1

Dues de les darreres obres de Xavier Amorós són Tomb de ravals, «una crònica literària de la vida quotidiana a Reus al llarg de la vida de l'autor» (Empúries: 1998), i Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca (editada a l'Associació d'Estudis Reusencs l'any 2000), com diu Antoni Nomen, «una visió testimonialment i literàriament valuosa, del seu món i del seu moment, dels que ell anomena temps estranys que li han tocat viure».

Anna M. Gil, al diari Avui, el 10 de setembre de 1998, publicà una crítica sobre els «retalls autobiogràfics» de Tomb de ravals i Magí Sunyer, a la Revista del Centre de Lectura, l'abril de 2001, comentà el llibre primer de Temps estranys. Tot seguit, s'inclouen alguns fragments d'aquests comentaris.

 

L'any 1996, Xavier Amorós [...] publicava El camí dels Morts, interessants memòries d'adolescència i joventut en els anys de caos i llibertat, de misèria i de gaudi, que van de la República a la postguerra.

 

L'estil directe i auster d'aquells retalls autobiogràfics caracteritza també Tomb de ravals, un conjunt de vinyetes on l'autor, a la manera de Hemingway d'In Our Time, recrea moments i personatges del Reus natal i el Camp de Tarragona, sense adherències nostàlgiques, amb vocació d'objectivitat.

*

Aquesta darrera entrega d'Amorós --igual que la col·lecció de contes curts d'origen autobiogràfic protagonitzats pel jove heroi Nick Adams amb què l'autor americà va iniciar la seva carrera literària-- té la contesa bèl·lica com a punt llunyà de referència. I és que les guerres deixen una marca particular en aquells que les han sofert, tot condicionant la seva visió del món i de les coses, del passat, el present i el futur; una visió al mateix temps crítica i solidària. Si les guerres, un dels símbols més familiars de l'experiència col·lectiva, porten escriptors com ara Hemingway a estavellar-se frontalment contra la història, també obliguen escriptors com ara Amorós a allistar-se en la història de cada dia.

 

Tomb de ravals s'acosta a temes propers i quotidians vistos des de la perspectiva d'algú que ha experimentat els trasbalsos de la guerra i valora les petites coses que lliguen l'home a la realitat. Xavier Amorós parla del declivi de la civilització del duro, de l'agonia dels vells rituals religiosos, amorosos i socials; segueix l'evolució dels pentinats i les mentalitats; recorda els republicans federals, els brigadistes internacionals, els nous rics i els pobres de sempre; celebra les bondats de la gastronomia local i descriu la lenta formació del nou mapa turístic i urbà del Camp de Tarragona; recrea el paisatge de Gabriel Ferrater i de Joan Miró; dibuixa els trets inoblidables de Capri i Cassen [...]. I etcètera. La curiositat d'Amorós pel seu temps, pel nostre temps, és infinita. I s'encomana. (Anna M. Gil)

   
 

Xavier Amorós s'ha decidit a emprendre la continuació de les seves memòries --iniciades amb L'agulla en un paller i El camí dels Morts, que integra el títol anterior. Temps estranys es presenta com el primer volum de la sèrie de «Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca». Que hagi reiniciat numeració i reservat el títol Temps estranys --extret d'un dels seus poemes més coneguts: «He viscut temps estranys. / Per dir la veritat: / no n'he conegut d'altres.»-- per a l'època de postguerra, indica que, malgrat l'excepcionalitat del temps de guerra, el de postguerra encara li resulta més rar, la persona jove que en aquell moment és s'hi mou sense acabar-se de treure de sobre l'estupefacció.

*

Tanmateix, més enllà de les circumstàncies adverses, el temps correspon a la primera joventut del narrador, el qual, quan comença el període que abasta aquest primer llibre (1941-1950), té divuit anys, i la persona jove és expansiva, necessita viure, ni que l'època no sigui la més propícia. En un temps de penúria econòmica, moral i intel·lectual, l'home jove s'aferra a on pot per viure amb la màxima intensitat. Retornat, després de la mort del pare, al Reus que la derrota en la guerra ha convertit en un desert cultural, amb el Centre de Lectura clausurat, l'Amorós de divuit anys practica, com pot, les tres grans devocions del moment: el futbol, els saraus i, sobretot, el teatre. Encara que sigui com a locutor esportiu de ràdio, ni que s'hagi de conformar amb papers mínims en uns Pastorets tronats --esplèndida i divertida la crònica d'una representació a Roda de Berà--, malgrat les dificultats de tota mena que s'hi interposen. Aquests entrebancs ens presenten un personatge que ha d'aprofitar qualsevol moment i estratagema per realitzar allò que no està previst que pugui fer però que és el que ell realment vol: les escapades de la botiga per concórrer a tertúlies, les corredisses per no renunciar, en la mesura que era possible, a la vida normal en els carregosos períodes d'obligacions militars.

 

És el moment, també, d'una reconnexió, clandestina i forçosament modesta, amb el món, democràtic i català, d'abans de la guerra, d'allò que podem anomenar la resistència cultural: escoltant les emissions de la BBC, llegint llibres en català, conversant amb personatges de més edat que havien viscut el període de llibertat amb plena consciència, com Josep i Teresa Miquel. La relació amb Joaquim Santasusagna ocupa capítol a banda, pel perfil del personatge, per les orientacions que el protagonista en rep, perquè el condueix --en un primer moment com a rapsode-- fins a les lectures poètiques a l'aire lliure que, d'amagat i amb la protecció de l'excursionisme, conformaven la primera generació de poetes reusencs de postguerra. És el moment en què Josep Maria Arnavat, Ramon Amigó i Antoni Correig entren en escena, és quan el futur poeta recupera versos d'adolescència i en torna a escriure, amb nova dedicació. Vindran aviat els contactes amb nuclis culturals de fora de Reus: en un primer moment, en període militar, amb tarragonins com Josep Maria Recasens, Joan Antònio Guàrdias o Núria Delclòs; ben aviat, a través de sa germana Eulàlia, amb el grup barceloní de Curial. [...]

 

Un relat minuciós d'un temps de dificultats i d'una alegria incorporada a la joventut que provoca una activitat molt intensa i diversa a través de la qual desfilen moltes persones del Reus de l'època que Xavier Amorós salva de l'oblit. L'amenitat del discurs, la força de captació d'ambients i persones, ens fan interessar per episodis habitualment reservats a l'evocació particular [...] que ens traslladen allò de més valor en aquestes cròniques: la vida quotidiana, a la qual la Història té poc accés si no és, precisament, amb l'ajuda de documents com aquest. [...] Xavier Amorós aconsegueix fer-nos familiars persones i situacions molt allunyades de nosaltres. [...] És la millor qualitat que hi podríem buscar: que ens faci viure, sense necessitat de patir-los aquests temps estranys que els anys i l'evolució ens han allunyat. Era el gran repte i és el gran mèrit del llibre. (Magí Sunyer)