se'n van.

Només queda la lluna.

(1949)

Poemes inèdits de Xavier Amorós, pàg. 99.

Sé com somrius, com sents;
sé el que has de dir-me
després de cada cosa.
Et sé. T'he vist tantes vegades!
I encara més vegades,
que en guardar-te
jugo a multiplicar la imatge teva.
Has perdut el secret. No et queda
Ni el més subtil rastre d'enigma.

Misèrrim l'amor nostre?
No has d'inquietar-te.

Com un aquàrium
de parets transparents
que es confonen amb l'aire,
així tenim tu i jo
el nostre món claríssim.
Servant alegrement en la pupil·la
La imatge l'un de l'altre,
enduts pel mateix ritme,
hem destruït el temps,
hem oblidat els límits.

(1958)

 

Tornant al que deia abans de la lectura, explicaré que va ser en els 1959 i 1960 que vaig decidir fer taula rasa i começar de nou. Descontent dels meus versos, vaig resoldre, de cop, sense més vacil·lacions, abandonar els patrons que semblaven insalvables: els temes convencionals, el llenguatge floralesc (en feia una barreja) i el llenguatge erudit que recomanaven els noucentistes i que en català encara resultava més xocant (per la major divisió entre llenguatge cult i llenguatge popular, sense escola, sense mitjans de comunicació), més postís. Radicalment, em vaig atrevir amb el llenguatge planer i propi i dedicat als temes que de debò m'interessaven. I així vaig escriure, en primer lloc, en un breu espai de transició, el meu poema a la terra perduda, a la que havia perdut el meu pare, a la qual, per herència, jo també enyorava fins a un punt que, anteriorment, havia estat una mena d'obsessió. Eren versos que encara guardaven simbolismes, força simbolismes.

 

«Enyoro la terra». Dins Poemes 1959-1964, pàg. 15-24.

I

Sóc al Pradell de les cinc del matí,
a la deu mateixa de l'aigua.
Veig els barrancs de tres en tres
i els pins malaguanyats,
i començo a comprendre
el perquè de les coses meves.

Jo també moriria
com les vinyes que moren pujant.
I em dol no tenir set
mentre la gana és viva.
I oblido,
al migdia,
a l'ombra,
dins la flaire animal
de la figuera.

Sernto el colp de molts càvecs alhora,
com si s'hagués romput
la corda del temps.

Evoco
aquell fang nobilíssim
que feia dolorosa
la partença.

II

Plou.
Tota l'aigua és inútil.
Però em crida
enllà de les boires.

Dilueixo el meu ànim
pels opacs rierols
que fugen per sempre.

Voldria clavar la meva arrel
fins al cor de la terra,
i olorar el sol
amb les fulles esteses
demà,
primavera
que espero endebades.

Però em sento
esberlat de clivelles
i només els lluerts
em farien servir d'habitacle.

Ploro a la falda
--padrina fal·laç--
de la pluja.

III

No puc vestir
la meva melangia
de topants coneguts
ni d'arbres
brostats a la meva ombra.

Enyoro
fantasmes introbables
de temps i espais vençuts.

Reviu en mi la set
i ignoro el sortilegi
que desencisa l'aigua.

Veig com s'escorre
inútilment,
vers hortes ignorades,
sota uns cels que no estimo.

IV

Antics camins
que m'ignoreu la petja:

que em sigui
clement la vostra pols,
foraster entre els meus,
remot, i massa pròxim,
perquè, estimant-vos,
ara que us he perdut,
conec el secret vostre:

falsament laberíntics,
cerqueu amb fe
tota raó de raure.

V

Per camins de recança
arribo
al llindar del meu poble.

Em criden
subterranis arams
i el bressol
on no vaig néixer.

I la llar,
amb les pedres glaçades.

Pel carrers
costeruts i difícils,
m'eixuga el front
el drap de lli de l'aire,
secularment intacte.

VI

Ahir vaig estar
com un vell amic de la lluna,
planyent-me llargament
vora els joncs del barranc.

Era
quart minvant.

Però jo mentia.

Perquè aquest
és el meu veritable palau,
i no tinc altre marbre
que el tapàs obstinat.

El meu verger comença
a la figuera borda
i s'acaba al barranc.

Ploraré
fins que la secada
faci sortir
la imatge
del sant.

VII

Heus ací
les meves grandeses:

els roquissers enormes
i els cruels esvorancs,
i la terra en precari equilibri.

En la seva harmonia,
--riu amunt de la sang--
benvolents, m'acolliren.

Les mans
em pastaven amb ells
cada fornada,
amb l'aigua
i la sang,
els arbres
i els sols diferents,

i el vi,

i el pa migrat de terra en lluita.

VIII

És ací
on tant és
vena o arrel,
pensament
o afany de viure,

perquè la veu de les coses
ressona
com les paraules,
dites o no,
dintre del pit.

I els ulls segueixen la ruta del sol
fins al llindar de les nits.

Només un so,
torsimany
de totes les veus de la terra.

IX

Ací perduraria
pols lleu, útil encara
a la viva harmonia
del clos agemolit
entre enormes muntanyes.

A la llosa del pla,
he d'esvair-me
dintre l'urna incolora
dels records sense rostre.

X

Tota la nit que sento
els prediguers del temps
lladrant cara a la lluna.

Ara m'aixeco
i dintre el sol repasso
antics rosaris.

Sóc al Pradell de sempre
i acordo
el ritme del respir
al compàs d'aquest aire.

Humilment m'arrecero
a l'ombra del meu pare
i em confonc amb la terra.

Reposo
tan pròxim a la deu
que sento néixer l'aigua.

 

Després d'aquesta petita transició, em vaig atrevir més. Vaig buscar un llenguatge més sec i directe i uns temes que a mi em resultessin especialment punyents. Vaig procurar oblidar tants simbolismes com vaig poder i vaig enviar tots aquests versos a competir al premi Carles Riba. Per Santa Llúcia del 1960, vaig quedar finalista, darrera el guanyador.

Per a mi obtenir aquell premi o quedar-ne finalista em semblava com una prova d'aptitud poètica, com si hagués passat la revàlida, la selectivitat. El 1963 vaig tornar a quedar finalista, darrera de Blai Bonet, que va guanyar. L'agost, m'havien premiat a Cantonigròs amb el premi Rosselló Pòrcel de poesia, als vint-i-cinc anys de la mort del poeta. El desembre del 1964 vaig guanyar el premi Carles Riba. El 1962 l'editor Joaquim Horta m'havia publicat un llibre, Guardeu-me la paraula, amb els primers poemes de la nova etapa, a la Col·lecció Signe, ara mítica, que dirigia Joaquim Molas. El mateix Molas em feu el pròleg. El llibre amb els textos del premi el publicà l'Editorial Aymà, dirigida per Joan Olivé, quatre anys més tard de la concessió del premi, el 1968, per problemes amb la censura que m'obligà, fins i tot, a canviar el títol. I aquí s'acabà, com m'havia promès a mi mateix, la meva aventura poètica. No he escrit més versos, cap més poema amb propòsits literaris. La poesia (quintaessència) mereix, ho repeteixo, la màxima atenció, les màximes facultats d'un escriptor. No se la pot toquejar sense una preparació considerable. És sagrada. Necessita un llenguatge que reclama tota una intensitat i una sublimació i una ductilitat amb unes exigències per a les quals jo no tenia (ni tinc) resposta. No crec que es pugui jugar amb la feina d'escriure. Però amb la poesia, menys que amb cap altre gènere.

Ara llegirem sis poemes, també breus, d'aquella definitiva etapa on em trobava tan còmode utilitzant un llenguatge planer; quan era possible, el meu llenguatge de cada dia; el que continuo utilitzant. I enfrontant-me amb aquells temes que de debò m'interessaven sense necessitat d'utilitzar cap làmina com a model, si se'm permet el símil. Sentia com una mena de descans en utilitzar el vocabulari més habitual. Escriure en un llenguatge tan pròxim com fos possible al que feia servir en la conversa, em proporcionava una relaxant comoditat. Em veia en cor de fer jugar modismes i vulgarismes i ja no escrivia versos amb el corcó del capellà que diu missa i pensa que ha dormit amb la majordona. Aquests recursos --modismes i vulgarismes-- els havia tingut vedats des de la més bona fe del món. Tampoc sentia la temptació de donar cap concert literari amb banda de metall i menys de fer cap solo de lluïment i anava de cara l'estalvi. Rumiava les frases tot el temps que calgués per a trobar el camí més curt, més directe. Procurava anar al gra en temes que no convenia donar-hi tombs. (I ara, els versos.)

 

Poemes 1959-1964, pàg. 45.

Ara sóc a la falda de casa

Ara sóc a la falda de casa.
Una sentor de pa m'obre la gana
i els crits dels fills
m'estiren per les mànigues.
Trobo un bes oblidat
que em puja als llavis.
Somric, i s'obren les finestres.
El sol és tot un altre.

M'agrada molt de veure
els parracs del vestit de soldat
que fan de baieta
i el vell diccionari
que serveix
perquè el petit s'enfili.

Parlem a quatre veus
quan som a taula.

Parlem
de coses virolades
que tot seguit s'esfumen,
o de coses molt netes
que es queden penjades al sostre
per sempre.

Al carrer
m'he deixat,
oblidades,
les paraules de fora.
M'esperen.

Poemes 1959-1964, pàg. 52.

Els anys feliços

Quan el vell, poseu el nom que sigui,
decidia, el diumenge, anar a comprar un tortell,
feia aturar el seu cotxe-automòbil-berlina
davant mateix de la pastisseria.

El xofer, impecable, davallava i, gorra en mà, obria la portella.
El vell i la senyora descendien.
El sòl de la botiga fremia de plaer.

Amb el tortell embolicat amb paper fi
i lligat amb el fil de les pastisseries,
tornaven a pujar, solemnement, a la berlina.

Donaven ordre al xofer per l'audífon,
i el xofer, impertèrrit, aguantant la intempèrie,
feia moure els ressorts, i el cotxe s'engegava
majestuosament.

Hi havia sempre humilíssimes persones
que, humilment, contemplaven l'admirable espectacle.

Tot resultava perfectíssim.
L'odre
es mantenia sense esforç.
Eren els anys feliços.

Poemes 1959-1964, pàg. 58.

No hi havia res a dir

No hi havia res a dir. Totes les fruites
eren ja als canyissos, i els munts
d'ametlla i d'avellana jeien
a les golfes, així com el vi,
abundós entre la misèria, omplia
els cups de l'entrada i del celler.

Érem al novembre i plovia de valent.
Això significava que l'any vinent també hi hauria
les trumfes i les cebes necessàries.

No hi havia res a dir, i ningú
no deia res; aquesta és la veritat.

Però a mi em semblava que ploraven,
després de morts, pels seus fills.

I no es veia persona,
animal
o cosa
que pogués consolar-los.

Poemes 1959-1964, pàg. 28.

Record amarg

Vaig conèixer a Pradell
un mestre de minyons
que es va morir de gana.
Això va succeir l'any trenta-vuit,
quan els homes
anaven i venien de la guerra,
i hom deia,
de cap a cap del mapa,
que lluitaven en pro de la justícia.

Al trenta-vuit
els diners no servien per res.
El mestre era diabètic
i no menjava més que les llenties
sobreres dels soldats
i les trumfes petites, de rebuig,
que rebia en obsequi.

Llavors, ningú no es turmentava, és veritat,
per mestre més o menys.
I el mestre de Pradell
es va morir de gana,
(o, si voleu, es va morir pel sucre)
entre la indiferència general.

Poemes 1959-1964, pàg. 80.

En memòria

Et veig a la botiga dels teus somnis,
cordial amb tothom, perfumat de tabac,
rodó d'acomplir el que et pertoca,
fill de Pradell, veí de Reus. Pare.

Poemes 1959-1964, pàg. 49-50.

Temps estranys

He viscut temps estranys.
Per dir la veritat:
no n'he conegut d'altres.
Potser mai no ha existit el temps normal,
almenys al país nostre, pobre,
que fa llàstima.
I tinc llàstima, és clar,
de nosaltres mateixos,
dels pares i dels avis,
i de tots.

Però només vull parlar del que jo he vist
o del que he sentit contar
tot just passat.
Per exemple,
de quan Déu era també una cosa molt estranya,
una mena d'ésser mitològic,
suposat en la màxima potència,
que estava sempre a punt de fulminar
tots aquells qui no volien adorar-lo.

Quan guanyaren les esquerres,
les primeres eleccions, l'any trenta-u,
les Navarro parlaven de tenebres
i de la fi del món
si la sort no es tombava
cap als adoradors.
Les Navarro
tenien presents les profecies
de la famosa mare Ràfols,
una monja nascuda a Vilafranca
al primer pis d'una masia
que jo vaig visitar amb els del col·legi,
després de no jugar a futbol
perquè plovia.

Les Navarro
tenien unes capses
de «mistos» beneïts
per salvar les tenebres venjatives.

Llavors es parlava
molt de religió
i de fe trepitjada.
Jo anava a missa cada festa;
vaig anar a les monges i després als «padres»
vaig passar moltíssimes vegades el rosari.
De l'Evangeli
no en vaig sentir dir mai
dues paraules
que valguessin la pena.

Poemes 1959-1964, pàg. 81.

Poema d'amor

Al carrer
jugaven criatures
que no hem conegut mai.
Només els crits pujaven
com d'un pou oblidat,
tapat amb doble volta.
Si paràvem orella
--cap dels dos no en parava--,
havia d'arribar-nos
la música del parc
amb cavallets i cotxes
plens de gent de diumenge.
Nosaltres no sabíem
quina mena de cosa
era sortir a la tarda
quan comença la festa.
Les parelles passaven
endiumenjades, totes,
amb entrades de cine.
Nosaltres preferíem
la soledat. Silencis
fets per tu i jo.
I tota la desperta
resposta que hi havia
en cada tros de pell
que prenia contacte.

Poemes 1959-1964, pàg. 36.

De societat

Un dia va dir la Caterina:
--No ho trobeu? Ara la gent riu menys que abans.
I ningú, tret d'ella, no sabia, de moment, si ho trobava.

Però tenia raó.
La Caterina tenia raó.
Finalment hi vam caure.
Sense saber per què,
sense saber, nosaltres, per què,
la gent riu una mica menys
cada dia que passa.

Després vam girar full,
--exteriorment, només--
per a tornar als grans temes de conversa:

--Fa temps que no ha plogut.
I el perquè no sortia.
--M'agrada més l'estiu.
I el perquè no sortia.
--Anem pujant els fills.
I el perquè no sortia.

La Caterina tenia raó,
i el perquè de la seva raó
no sortia.

 

Pere Anguera diu que he estat un escriptor guadianesc. Efectivament, després del naufragi dels versos (tot i el final aparentment feliç) vaig estar molt de temps sense escriure. Jo no m'havia retirat pas, però tampoc tenia projectes. Ni cap mena d'entusiasme. Amb Joaquim Molas, el catedràtic, ens vèiem poc. Però quan ens vèiem, dinàvem o sopàvem junts. I amb premeditació, fèiem unes sobretaules de dues hores. Molas em feia parlar. No dic «em deixava parlar», sinó que em feia parlar perquè tenia curiositat per les coses d'aquí, de com havien anat i anaven, en general, les coses d'aquí. A partir d'aquelles sobretaules em va començar a donar l'ordre que allò que li explicava ho havia d'escriure: com funcionaven i havien funcionat la gent a Reus.

Jo no sabia exactament el que volia que escrivís. «Fes les memòries, doncs», podria dir que m'exigia. Les memòries? No em sentia prou vell per les memòries. Però ell seguia insistint i jo li deia que sí, que ja ho faria. Com que no ens vèiem gaire, de tant en tant, donava l'encàrrec a la professora Rosa Cabré, que treballava amb ell. Per fi vaig rebre una ordre comminatòria. Molas, amb un grup de professors, havia tret Els Marges, el 1974, una revista de crítica literària quadrimestral que continua sortint. «Pel 15 del mes vinent, necessito els tres primers capítols de les memòries per a publicar a Els Marges», em va escriure en una targeta. Caram! Jo no les havia començat les memòries. Però vaig escriure els tres primers capítols (devíem ser l'any 76 o 77) que van sortir al número 15 d'Els Marges i, llavors, amb més o menys fluïdesa, vaig seguir endavant. Vaig publicar, en aquest sentit, L'agulla en un paller (dues edicions) i El camí dels Morts.

Ja m'anava bé això de les memòries. Pots fer novel·la sense haver-te d'inventar res: ni històries, ni personatges, ni escenaris i ho pots fer sent fidel a la veritat, a la teva veritat. Tenia la idea d'explicar el que vaig viure especialment d'adolescent. Els dos títols agafen de 1931 fins a 1941, que per a mi vol dir dels vuit als divuit anys. I aquí tancava el cicle. Però després quan ja ho havia considerat del tot dat i beneït, del tot llest i rellest, va sortir el Pere Anguera, des de la presidència de l'Associació d'Estudis Reusencs i em va convèncer que seguís les memòries des d'una perspectiva més oberta, menys personal. I ho vaig fer. Li vaig fer cas. Vaig fer, i segueixo fent, Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca, que és, de fet, la continuació de les memòries. Van publicar, fa dos anys, el primer volum, que agafa de 1941 a 1950 i ara sortirà el segon (ja és imprès) que conté del 1951 al 1960. I escric el tercer volum que pretén, a partir de 1961, arribar fins al darrer dia del 1975, any clau. I prou. No escriuré cap més peça llarga. La setmana passada vaig fer setanta-nou anys i si tiro massa enllà, aquestes memòries podrien arribar a ser surrealistes i de quina manera. I jo no voldria practicar aquesta mena de surrealisme involuntari.

A partir de 1986, va aparèixer a Reus el Reus Diari, que era un setmanari. En aquest cas també vaig rebre ordres... Sempre he rebut ordres. Si no hagués estat per la insistència de Santasusagna (ell ho diu en el seu llibre A eixam), pràcticament, no hauria escrit versos; sense el Joaquim Molas, no hauria fet les memòries d'adolescència, sense Pere Anguera no hauria escrit els volums de Temps estranys, sense Claudi Arnavat i Ferran Casajuana (en un antecedent semblant), no hauria escrit articles. Sempre m'ha faltat fe en mi mateix i potser, en això, sempre he tingut raó.

Deia que el 86 vaig rebre ordres de Claudi Arnavat, editor del Reus Diari tot i la seva joventut, que hi havia de fer un article setmanal. Ell ja tenia el lloc, la mida. I li vaig fer cas. A partir de 1986 he escrit centenars d'articles, de columnes (a Reus Diari, a Nou Diari, a Diari de Tarragona, a Zona Urbana, a Reus Directe, a Reus Setmanal, a l'admirable revista Fenici i a Espais 7, que és la versió per a Reus i comarca del Claxon tarragoní) algunes temporades, tres a la setmana. He dit moltes vegades que viure a Reus o ciutat semblant i escriure amb continuïtat a la premsa, val molt la pena. Crec que un premi Pulitzer a Nova York no té tantes compensacions (s'entén: morals), ni remotament. Durant els anys que vaig escriure els dos o tres articles setmanals no hi havia dia que no m'aturés algú pel carrer per comentar, per celebrar, per lamentar, per rebentar l'escrit que havia llegit. L'experiència de l'Espais 7, el Claxon reusenc, no té preu. Els vaig exigir cura a l'hora de picar el text i en van tenir. El Claxon, l'Espais 7, el llegeix una gernació, una gentada, molta gent sense cap pretensió intel·lectual. Aquesta acollida val tots els calés del món. Per poc que cobris --jo ben poca cosa, a tot arreu-- quedes gratificat.

He publicat cinc reculls, cinc llibres amb seleccions, amb tries d'articles. No hi ha festa que valgui, Cafè París, Botigues de mar, De Reus estant i Tomb de ravals. Hi ha dos crítics, Anna M. Gil (de l'Avui) i Giuseppe Grilli, que diuen que no faig articles, que el que faig són narracions, contes. Bé. Suposo que això deu ser si es llegeix els seleccionats, escollits (no retocats) com els que publico als llibres.

Vull explicar abans d'acabar que aquestes dues modalitats en prosa les tracto de forma diferent. I ho he fet sempre igual, amb premeditació. Les memòries les escric com si fossin la transcripció d'un llarguíssim relat oral, el producte del meu propi dictat (i treballo com si fos així: intento fer com una transcripció del que explicaria directament en veu alta), un producte que convé endreçar una mica, no gaire.

Els articles, en canvi (quan no els he d'escriure per un compromís o en una esgarrapada per falta de temps), els treballo, els construeixo, els elaboro, millor o pitjor, com puc, però ho faig així mateix. A l'hora d'escollir, sempre suren els més treballats.

José M. Valverde va dir els darrers anys que no hi ha poesia espanyola, castellana, que destaqui; que la millor poesia ell la veu (la veia; va morir a Barcelona el 1996), darrerament, en prosa, a les columnes d'algun diari (penso en Vázquez Montalbán). I penso en el contingut poètic que posseeixen les columnes, els articles d'Antoni Rovira i Virgili, especialment els de Teatre de la Natura i Teatre de la Ciutat i no únicament els més vistosament lírics.

Però jo no tinc la pretensió de fer poesia en els meus articles; només faltaria. Encara que vull puntualitzar la meva convicció que, a través d'una columna, es pot dir tot, el més sublim i el més selecte; depèn de l'autor que les faci; cosa, idea que no comparteix, per exemple, la meva admiradíssima escriptora, Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona, per a la qual --m'ho va dir en una conversa recent-- la dicció profunda del poema és intraslladable. No ho sé. Tinc els meu dubtes, enormes dubtes.

I, finalment, una altra cosa. Tot plegat, prosa i vers, ho escric invariablement com si s'hagués de llegir --de recitar, com deien, sempre, abans-- en veu alta, perquè estic convençut que la paraula --i la frase-- més autèntica és la que sona a viva veu.

I acabo. Abans la Cristina i el Salvador llegiran dos articles (dels curts; publicats a Reus Diari i a Diari de Tarragona) i un fragment de les primeres memòries que fa referència a uns moments de l'any 1938.

 

«Fredor, gerdor, tendror», de Botigues de mar. 1987-1989, pàg. 62.

La primera vegada de visitar París, vaig quedar bocabadat, entre altres coses en observar que allí s'hi menja l'enciam més fresc que puc arribar a concebre. Mare de Déu del Carme, pensava jo, mentre engolia crudités als bistrots més barats que trobava, ¿com s'ho deuen muntar aquesta gent per a traslladar fins al centre de la megalòpoli aquest enciam que sembla acabat de collir? Després he sabut que amb la gelor es poden fer filigranes i que un vegetal de bona casta, collit al punt, refredat oportunament, humitejat i després, eixugat com cal i manejat amb una mica de traça, pot conservar quasi totes les virtuts primigènies. Aquí, sovint, per contrast, l'enciam servit en un plat combinat de bar o pertanyent a un menú laboral, sembla herba de suburbi, d'aquella tan tristament renoca i rebordonida.

El cert és, segons sembla, que per a donar un missatge de frescor sensual o intel.ligent, no cal que les coses siguin acabades de néixer, ni de collir, o formulades contra rellotge.

L'art veritable --per donar un exemple principal-- és espontaneïtat sotmesa a la consciència, com diu Jiménez, l'universal poeta andalús conegut per Juan Ramón. La frescor pot ser, també, tractada, mantinguda i preservada, en el cas del contacte sensual, i oferta, en qualsevol moment tan gerda i suggestiva com quan, a cavall del seu vehicle, feia la seva aparició.

Pero deixem-nos de raons sofisticades. Perquè el que val la pena de debò és menjar l'enciam, gerd i tendre, com si fos collit de poc, al mateix centre de París. La resta, quasi segur que és matèria sobrera, disquisició innecessària, malaguanyat passatemps.

(31 de desembre de 1987)

El camí dels Morts, pàg. 91-92.

Aquell hivern anava esdevenint alliçonador: després de la neu, va fer cap, amb uns dies d'interval, la boira. La boira va pujar del riu, de l'Ebre, que es troba a una vintena de quilòmetres, i es va enfilar pels afluents, en el nostre cas pel riu Siurana
i després pel riu de Marçà, que no és altre que el barranc del Pas enrobustit. Al barranc del Pas la boira va atènyer els seus límits i es va encaixonar entre la serra de l'Argentera i les muntanyes que baixen del coll de la Teixeta, fins al coll del Guix, i que separen la vall de Pradell de la terra de llicorella. Era espessa, molt humida i molt freda, la boira, i donava al paisatge un aspecte de realitat vagament existent, i tot agafava un aire com si estigués en tràngol de fer cap al no-res.

No vaig aclarir si la gent de Pradell treballaven o no aquells dies. Jo crec que sí, perquè aquells homes i aquelles dones treballaven sempre, però tothom, com tot, tenia una condició fantasmal, i el silenci era diferent: era un silenci com de vida en retirada tirant cap a la defunció. Quan feia cinc dies que jeia la boira --la qual de tant en tant pixava una aigüeta gelada que clavava el fred fins al moll dels ossos-- a mi ja em semblava que feia un segle i que els dies de sol pertanyien a una època distant, molt més allunyada del que era en realitat.

La suggestió de la boira en aquell Pradell desdibuixat i fosc --mal il·luminat també a l'interior de les cases, car hi havia unes dràstiques restriccions elèctriques i l'oli dels llums de ganxo anava tan escàs com un pot imaginar-se--, portava a un inici de desesperació. Jo tombava amb els nois d'una entrada a l'altra, o ens assèiem sota el porxo que anava del carrer de la Font a les Sorts i, de tant en tant fèiem cap a la Societat, al cafè, més ple que de costum, però amb l'única diversió dels jugadors de cartes, jugadors taciturns i silenciosos que apostaven amb garrofins o a tot estirar amb peces de coure del mateix color que els jugadors. Quan feia més de quinze dies que jeia la boira a Pradell --a Pradell i a totes les terres incloses en la xarxa que parteix de l'Ebre, de riuets, barrancs i barrancons fins qui sap a on de per amunt-- parlant amb el Josep, el meu company de batxillerat parent remot, vaig saber --no pas com una revelació, perquè ell no hi donava importància-- que la boira s'acabava a la serra, que a Pradell vol dir la serra de l'Argentera. Això significava que des de mitja hora escassa de Pradell podia veure el sol i tota la blavor del cel i del mar que volgués fins a atipar-me'n.

Vaig sortir disparat, camí de les Comes Torneres amunt --un dels tres barrancs que engeguen el del Pas--, sense preocupar-me gaire aquesta vegada de contemplar els pins de luxe, els únics pins de luxe de Pradell, que són --o que eren-- al barranc mateix flanquejant-lo, i abans de cansar-me ja m'enfilava a l'inici del barranc que ja no és barranc ni res, sinó només una mena de rasa violenta i pedregosa. Allí es començava a esquinçar la boira i ho feia amb unes visions de llum que es descomponia. Més tard n'he vist una caricatura, d'aquell espectacle, als films en technicolor, concretament el dels deu manaments, de Cecil B. de Mille, quan Déu subministra a Moisès les taules de la llei. Vaig arribar a dalt al pla no gaire ample de la serra, cobert d'una gespa hirsuta i de mates, també més aviat aspres, i em vaig aproximar al precipici.

No calia qué m'hi aproximés, però. Jo continuava dintre de la boira --llavors, una boira esclarida encara que no dispersa-- però davant meu hi havia tot el Camp de Tarragona amb Reus al bell mig, en un autèntic esclat de claror. El mar relluïa, no cal dir-ho, i la presència dels dos blaus resultava omnipotent. Em vaig sentir addicte al meu Camp, part integrant del meu Camp, i vaig negar la terra dura dels meus orígens que, per poca estona, havia deixat a l'esquena. Uns moments pomposos dels que confonen i desorienten. El sol hi era, per això. Malgrat les meves inclinacions pels territoris humits, ja em vaig adonar definitivament, i que se'm perdoni que jo tirava més per llangardaix, o, si voleu, per sargantana, que per granota.

De Reus estant, pàg. 25-26.

Triar per triar

Vostè què s'estima més, va preguntar un conreador diletant, adinerat, al seu veí agricultor, la Clementina o la Clàudia? Veurà, respongué l'agricultor, vénen en èpoques molt diferenciades. La comparació és difícil. Amb tot, encara que ens trobem al desembre, li diré que tinc molt bon record de la Clàudia. Jo l'ensopego, quasi sempre, al costat de la bassa, a l'hora que el sol arriba a escalfar l'aigua.

La Clàudia, llavors, se'm presenta amb una pell tibant, turgent, i un toc ardorós que la fa resolta i ardida. De vegades, té un clivell amb una goteta petitíssima de mel allí on comença l'esquinç. Si la toques, sents la vida com empeny sota la pell setinada. Em sap greu d'encetar-la, de destruir la meravella, el miracle, aquell grau de perfecció tan fugaç, que, finalment, no vols deixar-te perdre. La Clementina és diferent; és tota una altra cosa. Se t'apareix quan comença a fer fred. Va vestida amb el màxim pudor, amb embolcalls consistents que, per sort, resulten fàcils de treure. Llavors trobes totes les delicadeses davall de les vestidures. No és emmelada com la Clàudia; els seus nèctars són menys untuosos, més directes. És capaç d'apagar-te la set en un tancar i obrir d'ulls i es desfà a peces en un gest de generositat insuperable. Per dins va de seda xinesa, de shantung, no pas de setí com la Clàudia, però és igualment dolça i, quan se't lliura del tot, encara resulta més esplèndida i més refrescant. Pensi, però, que la comparació és absurda i ociosa. Es tracta de situacions clarament capgirades; qüestió del periple solar. Cregui'm: busqui la Clàudia quan el sol viatgi de ple per sobre l'hemisferi boreal i la Clementina quan ho faci per l'austral. Vostè no hi doni voltes.

El comprador diletant va quedar sorprès i convençut. S'acomiadà de l'agricultor veí, tot pensant que, els bancals nous, els plantaria, meitat i meitat, de Clementines i de Clàudies.

 

Moltes gràcies a Cristina Fargas i a Salvador Forès per la seva feina tan ben feta, moltes gràcies a les persones de l'Ajuntament de Tarragona i de la Universitat Rovira i Virgili per les atencions que han volgut tenir amb mi. A tots, moltes gràcies.