1

De Darrers versos. Quaderns Foc Nou, 5. Tarragona: Edicions Èpsilon 1978.

 

Els suports de la prosa

Estic d'acord amb Ramon Gomis, el qual deia a la Revista del Centre de Lectura de novembre del 1974, que vaig concloure l'obra poètica en el moment que podia repetir-me. Evidentment, necessitava i necessito nous recursos que no tenia i que no tinc, per a sentir-me capaç d'insistir en desitjada progressió dintre els intents d'expressió poètica, on reclamo tota una intensitat i una sublimació i una ductilitat del llenguatge amb unes exigències per a les quals no tinc resposta.

No crec que em senti tampoc en el futur amb la capacitat necessària per a treballar en la provatura de dir alguna altra cosa per mitjà del poema. Voldria tornar a escriure, això sí, procurant d'explicar en prosa algunes experiències que ara em semblen suficientment covades i decantades. I no és que em pensi pas que escriure en prosa sigui assumpte fàcil, sinó que em sembla, de fora estant, un exercici posseïdor de més suports per a fer-te entendre i per a no perdre l'esma dels que pots tenir a mà en l'elaboració d'equilibris, arriscada, compromesa i profusament complexa, que el poema comporta.

 

De «Sobre poesia (Fragment)», 1965. Dins No hi ha festa que valgui. Reus: Edicions del Centre de Lectura 1984. Pàg. 33-34.

 

L'home lúcid

El contingut poètic, la substància poètica, existeix dintre d'un poema quan aquest reflecteix la vida amb la major intensitat i complexitat. Per això entenc que el poeta és l'home lúcid, que hi veu clar (que veu les coses amb microscopi, amb prismàtics, amb telescopi i amb raigs X), i que, a més, és capaç d'explicar-les tal com les veu. Si no en sap o no ho vol explicar, llavors és un poeta que no exerceix. L'home lúcid que a més sí sap explicar-ho, i ho fa sintèticament, amb la tensió que la síntesi requereix, que això dóna una força extraordinària a les paraules (una força expressiva, naturalment, ja que les paraules no en tenen d'altra de força) i ho explica amb una suggestió que pels seus atractius obri les potències de l'oient o del lector, aquest és llavors el poeta idoni, el poeta, segons la idea (no la ridícula que ja està desterrada, sinó la de debò) que ens dóna a tots aquesta paraula. Quan aquest home per mitjà del poema, dels versos, aconsegueix transmetre'ns una visió de la vida sota una llum poderosa que ens la faci veure en totes les seves dimensions possibles, amb la màxima profunditat, amb el màxim relleu, llavors ens dóna l'oportunitat de veure'ns en un mirall revelador que ens pot ajudar moltíssim en el nostre camí transcendent, en el nostre objectiu únic, per creients o no creients, per tota la humanitat conscient, a conduir l'home cap a aquella maduresa moral a la qual tots aspirem i a la qual, crec jo, no tan sols ens hi porta la fe, la religió, el cristianisme, sinó, encara que no ho sembli, la mateixa ceguesa dels instints.

 

De «Poemes i poesia. Dins No hi ha festa que valgui. Reus: Edicions del Centre de Lectura 1984. Pàg. 53.

 

La poesia, compromesa

La poesia, per a interessar àmpliament, ha de ser un producte del moment que es viu, ha de ser un llenguatge familiar a l'home que l'escolta, ha de vibrar amb la mateixa vibració amb la qual s'estremeix el carrer que habita el poeta. [...]

Ningú no pot negar que els esdeveniments marquen en comú tots els homes de l'època a la qual corresponen i que es produeixen uns corrents psicològics que condicionen els qui les reben. L'home d'avui s'expressa d'una manera peculiar. La poesia, que vol ser una lúcida expressió de la vida, ha de reflectir el que es proposa amb els elements temporalment idonis. Aquella poesia que vol néixer clàssica i procura no deixar-se marcar pels signes dels seu temps i vol salvar-se de la caducitat, naixent intemporal, aquesta poesia serà gairebé sempre falsa (i quedi l'excepció per a la genialitat imprevisible) i no tindrà res de clàssica perquè no arriba a existir ni com a obra d'art. La condició de clàssica l'assoleix l'obra d'un temps determinat que de tan autèntica i tan temporal adquireix un valor humà prou considerable perquè segueixi interessant l'home de demà i el de demà passat. Pretendre produir a consciència obres clàssiques, té el mateix caire que fabricar antiguitats.

A l'home del carrer perquè l'interessi una cosa, aquesta ha d'estar estretament vinculada als seus propis problemes, al seu fer de cada dia, ha d'estar empeltada als seus anhels i a les seves esperances; ha de reflectir els seus neguits, les seves limitacions. La poesia, que és un gènere que il·lumina, que en la tensió del poema adquireix una claredat expressiva autènticament diàfana, ha d'interpretar amb profunditat i altura l'home que li és contemporani. Aquest home s'ha de sentir manifestat a través de la poesia del seu temps, poesia composta per les grans paraules que ell voldria pronunciar amb veus ressonants. Llavors aquest home del carrer s'aproxima a la poesia, s'identifica amb la poesia perquè la veu com a cosa pròpia. I si aquesta poesia és de gran volada, si està vigorosament encarnada en un home d'una època determinada, un altre dia, en l'esdevenidor, perdrà els valors caducables però podrà quedar, més que cap altra, sostinguda per uns valors perennes que li hauran pervingut de la seva condició intensíssimament humana.

 

De «Teatre actual i teatre de sempre», 1972. Dins No hi ha festa que valgui. Reus: Edicions del Centre de Lectura 1984. Pàg. 62.

 

El teatre i el fet poètic

El teatre autèntic és poesia. Es parla justament de «poesia dramàtica». I en fidel correspondència, afirmarem també que el teatre, perquè és poètic, és intensament humà.

La poesia del teatre no té com a únic vehicle la paraula, com en el cas de la poesia expressada per mitjà de poemes, sinó també de situacions i d'altres elements que cal veure, que cal captar no tan sols per l'oïda i la comprensió de la paraula i la sensibilitat, sinó que, en el contacte inicial, han d'entrar pels ulls. Per això és espectacle; l'espectacle d'una visió poètica de la vida. Una visió riquíssima de suggerències la qual afina i multiplica les potències de l'espectador.

Diré de passada que entenc per poesia l'essència de tota obra d'art. Aquella substància que determina si és o no és art qualsevulla obra. Perquè el fet poètic és un fet de lucidesa.