1

Joaquim Molas. «Pròleg». Dins Guardeu-me la paraula. Barcelona: Joaquim Horta 1962.

 

Poesia testimonial

Guardeu-me la paraula [...] és el testimoni d'una lluita personal, que, al seu torn, reflecteix la lluita de tota una generació en un medi tancat, resolt en ell mateix. La solitud i la indiferència, l'atonia i la incomprensió atenallen l'home, l'aboquen a una revolta inconcreta i, només amb l'ajut d'ell mateix, aquest home arriba a prendre consciència de les pròpies limitacions. Així, el testimoni adquireix un alt valor per al lector de poesia, però també subsidiàriament per al sociòleg.

 

Antoni Nomen. «Xavier Amorós i els temps estranys». Revista del Centre de Lectura 40 (gen. 1998).

 

Visió de l'obra poètica

A la seva poesia Temps estranys, Xavier Amorós anuncia, el 1961, el que ha acabat essent el motiu principal de tota la seva literatura: allí declara que sempre ha viscut temps estranys, però que només vol parlar --literàriament parlar, s'entén-- del que ha viscut. I què havia viscut? Va néixer el 1923: la República, la Guerra Civil, el franquisme (creuada contra rojos i separatistes; longa noite de pedra).

A finals dels cinquanta, Amorós, que fins llavors havia conreat la poesia de caràcter simbolista, va experimentar una crisi de confiança en les possibilitats del seu estil. La va superar amb la redaccció, el 1959, del poemari Enyoro la terra, una meditació existencial sobre el pas del temps, la mort i la vida, el cansament i la solitud, que traeix la influència d'Ungaretti i d'Espriu. Tot seguit va evolucionar cap a una poesia de caràcter cívic, farcida d'elements autobiogràfícs, incorporant l'ús del distanciament i la paràbola a la manera brechtiana. Entre el 1959 i el 1964 va escriure el gruix de la seva poesia de maduresa, aplegada al volum Poemes, 1959-1964 (1982), on l'autor renuncia a tota la seva producció anterior. Immediatament, la poesia d'Amorós accedí al màxim reconeixement per part de la crítica literària més solvent del moment, i a continuació el poeta considerà haver dit tot el que volia i, per no repetir-se, va tancar la seva obra poètica.

 

Joaquim Molas. «La poesia de Xavier Amorós». Dins Joaquim Molas. Obra crítica. Clàssics Catalans del Segle XX. Barcelona: Edicions 62 1999.

 

El viatge

Sens dubte, és un dels poetes més significatius de la seva generació. En efecte: Amorós, aïllat a Reus i sense recursos, inicià la seva producció amb uns versos de tipus intimista que, a vegades, organitzà en forma de sonet, d'altres, en forma lliure i majestuosa, i d'altres, en forma de lied més o menys popular. Ben aviat, però, s'adonà que hi havia un desajust profund entre la realitat que vivia, plena d'arestes, i aquella més convencional amb què treballava. I, per donar sortida a la insatisfacció, emprengué, de la mà d'Ungaretti i d'Espriu, un autèntic viatge a les fonts. Un viatge del qual tornà amb un recull de dotze poemes i amb unes troballes teòriques mínimes.

 

Tres capes de materials

De fet, el recull [Enyoro la terra], el componen tres capes de materials perfectament fosos els uns amb els altres. En primer lloc, el poeta. O, més exactament, el jo del poeta, que sent una misteriosa set, anava a dir, metafísica i que busca la font on satisfer-la. Després, Pradell, és a dir, la terra. Una terra plena de «fantasmes introbables / de temps i espais vençuts» i on «la veu de les coses / ressona / com les paraules, / dites o no, / dintre del pit». I, en tercer lloc, el pare. Un pare que identifica amb la terra i que converteix en una mena de símbol. Així, el poeta canta els alts i baixos d'una aventura destinada a descobrir la font terra/pare. I, al capdavall, a apagar la set existencial que el devora.

 

El llenguatge

Altrament, per crear el clima que busca, Amorós sotmet l'arc del llenguatge a la màxima tensió. I ho fa amb el mínim d'efectius retòrics. En efecte: Amorós treballa amb un llenguatge senzill, «de diari». Un llenguatge ple de coses, sobri i concentrat, amb el qual intenta de reproduir els diversos moviments de la realitat. D'aquí que qualsevol alteració, per petita que sigui, resulti d'una gran eficàcia. Així, poso per cas, introdueix una pila de frases fetes, frases, però, que desenfoca i que, per tant, carrega amb nous sentits. Guardeu-me la paraula és una expressió que els pagesos de Reus usen en els seus intercanvis comercials. O Qui enganya, para, una altra que pertany al món dels jocs infantils. Doncs bé: totes dues, fora del seu context i posades com a títol, prenen un nou sentit moral. El primer, de compromís. I, el segon, de condemna. [...] En segon lloc, introdueix una colla de repeticions, que, en principi, són de tipus intensiu i que, algun cop, són merament informatives [...]. D'altres vegades, reordena de manera arbitrària el sentit dels mots [...]. I, per últim, proposa algunes relacions, anava a dir, metafòriques i simbòliques, de condició, generalment, rasa i elemental.

 

Els corredors de la seva poesia

Amorós, amb totes aquestes operacions, construeix una obra sòlida, en aparença, senzilla i despullada, però plena de corredors i subterranis. Una obra que, al cap de quinze anys, ha guanyat graus. Com el vi.

 

Lluís Pasqual. «Pròleg». Dins Història sentimental. Barcelona: Columna 1993.

 

El poeta dramaturg

No hi ha textos més gratificants en el teatre que els textos escrits per un poeta. Xavier Amorós, l'amic, és per a mi l'home que ha sabut donar categoria poètica als gestos quotidians, poeta de la tendresa i de l'elegància, i poeta sorneguer al mateix temps, buscador incessant de paraules per definir d'una manera molt precisa qualsevol sentiment que l'home intueix o experimenta i el poeta posseeix, batejant-lo, donant-li un nom.

Però hi ha sentiments que no caben en un nom, ni en una frase, i potser tampoc --perdó-- en un poema. O potser més que sentiments concrets són estats d'ànim (de l'ànima), molt sovint contradictoris, moments de pas, de canvi, de desequilibri, de preguntes, i el teatre és un lloc on l'ésser humà es pot formular les grans preguntes i on molts jo personals tenen vida pròpia.

És en aquests moments, en aquests estats d'ànim, que els poetes recorren al teatre com a gènere literari. [...]

Escrit d'una manera prodigiosament neta i lleugera, posseeix el perfum i l'aparença d'un moment viu gràcies al seu llenguatge. Això és una química que es produeix quan el poeta es multiplica en diferents criatures/personatges i dialoga amb aquestes diferents realitats, viscudes, somniades, metafòriques, amb absoluta llibertat. Això és també, i sobretot, el teatre.

 

Antoni Correig. «"L'agulla en un paller" d'Amorós, una crònica viva». Reus (12-18 de jul. 1985).

 

Sempre poesia

La prosa autobigràfica del llibre [L'agulla en un paller], malgrat reflectir motius de fora, és literàriament obra de creació, tot i essent de recreació. El que hauria pogut ser un simple document és enlairat a obra d'art literari, en virtut d'una «tria» entre la munió de records d'una realitat complexa i carregada d'emocions. I més, quan el gust i la intel·ligència configuren un estil, servit per un llenguatge sobri, ric en expressions de casa nostra, mantenint sense defallences la frescor i l'espontaneïtat. Jo diria que en aquesta depurada prosa està present el poeta, en el sentit que Amorós entén la poesia com a suscitadora d'un «clima» --el qual, com ja hem dit, apareix en la crònica.

 

Ramon Gomis. Reus, un passeig per la ciutat. Mataró: Zeus Edicions 1994.

 

La tolerància de Xavier Amorós

Vaig passar força estones, com altres nois de la meva generació, als baixos de cal Bofarull, on hi havia una botiga de teixits: Les Amèriques. No va ser per motius comercials ni professionals, sinó perquè alguns vespres a la botiga s'obria la millor tertúlia del Reus de l'època, amanida per la tolerància i el bon gust de Xavier Amorós. Encara no s'ha escrit el llibre que expliqui la importància clau d'Amorós en la introducció del pensament catalanista modern a Reus, no pas des d'un punt de vista només polític sinó també literari i artístic, cultural. La seva manca de dogmatisme ens permeté contactar amb personatges tan distants com els germans Carandell, José Agustín Goytisolo, Isidre i Joaquim Molas, el doctor Vilaseca, Bonaventura Vallespinosa, Joan Oliver, Salvador Espriu i tants altres. Ens falta perspectiva per saber valorar en tota la seva dimensió aquesta labor, centre de múltiples inciatives de resistència política i cultural, i de canemàs de nous projectes civils.