1

Poemes inèdits de Xavier Amorós. 1940-1959, pàg. 79.

 

Plou i fa sol

He oblidat el calendari
i el rostre de la lluna.
Escolto
petites converses bilingües
de llavis que estimo.

Fum, fumera amunt.
Enyoro
la súbita verdor
sota la pluja
i el cant dels arbres lliures.

Ara fa sol, només;
un sol que es multiplica
en les gotes que foren
màgica pluja,
espill irrisori
de les bruixes no nades.

 

Guardeu-me la paraula, pàg. 29.

 

Avui

Recorro
les grises tardes desertes del diumenge,
plenes, de gom a gom,
de gent amb el tedi pintat a la boca.

I no sé què respondre
quan em criden: on vas?
amb els ulls que no em miren.

I em criden: on vas?
I no sé què respondre.

Hi ha sanglots d'impotència
darrera les quatre persianes
que ha tirat la vergonya.

 

Poemes. 1959-1964, pàg. 51.

 

Homenatge

Aquí tenim
una noia soltera
més gran del que voldria,
molt ben plegat el sexe
per mor de la virtut,
però amb els ulls encesos
d'una tendresa inextricable.

Adéu
.....Que almenys li siguin
molt benignes,
si no poden ser tebis,
tots els racons
que en futur l'esperen.

 

Poemes. 1959-1964, pàg. 57.

 

Pradell

Al poble del meu pare,
Pradell, Baix Priorat (avui:
quatre-cents habitants),
no van matar ningú durant la guerra.

De morts, n'hi hagué
més lluny, a les batalles;
morts de Pradell que van plorar entre tots,
batuts per la tragèdia sense rostre.

**

Al poble del meu pare,
ningú no té padrins;
quan plou, plou per tothom.

No és gaire lluny.
Pradell, Baix Priorat (avui:
quatre-cents habitants),
avellanes i vi
i una guixera.
Bona aigua i bona sang.

 

Poemes. 1959-1964, pàg. 59.

 

Això mateix

Ho havia dit sa mare mil vegades:
almenys arreplegués un bon xicot,
i, finalment, es va casar.
El velet, molt escàs, tots ho van veure,
però el noi era adret i igual, el que es volia.
Que neixin rovellons, sota els pins, aquest any.
I aquell any en van néixer, quin bé de Déu de rovellons!
A Prades comentaven que cap any com aquell.
Van augmentar el petroli també, però molts
només gastaven llenya i no en van tenir esment.
Va passar prop d'aquí, per aquestes comarques.
Com voleu que en parlessin els diaris?
No sigueu exigents. Heu de tenir una idea de les coses.
Les noies, moltes, feien punt per encàrrec. S'ajuntaven
tres o quatre i parlaven, i així feien més via.
No. No els daven gaire cosa. Però cal treballar;
a casa molt millor, amb llibertat, sense horaris.
Ho havia dit sa mare mil vegades:
almenys arreplegués un bon xicot.

 

Poemes. 1959-1964, pàg. 71.

 

Noies de muntanya a la platja

Avui, diumenge d'estiu, de ple estiu,
noies de muntanya han baixat a la mar.
Han vingut encaixades en un vell autobús
que ha d'haver vist suar dues o tres generacions.
S'han despullat avergonyides.

Amb el vestit de bany, han perdut aquell aire
de saber-se admirades. Riuen nerviosament
i es belluguen molt més que els altres de la platja.

Allà dalt, al seu lloc,
en el teòric privilegi de l'altura,
un sol autèntic, sense trampes,
els havia embrunit els braços i l'escot.

Ara, aquí, entre el bronze buscat,
dintre la rara comunió
d'aire lliure i boudoir,
els senyals veritables del sol
són taques que enlletgeixen els cossos
turmentats pel pudor,
per l'enyor no conscient del seu àmbit.

 

L'agulla en un paller, pàg. 92-93.

 

L'avi, a més de la fleca --una de les dues que hi havia a Pradell--, de la pastisseria, tenia l'estanc i una botiga de tot el que faltava al poble: sal, espècies, bacallà, arengades, espardenyes i no gaires coses més, car la gent s'autoabastaven de tot el que podien. Això volia dir que a Reus tenia amics als magatzems de farina, a la duana, que és allà on feien la saca del tabac, i també als magatzems de drogues i als de pesca salada. L'avi, a Reus, només hi conreava l'amistat. Malgrat que llavors Reus era el centre del món --del món d'aquí, és clar--, i la plaça del Mercadal i, després, la de Prim bullien dia i nit, a ell, allò, el deixava indiferent. Era d'una austeritat em sembla que espartana i no el feien trontollar els tiberis, ni la beguda --que ja he dit que menyspreava olímpicament-- ni les cartetes en cap de les seves versions i ni tan sols les faldilles: no era gens doner. L'avi, en venir a Reus, feia les seves compres, s'hi repenjava una mica per canviar impressions i fer petar la xerrada amb els proveïdors amics i, després de situar les mercaderies comprades al carro del pagès que feia episòdicament, un cop a la setmana, de traginer, anava a agafar el darrer tren, un mixt, a l'estació dels directes.

L'avi va conèixer Reus en la darrera època dels seus millors moments --vull dir, dels moments de més prosperitat econòmica--, quan encara s'abocaven cap aquí totes les comarques meridionals de Catalunya i del Baix Aragó i era la ciutat més comercial que hi havia, en el centre d'un triangle que podria tenir per vèrtex Barcelona, Saragossa i Castelló. Reus era un formiguer de gent i els seus magatzems a l'engròs proveïen una gran porció de territori. Els espavilats venien a Reus a establir-se, i això ja durava des de mitjan segle divuit.

 

El camí dels Morts, pàg. 129-130.

 

Malauradament, però, aquests dies es van acabar i vaig tornar cap a Reus. El clima s'havia fet més espès, més feixuc; els militars no donaven senyals de vida, però l'ofensiva final planava damunt del territori i damunt de la República i del que quedava de la Generalitat, com una amenaça certa, i planava, en realitat, damunt de Catalunya, encara que no ho sabéssim o no ho volguéssim veure. També s'acostava, d'una manera o altra, Nadal, i els petits del veïnat assajaven Els pastorets i ja se'ls sabien de memòria. De la família hi prenien part la meva germana petita i la més jove de les cosines de Flix, que era a casa. Jo m'agafava a l'assaig i els passava la lletra perquè no la mormolessin, només, en lloc de dir-la, o n'amollessin els mots com si escopissin pinyols de nespra. Els dos nois eren els més preocupants. Les nenes, sobretot la cosina, que era més grandeta, ho refilaven bé. Ho havien de representar al peu de l'escala, i a la sala d'entrada del xalet s'hi encabiria tot aquell veïnat no especialment contrari a la temàtica religiosa.

Havia fet una tardor més aviat tèbia, d'aquelles que ens toquen sovint i que s'aproximen bastant a ser un pèl paradisíaques; però en sec, tocant a la tercera desena de desembre, va començar, bruscament, a fer fred. Potser va ser del dia vint al vint-i-u que va canviar el temps, no ho podria dir exactament, però perdíem una altra cosa amable o, potser, dit amb més precisió, s'incorporava una altra cosa hostil: el fred. Van córrer rumors que s'estava pactant, a través del Vaticà, una treva per als dies nadalens i això ens va animar lleugerament, més que res per la novetat, car la treva només significava, per a nosaltres, no veure l'aviació i no res més; en tot cas, retard a aconseguir el final.